L’artista Mar Ripoll, guanyadora del Certamen de Pintura de Son Carrió 2019, presenta la mostra “Configuracions Primàries”, que es podrà veure a la sala d’exposicions de l’Auditori sa Màniga de Cala Millor.
Mar Ripoll va estudiar fotografia a l’Escola d’Art i Disseny de Palma i es va formar en pintura i dibuix en diferents tallers al Casal Balaguer, Massana (Barcelona), Fundació Pilar i Joan Miró, Ses Voltes, Casal Solleric i en Es Baluard, Museu d’Art contemporani de Palma.
En aquesta nova exposició individual Mar Ripoll realitza un aprofundiment en el camp del neoexpressionisme abstracte, i puntualitza en la determinació simbòlica d’elements figuratius per a l’espectador (la semblança).
La relació entre fons i les taques es manté en una tensió que porta a la semblança d’icones recognoscibles. A partir d’aquestes hom pot reconèixer formes de perfils humans sota una mirada subjectiva.
Configuracions primàries
Configuracions primàries és el títol d’aquesta obra que evoluciona des del projecte anterior Be like water, on els “puddle” o bassiots es transformen, es configuren fins a ocupar més superfície pictòrica.
En la definició de minimal art o estructures primàries, les obres minimal personifiquen estats de màxim ordre, però amb els mínims mitjans o complexitat d’elements. És més important la totalitat de l’obra que les relacions entre els components singulars, el tot és més important que les parts.
“Configuracions primàries”, si atenem a la seva definició:
Configuració: 1-acció de configurar.
2-forma particular d’una cosa, determinada per la disposició de las parts que la componen.
Primària: els elements primaris de tota obra pictòrica, sense els quals no es podria iniciar, són: el punt, la línia i el pla. “Punt i línia sobre el pla”. Kandinski.
Com a la pel·lícula, Call me by your name, i partint de la definició de minimal art o estructures primàries, a Configuracions primàries la relació entre fons i taques, punts i línies sobre el pla es mantenen en tensió, portant-la a la semblança d’icones recognoscibles. A partir d’aquestes, hom pot reconèixer icones molt característiques en forma de perfils humans sota una mirada subjectiva.
Els punts i les línies estan subjectes a la fluïdesa del temps, com els protagonistes de la pel·lícula. L’obra es produeix, en definitiva, d’una expansió des de l’epicentre cap a l’exterior, només determinada pel perímetre del bastidor.
A la pel·lícula, els noms dels protagonistes, donat el caràcter estàtic i la substancialitat del llenguatge, deixen d’esser un reflex de les seves pròpies identitats. Només roman la seva relació particular i concreta, ancorada en un temps determinat, però que no delimita la seva dinàmica, el ser i la identitat.
Butler, a El gènere en disputa, critica la metafísica de la substància de Nietzsche. Aquest autor reconeix que aquesta tradició metafísica s‘instaura, entre d’altres motius, per trobar una seguretat teòrica concreta en l’aparent ordre de les identitats, ocultant o simplificant així una realitat en continu esdevenir.
De la mateixa manera que la metafísica de la substància -a la qual va lligada de forma inevitable el verb “ésser”- diu del riu, que simplement “és”, “congelant” així, d’alguna manera, el seu intrínsec i constitutiu caràcter en continu esdevenir. Així, en realitzar assignacions de gènere de caràcter substancialista a les persones estam oblidant que el gènere és, segons Butler, “una caracterització persistent que passa com a realitat”: “de la mateixa manera que la corrent sempre canviant del riu perseveraria en el seu mostrar-se cap a nosaltres com el mateix riu, la caracterització substancialista del gènere no deixaria d’esser”, per a Butler, “la il·lusió o l’efecte derivat d’una reafirmació basada en la repetició constant d’un tipus concret d’accions”.
Simone de Beauvoir afirmava que: “On ne naît pas femme, on le devient”. No es neix sent dona, se n’esdevé. Segons Butler, el canvi de la paraula “dona” per la de gènere X ens permet apropar-nos a una teoria que exigeixi “un nou vocabulari que instauri i multipliqui participis presents de diferents tipus, categories ressignificables i expansives.”
A Configuracions primàries es refusa l’ús de la perspectiva geomètrica en tot moment, i són els contrastos de colors els qui la determinen. Però la seva funció no és exclusivament la d’ordenar l’espai i el temps, sinó també la de reflectir la interrelació de l’individu amb el seu entorn, en canvi constant, on les formes poden anomenar-se de diferent manera, on caben tots els gèneres.
Deixa un comentari