El bon amic Manolo Marí se n’ha anat a fer un bolo d’aquests de llarga durada i ens hem quedat fora batera. Vaig conèixer en Manolo l’any 1964, quan tots dos començàvem en això de la música. Jo devia tenir uns 20 anys i ell encara devia ser un poc més jovenet. Tocàvem a la Sala Flamingo del Terreno de Palma, devora la plaça Gomila. En recordar-ho ara no cal ser gaire nostàlgic perquè l’emoció em faci un nus al coll. Ai Manolo, quines històries amb el Seatet 600!
En Manolo va arribar a ser uns dels músics més sol·licitats de Mallorca i a l’hora d’escriure es fa gairebé impossible recordar amb quins músics va col·laborar, ja que com a freelance que era té un historial que molts pocs músics de l’illa poden igualar. Deixarem per a una altra ocasió fer-li el currículum!
Com a bateria –batera, com deia ell- era un instrumentista en qui podies confiar, sempre pendent del que succeïa damunt l’escenari. El seu ritme mai no topava amb la veu o amb cap altre instrument, la bateria estava sempre al servei d’un tot (sempre sumava) i sols quan quedava tot sol en Manolo mostrava tot el que era capaç de fer envoltat d’una bateria. Per moltes vegades que tocassis amb ell no deixava mai de sorprendre’t, i és que es renovava contínuament.
En Robin, que va tocar amb ell un raig de vegades, em recordava que: “En Manolo era increïble i tocar amb ell tenia quelcom especial. A qualsevol moment que et girassis sempre trobaves la seva mirada confabulada que et deia –Tio, això camina bé!”
Quan en Manolo va quedar a viure a Son Servera l’Escola de Música el va fitxar i va estar un parell d’anys amb nosaltres com a mestre de bateria.
La relació amb ell no s’havia perduda mai. Els darrers anys solia venir per l’Escola per practicar unes horetes, i de tant en tant per fer qualque sessió improvisada de bateria i piano amb en Robin.
- D’esquerra a dreta Manolo Marí, Pep Alba, Walter Klain i Miquel Pieras al Indigo Jazz Club l’any 1964
Havien de passar molts d’anys fins que jo tornàs a tocar amb en Manolo. Tots el músics tenim dates i dades arxivades que ens colpeixen d’alguna manera, i una de les meves va ser tocar a S’Oratge de Son Servera amb en Tomeu Matamalas i en Manolo. Dues guitarres, dues veus i bateria. Pareixia que havíem tocat junts tota la vida. El repertori d’en Tomeu i meu era bastant variat -Beatles, Simon and Garfunkel, Amèrica…- i en Manolo, punyetero, ho sabia tot. Va ser un vertader plaer. Un record guardat per sempre dins un raconet del meu cor. El darrer pic que ens vérem, ja a l’Hospital de Manacor, va ser molt trist, les paraules no et sortien, sols un inaudible filet de veu. En Robin i na Jane aconseguiren aguantar dins l’habitació, jo no, jo entrava i sortia, incapaç d’aguantar la teva mà dins la meva i sentir les teves estretes.
En acomiadar-nos ens miràrem als ulls i ens dedicares la teva personal salutació, estirant el braç i amb la mà dreta a l’aire creant un arpegi a un piano imaginari.
Ens deixes aquí, amb el record d’un gran músic i d’un personatge irrepetible i estimat.
Avui Manolo, avui, per mi ja no ensaiarem!!.
Pep Alba