Dins un covó ple a vessar de desbarats

Dins un covó ple a vessar de desbarats VIII

(article publicat al CM7 n.442 de febrer)

 

Ja som al febrer i, si no ho sabeu, si és fred i calent a tots ens posa malament! Aquest mes per Son Servera celebrarem els 200 anys de la victòria sobre la pesta, 65 de l’any de sa neu, 40 del 23-F, també és el mes de l’amor… I enguany de propina celebrarem o no les fresses i els catalans aniran a votar amb mascaretes i a les taules trobaran, a més de paperetes, gent amb EPI que no aniran disfressats però si ben acollonats. Ara, a veure com som capaç de mesclar-ho tot i poder oferir-vos un bon còctel amb un punt d’equilibri entre la transcendència i el cinisme, per tal de passar una bona estona i també pintar-vos un somriure a la cara o una bona rialla.

Au idò, dit i fet, ens arremangam i anam per feina! No pareix que aquest torni a ser un febrer de neu, així i tot no ens hem de confiar ja que és molt traïdor, gelador i borrascós, no oblideu que la Candelera ja riu, senyal que lluny és l’estiu! Un altre estiu fotut, sense pesta però amb Covid-19 i poques vacunes, i per acabar-ho d’embrutar, si en tenim més de 55, algunes vacunes no ens deixaran posar. Parlant de les vacunes, com a ningú no ens pot estranyar, un bon grapat de polítics, militars i capellans varen tenir a bé tornar-se a sacrificar, un pic més per tots nosaltres, i es varen vacunar abans d’hora, Déu els tengui en Glòria i quan sia l’hora els obri les portes del Cel de pinta en ample.

Un no entén tantes presses per enviar els catalans a votar, total si llavors trien el que no convé pels Madriles i els fan tornar a votar. M’explicava na Maren, una excompanya de feina que ja fa uns anys que va partir a viure a Roses, que mai no havia estat nina sortada, mai no havia tret res a cap sorteig i que aquest pic, a pesar d’haver estat triada, tampoc no havia estat afortunada perquè diumenge celebrarà Sant Valentí a un col·legi electoral; això sí, la roba anirà de franc ja que li han de dar un EPI. Un altre pic, això de tancar-ho tot per aturar el virus i obrir-ho tot el dia 14 no té cap ni peus, o és que jo som molt curt i no arrib tan lluny, si hi ha algú que ho entengui agrairia que me’n donàs llum. Per totes les Espanyes, encara n’hi haurà que celebrin el 23-F com una festa de la democràcia, el dia que el Rei fuit va salvar els espanyols. Jo sempre ho he vist diferent, sempre he cregut que va ser ell qui va salvar el cul i tots els de vella i nova planta de seguida ho varen entendre. Abans que els nostres Anegats cantassin “tirurí-cuac-cuac, el missatge és clar” tota la casta de polítics feren pinya al costat del Campechano i ni no digueren ni mu per no sortir de la foto, amb panxa plena i ben amarats, i fins aleshores ens segueixen fent creure el que volen.

Es curiós això dels cops d’estat i les democràcies. Per ca nostra, al 81, quan no agradava o feia por que comprovàssim que un rei no era necessari, pegaven un cop de timó pel nostre bé (just faltaria) per tal de creure el que ells volien. Pel gener cosa semblant va voler fer sense aconseguir-ho Mr. Trump i pel febrer ho han fet i aconseguit els militars a Myanmar. A l’anomenada democràcia més antiga i a la més jove, tot si no és igual és molt semblant: quan a alguns no els agrada el que tria el poble ho volen capgirar, pensant en el nostre bé (just faltaria). Jo no sé què hi trobau, però no pareix que semblin molt democràtics i al cap i a la fi potser seria millor per una vegada deixar de ser hipòcrites i estalviar-nos anar a votar, estic ben segur que na Maren ho agrairia i podria celebrar el dia de l’amor amb la seva parella i sense mascareta i EPI, per molt de franc que sia.

L’amor tampoc no passa pel seu millor moment dins l’Equip de Govern serverí. Els dos partits del pacte estan de morros, van de comunicats i de retrets una mica agres, i veurem si acaba en ruptura o en feliç reconciliació. No crec que al final hàgim de cantar aquella cançó de Rocío Jurado que deia “se nos rompió el amor de tanto usarlo”. Més bé vull creure que la cosa anirà amb la dita castellana de “lo mejor de las peleas son las reconciliaciones”. Fa molt de temps que dins el pacte no tot eren flors i violes, ben igual que del pa de noces fa anys que ni miques hi ha. Tal vegada feia molts anys que un cop damunt la taula per part dels Independents era més que necessari i no haver-ho fet, haver acotat el cap tants de pics, havia fet creure als socialistes que actuaven bé, que enviar els serverins a tramitar ajudes a la seva seu era el més correcte. Tal vegada si des d’un primer moment fets com aquests no s’haguessin produït ara els socialistes no s’estranyarien i no seguirien estant convençuts d´haver actuat bé. Em crida molt l’atenció i no m’agrada gens ni mica que el comunicat del PSOE no surti de Son Servera i sia fet des de Ciutat, quan vàrem tenir un lamentable episodi pel qual el poble va ser capçalera d´informatius, el partit VOX ja va fer el mateix. Els temes del poble haurien d’arreglar-se dins i amb la gent del poble i no des de Ciutat, ben igual que els temes de les nostres illes els hauríem d’arreglar aquí i no a altres llocs, o els diputats que triam perquè ens representin ens haurien de representar i no fer allò que les diuen els seus partits a Madrid. Però aquesta nostra democràcia està tan i tan pervertida que tot val.

Vaja amb aquest febrer, és curt però ve carregat! I volia fer cinc cèntims d´un fet com ha estat la sentència del Suprem a favor de l’Ajuntament d’Artà referent a la propietat municipal de les murades i voltants de Sant Salvador, de com es temeren que l’Església les havia immatriculat a favor seu. I de pas parlar de l’Església Nova serverina i de com un exbatle, després de tallar la corrent i l’aigua, també hi volia fer un pàrquing. Però ja és tard i la història és tan sucosa que ho deixarem per al proper mes de març. Deu vos guard i bones fresses, i ens tornam a llegir en temps de Corema!

 

Biel Tous Santandreu