“es pot considerar a l’autor de Tiempos de gloria com un dels pocs músics de cinema (juntament amb Ennio Morricone o John Williams) coneguts fins i tot per aquells espectadors escassament interessats en les bandes sonores.”
El passat 22 de juny una avioneta es va estavellar per accident prop de la localitat de Santa Bàrbara a Califòrnia. A les restes de l’avioneta només es trobà un cos, el del pilot. Però no es tractava d’un pilot professional, sinó d’un músic mundialment conegut aficionat a l’aviació. D’aquesta manera tan tràgica i inesperada ens deixava James Horner, un dels compositors de cinema més importants de les darreres dècades, amb més de cent bandes sonores publicades i dos premis Oscar.
Nascut a Los Angeles l’any 1953, James Horner estudià música tant al seu lloc de naixement com a Londres, tenint a professors tan prestigiosos com György Ligeti. Durant la dècada dels anys 80, Horner es convertí ràpidament en un dels compositors més importants de la música de cinema gràcies sobretot a les seves partitures per al gènere fantàstic i de ciència ficció. En aquest sentit cal destacar les seves dues aportacions a la sèrie cinematogràfica d’ Star Trek (concretament Star Trek II. La ira de Khan i Star Trek III. En busca de Spock), a més de Willow i, molt especialment, Aliens, el regreso, segona part de les aventures de la tinent Ripley. De totes maneres la que probablement sigui la seva banda sonora més brillant d’aquesta dècada és la de Tiempos de gloria, pel·lícula de temàtica històrica ambientada a la Guerra de Secessió dels Estats Units.
En aquesta composició ja hi és present la majoria de les característiques que definiran l’estil musical de Horner, com la seva preferència pels cors i per la orquestra simfònica, així com la gran emotivitat de les seves melodies. No obstant serà a la dècada dels 90 quan el músic crearà les seves dues bandes sonores més populars i, en opinió de molts aficionats, les més brillants de la seva trajectòria: Braveheart i Titanic. Per a Braveheart, producció dirigida i protagonitzada per Mel Gibson i centrada en la rebel·lió de l’escocès William Wallace contra els anglesos durant el segle XIII, el compositor va combinar la música descriptiva de les escenes de combat amb la influència de la música celta.
Encara més famosa fou la música de Titanic, fins al punt de convertir-se en la banda sonora de més èxit de la història amb més de trenta milions de còpies venudes, un rècord encara avui no superat. Dirigida per James Cameron (amb qui Horner ja havia col·laborat a Aliens, el regreso), la història de l’enfonsament del cèlebre transatlàntic li va servir al músic per a compondre algunes de les melodies més romàntiques de la seva carrera, especialment les dedicades a la història d’amor dels personatges interpretats per Leonardo DiCaprio i Kate Winslet. El film li reportà al músic els seus dos premis Oscar, el de millor banda sonora i el de millor cançó, doncs Horner també composà juntament amb Will Jennings el recordat tema My heart will go on, interpretat a la pel·lícula per Céline Dion. Els grans èxits de Braveheart i Titanic convertiren a Horner en el gran especialista en cinema èpic i d’aventures, tal i com demostra la seva participació a pel·lícules com Leyendas de pasión, Apolo 13, La máscara del Zorro, La tormenta perfecta, Troya o Avatar. No obstant l’inici del segle XXI comportà una crisi creativa per al músic, que en poques ocasions tornà a oferir els grans nivells de qualitat demostrats als anys 90. D’aquesta manera Horner es convertí en un dels compositors més discutits de la música de cinema contemporània, comptant amb tants defensors com detractors, que l’acusaven de copiar la seva pròpia obra. Malgrat tot, el talent de Horner continuà brillant de manera intermitent tal i com es pot observar a dues partitures tan interessants com les de Una mente maravillosa, que presentava belles melodies intimistes acompanyades per la veu d’una soprano, o The amazing Spider-Man, on va crear una música completament diferent de la composta per Danny Elfman a les anteriors aventures cinematogràfiques de l’Home Aranya.
El gran impacte que ha tingut la mort de Horner dintre del món del cinema i de la cultura en general demostra que era un compositor admirat fins i tot per aquells que el menyspreaven. De fet es pot considerar a l’autor de Tiempos de gloria com un dels pocs músics de cinema (juntament amb Ennio Morricone o John Williams) coneguts fins i tot per aquells espectadors escassament interessats en les bandes sonores.
La desaparició d’aquest compositor deixa un gran buit en el món de la música cinematogràfica, on cada vegada existeixen menys músics dotats d’un estil tan personal i incomparable com el de James Horner.
