La censura en el món del disc va ser tan monstruosa com irracional, però arribaren a aquest extrem, en moltes ocasions, per la falta de cultura i preparació intel·lectual dels censors, aixi com aquests que per fer mèrits davant els seus superiors li donaven gust a la mà, a raig, eliminant gairebé tot el que els posaven davant els nassos. La feina era dels perjudicats que havien de presentar al·legacions que eren o no escoltades.
Les cases discogràfiques havien de fer passar pel sedàs de la censura tota la seva producció discogràfica a mesura que l’anaven editant, acompanyar el disc amb el text de les lletres si eren en altre idioma que el castellà, adjuntant-hi la traducció, es revisaven les portades i contraportades, aixi com l’interior si eren en forma de carpeta, i després d’aquest procés es donava llum verd o se’n denegava l’edició i s’havien de corregir les irregularitats (¿?).
No importaria dir que els discs que venien de l’estranger, quant a portades, el 99,9 % s’havien de retocar o fer-ne una de nova.
Jo, com que tenia la sort de rebre gairebé tota la producció discografia, setmana a setmana, que tenien a bé enviar-me els segells discogràfics espanyols, i també rebia moltes novetats de l’estranger, primer amb sorpresa i després amb rialles anava veient el ridícul, fins a arribar al patetisme, que feien els censors.
Record, entre altres perles, aquell famós disc de Jane Birkin, Ja’ai t’aime…..moi non plus, en què la nina no feia més que esbufecs, ais i uis, per la qual cosa un s’imaginava un “polvo gloriós” i que naturalment va ser censurat “santament”. Però jo ho havia rebut un mes abans de França i ho vaig passar pels meus programes perquè hi havia ànimes càndides que encara no entenien el motiu dels gemecs de la Birkin, però la censura se’n va adonar, però en retard, i la gent espavilada va poder gaudir unes setmanes de la festa!
La portada del disc original de J’ai t’aime….moi non plus, a França, mostrava la Jane Birkin nua, però la veritat és que no t’incitava la libido cap al vessant eròtic, perquè era una al·lota d’aquelles que els clàssics definien com tabula rasa, és a dir, més plana per davant que la taula del menjador. El segell discogràfic espanyol Hispavox no va treure naturalment aquesta portada, sinó que la va substituir per una en la qual apareixia la cara de la cantant, bé, la dels esbufecs.
Podria allargar-me més i no acabaria, però potser més endavant en veurem alguns exemples més!
