“m’ha sorprès que els polítics serverins, siguin del color que siguin, hagin deixat de costat, sense importar poc o gens, la qüestió del patrimoni, per mi una cartera cabdal, que ha fet tant i tant de mal al desenvolupament del poble”
Uep, just hem encetat el juliol i ja enyor l’hivern; l’estiu em sol fer estar malsofrit i això de veure com de dia el sol torra el cul a les llebres i de nit com no atur de suar i brollar… tot plegat em posa nerviós en excés, així que cercant remeis per relaxar-me i poder passar aquestes llargues hores de la millor manera possible solc trobar consol Googlejant una mica i escoltant un poquet de música, anit acompanyat de jazz, alguna bossa nova i de sobte apareix en Llach versionant un poema de Konstantin Kavafis.
Pels qui encara no heu endevinat de quin parl, vos diré que és Ítaca, escoltar-la sempre m’aixeca l’ànima i em fa viatjar al passat, als anys 70, quan a l’estiu anàvem d’acampada a Menorca amb les bicicletes o fent autoestop per la Vall d’Aran, aventures moltes i plenes de coneixences dels anys d’estudiant a l’internat de La Porcíncula, amistats que perduren després de més de 40 anys, il·lusions de preadolescents, moltes d’elles perdudes amb la pols i el fang del llarg camí.
Em quedaré amb aquets mots i llavors jugaré amb ells i miraré de fer una analogia amb el recent tarannà dels polítics de la nostra vila. Esper estar a l’alçada i no fer malbé ni les lletres de Kavafis ni de Llach; en el cas de no aconseguir-ho, tota culpa és ben meva, ben igual que lliure és la interpretació que vaig a fer.
«Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat.
Savi, com bé t’has fet.
Sabràs el que volen dir les Ítaques»
En primer lloc, dir que el motiu d’aquest joc és fer veure que els polítics no són essers aliens a la nostra societat i que ben igual que dins la nostra societat hi ha de tot i tots solem actuar en base a les nostres vivències, miram d’aprendre de les errades i procuram no ensopegar en les mateixes pedres. Això també és semblant dins el món de la política i voler jutjar accions sense analitzar les viscudes abans és una desvirtualització de la realitat, sovint emprada per confondre i manipular els ciutadans conscientment i deliberadament, sense voler adonar-se que tota acció d’una part ve seguida d’una reacció de l’altra i així successivament, fins a arribar al conflicte i en massa ocasions apropar-se perillosament al sobam.
Deim que el llarg camí és ple d’aventures i noves coneixences, però quan les situacions són semblants i quan un ha estat traït i enganat, no un pic ni dos, és lògic i humà que no voldrà seguir menjant pols, per molt que des de dalt li vulguin marcar el camí i on ha de fer el mul. És ell qui ho coneix millor que ningú i és d’aplaudir que després de rebre caramulls d’amenaces triï quedar a la vorera a descansar i que la tasca de tastar el suc d’aquesta lluenta copa sia per a uns altres amb més ganes d’aparentar. Sens dubte, gràcies a anteriors vivències, sap que el contingut és ple de verí.
Ara ja tenim un nou actor a l’obra, més ximple i dispost a creure la madona. Abans que aquesta tregui el suc per brufar és quan no hem d’oblidar que els de l’altre costat no són curts i davant l’entrada de nous actors en escena mouen fitxa, tal vegada de no gaire bon gust, i amb l’amenaça d’haver de seguir el viatge amb la mateixa solitud d’anteriors travesses viscudes. L’amo dona el braç a tòrcer i convida altres viatgers a pujar a la barca. Sempre, per moltes matinades que hàgim de fer, serà millor anar ben acompanyat, amb més braços per poder remar quan el vent no bufi a favor, fins i tot deixar-los dur el timó un anyet i així poder arribar a bon port. I mira tu per on que el viatge si ha estat plaent, NO OBLIDEU que de bon segur podran tornar a embarcar-se plegats un altre pic i així fins al punt d’arribar a oblidar-se dels anteriors companys de viatge que volgueren forçar la travessia per arribar més prest al destí, aconseguint el que no desitjaven, que la barca s’enfonsàs durant una tempesta i amb ella aquella petita barqueta de malnom Podem i que per voler arreglar el món ho ha esgarrat tot. No deixa de ser una llàstima que el que hagués pogut ser, si n’haguéssim deixat passar dues, ara no sia i qui sap quan ho serà; mentrestant, ara és la llar de cants de sirenes i regne d’una Posseidona sense tron.
De moment, deix Ítaca en mans dels vostres savis cervellets i qui trobi adient fer-hi una o diverses reflexions que les faci, i qui no ho trobi que s’estalviï la tasca. Per la meva banda, ara sí que passaré a ser una mica més directe.
No em va agradar gens ni mica que durant el ple d’investidura l’anterior timoner tragués els canons i començàs a escopir foc, una ristra de retrets fora de lloc i temps. Si li pot servir de consell, jo li diria que millor quedar-se amb l’amor de qui l’acompanyava i oblidar-se de l’odi, que fins i tot pot resultar ser malaltís i quan arribi la fi del viatge no hagi de girar la vista enrere plorant el que va perdre enmig d’aquestes guerres sense gaire sentit.
Per cert, el mariner Morlà, a qui volen assenyalar com el dimoni dolent serverí, ja fa un llarg temps que va baixar de la barcassa de VOX; fa manco temps que el nou patró d’esbarjo que va pujar a la barqueta de Podem (fer ull sense ajuda) navegava i pagava quotes socialistes. I és que qui no s’hagi baratat de camia mai, que tiri la primera pedra.
Entenc que ara tot sia en clau eleccions estatals, al mateix temps que esper i desig que aquestes ganes irresistibles de fer oposició, de voler cercar la busca dins l’ull del veïnat, quan abans no trobàveu la biga dins el propi, no sia fruit d’un estiu massa calent i que quan torni la frescor ens oblidem de fer oposició.
Una oposició ben feta, en clau positiva, fiscalitzant la tasca de l’equip de govern i tenint esment pel bé comú és necessària, més que perdre el temps volent confondre la gent amb xifres i retrets que ja són fruits del passat.
Per acabar, m’ha sorprès que els polítics serverins, siguin del color que siguin, hagin deixat de costat, sense importar poc o gens, la qüestió del patrimoni, per mi una cartera cabdal, que ha fet tant i tant de mal al desenvolupament del poble. És una barbaritat veure aquest excés proteccionista a cases del poble, sense cap interès arquitectònic, que just ha aconseguit que s’hagin abandonat. Algú és conscient que alguns empresaris serverins han invertit en reformes a altres pobles veïnats per no haver-ho pogut fer a Son Servera? Algú és conscient què hagués significat poder tenir al poble 2/3 hotelets d’interior? Tot el guany que hagués pogut dur a molta gent? I llavors, per un pic que un batle afirma voler potenciar aquesta cartera, l’anterior té barra de dir a la regidora que no confien en ella… riure per no plorar.
Uep, que no tot han estat derrotes socialistes aquests darrers dies! Almanco han aconseguit la pedrera i han tombat el futur nou assessor. A bon segur que per la seu de Joan Servera Camps destaparen el cava que no pogueren beure el darrer diumenge de maig. I és que qui no es consola és perquè no vol.
Au, vaig a fer una volteta, que pareix que comença a fer la micona de fresca. Fins a l’agost si Déu ho vol i Maria. Pensau anar a votar si després no voleu lamentar no haver-ho fet. Aquest pic de veres que ens hi jugam molt!
Deixa un comentari