L’Ajuntament de Barcelona ha hagut de fer-se enrere en el seu pla d’enderrocament del Centre social okupat de Can Vies. El 26 de maig duia a terme el desallotjament i començava la demolició, el 30 l’Ajuntament convergent de Trias ordenava paralitzarla i el 31, una cadena humana de veïns iniciava la retirada d’enderrocs i s’engegava un pla per a la reconstrucció. És un triomf, encara que l’ajuntament l’vagi vestit d’ajornament a 2 anys i mig i encara que falta tancar l’acord. Però, per què s’ha guanyat? L’espectacularitat de les nits marcades per les cremes de contenidors, o de la mateixa excavadora que efectuava l’enderrocament, porta molts activistes a considerar que aquesta és la clau de la victòria: i així ho identifiquen els qui diuen «cal fer com a Can Vies». Creiem que s’equivoquen: si aquest fos l’encert, la policia no es dedicaria a atiar la provocació i menys infiltrar agents al capdavant de les accions de cremar i de llançar pedres com hem vist en moltes gravacions. Estarien ajudant-nos a guanyar? No, si és gairebé de manual per a la policia, és perquè quan aconsegueixen que sectors del moviment caiguin en la provocació, la seva resposta els aïlla del gruix de la mobilització i facilita centrar la repressió en els «violents» de sempre, intentant afeblir i escapçar la lluita. Això és així, i no és res de nou, és la trista història del moviment guerriller. I s’equivoquen els qui centren les seves accions en això, doncs sense pretendre-ho fan el joc als interessos de la repressió.
Però a Sants les coses no han anat així. Per situar la resposta solidària dels milers de persones que van omplir els carrers del barri el mateix 26 sota una pluja torrencial i les desenes de milers que ho van fer en el centre de Barcelona el dissabte 31, cal recordar primer els 17 anys de centre okupat que s’ha sabut inserir en la vida del barri, i després, l’aposta de l’Ajuntament de liquidar- lo de forma brutal a força de càrregues policials. El desplegament i les càrregues –amb destrosses de locals com la Directa, o la Ciutat Invisible-, el dispositiu de setge del barri van ser tan grans que van provocar l’efecte contrari: malgrat les accions que van allunyar a sectors de població que ho veien per TV, tant els veïns del barri com de la resta de la ciutat que veien les càrregues o la repressió, responien amb una solidaritat que es multiplicava no només als carrers sinó a cada balconada amb cassolades massives quan els mossos d’esquadra carregaven o envoltaven grups de manifestants. No s’ha parlat tant de les cassolades dels veïns a cada cantonada de Sants, que assetjaven a la policia fins a les 2 i les 3 del matí, s’obrien portals o garatges per acollir grups de manifestants… o fins i tot en ple centre, quan va ser envoltat un grup de 200 en Gran Via/ Rocafort, a les tantes de la nit, els veïns d’aquesta zona, van sortir a recolzarlos amb les casseroles.
Òbviament, si va haverhi solidaritat va ser perquè hi havia lluita i en això Can Vies va ser exemple de resistència, de convocatòries permanents que durant tota la setmana impedien que es fessin els treballs d’enderrocament perquè el més important era la repressió d’un moviment que no parava i que s’estenia en mobilitzacions solidàries de barri en barri i de poble en poble. Sí, «cal fer com a Can Vies», respondre a les agressions amb mobilització, resistir i estendre-la i superar l’aïllament reunint a milers perquè el problema social i polític es resolgui a favor de la lluita.
Esther del Alcázar
Militant de Lluita Internacionalista
