En política exterior, la UE també cobreix els seus espolis amb «democràcia». Va donar lliçons primer al govern mafiós de Ianukovitx que va voler absorbir, i ara als russos, en la seva pugna per Ucraïna.
La que va ser «el graner del món», es mor de gana. La crisi econòmica que va seguir a les privatitzacions i l’alliberament econòmic posteriors a 1991, es va desbocar el 2009 i el seu PIB va arribar a caure un 18%. Això, en un país ja totalment venut als mercats, gràcies al procés de restauració capitalista de la burocràcia lligada a Moscou (el FMI l’havia «rescatat» ja en 1998, amb el vistiplau de la banca russa, que controla les finances ucraïneses), es tradueix en gana i misèria de la població.
A aquesta situació de fallida del país, se li va sumar l’efecte dels anys d’opressió gran-russa, viscuts tant sota Stalin, com després del 91, especialment amb Putin. La reivindicació de la identitat nacional, se sumava a la misèria per repudiar a un govern, el de Ianukòvitx, que entre luxes i corrupció, rellançava la seva relació amb Putin a partir dels acords energètics.
El còctel estava servit, i en molts aspectes recorda al de la primavera àrab, inclosa la primera victòria amb la caiguda del govern i la incertesa de l’i després, què? La direcció pro-occidental de Timoshenko –dirigent de la revolució taronja, amb títol d’«oligarca» per la seva carrera des del 91, i especialment pels seus negociats amb el gas natural rus-, alliberada per l’Euromaidan ho té clar: aprofitar el rebuig a Rússia per lliurar el país a la UE. I aquesta també: l’FMI i la troica ja estan a Kíev.
Però Putin tampoc cedeix, i desplega les seves tropes en Crimea, facilitant un referèndum el 16/03 d’adhesió a Rússia. L’ocupació és inacceptable, i l’agressió a Ucraïna, està al servei del capitalisme mafiós rus. Crimea, reiteradament ocupada, va ser «castigada» en 1945, per la suposada col•laboració de «tot el poble» tàrtar de Crimea amb l’ocupació nazi: Stalin els va abolir com a nació i els va deportar en massa a Àsia central, mentre l’estratègica península era repoblada per russos encara que fos com a regió d’Ucraïna. Amb les seves bases militars, la seva població russa o russificada, tenen més d’enclavament que de nacionalitat oprimida: la devolució immediata a Ucraïna és evident, i la demagògia del referèndum tan fraudulenta com el seria a Gibraltar, Ceuta o Melilla.
Els treballadors i joves mobilitzats no poden ni perdre la sobirania de part de la seva república, ni caure en el parany de la UE. L’esquerra internacional ha de solidaritzar-se i alertar d’aquest risc. Fora les mans russes d’Ucraïna! Amb els i les treballadores ucraïnesos: cap expectativa en els voltors de la UE!
Esther del Alcázar
Lluita Internacionalista