La sentència ha estat aprovada per 3 vots favorables i dos desfavorables. Això demostra que és una qüestió que no estava ni està clara. Hi ha important divisió d’opinions entre els juristes.
La majoria dels membres del TSJIB declara que Bauzá és compatible i per tant va ser correcta l’actuació del Consell de Govern quan va arxivar l’expedient sobre la seva presumpta incompatibilitat presentat pels diputats de l’oposició.
Hi ha dos vots particulars, que són molt durs i contundents. Molts dels arguments d’aquests magistrats coincideixen amb els nostres.
CONSIDERACIONS:
1. La sentència suposa un canvi de criteri respecte de la sentència que, en el 2007, va declarar incompatible a la socialista Aina Salom per ser consellera i titular d’una oficina de farmàcia.
La mateixa sentència en la pàgina 23 reconeix que “suposa la modificació del criteri mantingut en aquella sentència, dictat per a un supòsit substancialment idèntic que afectava a la Consellera de Sanitat i Consum, i en la qual es va apreciar incompatibilitat entre aquest càrrec públic i la titularitat d’una oficina de farmàcia tot i que –igual que ara- hi hagués nomenat un substitut”.
No hi ha en tota la sentència cap argument que justifiqui aquest canvi de criteri.
2. La única diferència entre el cas d’Aina Salom i de Bauzá és el color polític dels denunciats i els denunciants, com deixa clar un dels vots particulars.
En la pàgina 53 de la sentència (vot particular), el magistrat Pablo Delfont diu:
“Merece la pena resaltar que dos supuestos que, en lo que jurídicamente importa , son idènticos por completo, como lo son los casos A. Salom y JR Bauzá, sujetos ambos, pues, a unas mismas normas, sin embargo, cada uno de ellos ha obtenido una respuesta jurídica de este Tribunal diametralmente opuesta a la que ha obtenido el otro”.
“Las coincidencias del caso A. Salom con el caso JR Bauzá son tan evidentes como igualmente lo es que uno y otro de los implicados pertenecen a distintos partidos políticos, siendo los promotores de las declaraciones de incompatibilidad en cada caso adversarios políticos”.
El PSIB-PSOE considera que és molt mal d’entendre per a la ciutadania – i per nosaltres mateixos- que un president del PP en el 2014 era compatible per tenir una farmàcia, mentre una consellera del PSOE en el 2007 no podia.
3. El fet de que Bauzá sigui president –i no només conseller- fa la situació encara més greu.
La Llei d’incompatibilitats és clara. I si una persona es presenta a les eleccions i es converteix, després de guanyar, en president “atesora, a tots els nivells, un major grau de responsabilitat i a la fi suposa, sens dubte, que la incompatibilitat sigui, més que mai, molt més rigorosa” , diu el vot particular en pàgina 76.
El fet de posar un apotecari substitut no lleva al titular de la farmàcia la responsabilitat de la mateixa.
Tal com diu un dels dos vots particulars, la pàgina 62 “El sustituto es un empleado, atiende al público y recoge las funciones y responsabilidades profesionales de farmacéutico, en tanto que el negocio sigue así a cargo del titular, que toma las decisiones empresariales que haya que tomar… Al frente- y en la dirección- del negocio sigue el titula.r”
4. Aquest canvi de criteri suposa una greu inseguretat jurídica, tot i que la sentència no ho considera així.
Si en 2007 era incompatible un cas idèntic i en el 2014 és compatible, què passarà d’aquí uns anys? El PSIB-PSOE considera que es crea molta inseguretat jurídica, a més de posar en dubte tutela judicial efectiva i la igualtat en l’aplicació de la llei.
5. El Tribunal ha anat més enllà de la llei, fent interpretacions i consideracions per damunt la llei. Argumenta que cap professional es podria dedicar a la política si s’aplica de forma estricta aquesta llei d’incompatibilitats, però els tribunals no estan per modificar lleis sinó per aplicar-les.
UN cop més duns dels vots particulars trobam l’argumentació: Com diu la pàgina 59: “La sentencia de la Sala no 956/2007 contiene una orientación jurídica muy precisa y que –a mi juicio sin razón- ha sido deliberadamente abandonada por la sentencia de la mayoría en el caso JR Bauzá”.
També diu, en pàgina 70: “Para resolver estos casos, como cualquier otro, nunca se debe permitir (al tribunal) llevarle la contraria al legislador.”
I finalment: “La Ley 2/1996 no engaña; segundo, que la Ley 2/1996 establece la regla general que establece y restringe que se excepcione, siempre mediante interpretación restrictiva; tercero, que el Tribunal no puede eludir la aplicación de la Ley; i , cuarto, que si el Tribunal considera que la Ley atenta contra un derecho fundamental, lo que tiene que hacer es plantear la cuestión correspondiente ante el Tribunal Constitucional, pero no caben atajos, es decir, es inadminisble por completo que el Tribunal deje de alicar la Ley con la excusa de que es para salvaguardar el derecho fundamental”.
El PSIB-PSOE recorda que els tribunals estan per aplicar la llei, no per anar més enllà. Si el president considera que la llei d’incompatibilitats i la llei d’ordenació farmacèutica combinades atempten contra algun dels seus drets fonamentals, hauria de presentar un recurs davant el Tribunal Constitucional per reclamar-los.
6. La sentència confirma que Bauzá va amagar els seus negocis privats de dues empreses a la ciutadania.
Tal com diu el vot particular d’un altre magistrat –Gabriel Fiol Gomila- , en les pàgines 78-79, “el cert és que a l’hora de prendre possessió coma president, el Sr. Bauzá no ho va declarar, i tan sols es coneixia que era titular d’una botiga de farmàcia”. Recorda la sentència que Bauzá no va renunciar a les administracions de les dues mercantils fins gairebé un any més tard “quan ja era més que evident el rebombori que, mediàticament i políticament, hi havia en torn a la possible comptabilitat o no en el càrrec”.