Els resultats de les eleccions europees reflecteixen la crisi política que atravessa la UE. Encara que les dinàmiques de cada país són determinants, destaquem algunes grans tendències comunes, amb el rerafons de la crisi econòmica i l’impacte de les polítiques d’austeritat que estan imposant greus atacs contra els drets dels treballadors, conquerits durant dècades de lluita. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia, els dos pilars de l’estabilitat als països de la UE i a Brussel·les es fa cada dia més evident, però el creixement de la ultradreta expressa que sectors de la burgesia estan preparant un gir per endurir encara més la ofensiva. A l’altre pol, hi ha expressions de girs a l’esquerra, com el triomf de Syriza, però no emergeix una alternativa revolucionària que aposti per una ruptura amb l’Europa de la banca i la patronal en defensa de la classe treballadora i dels pobles.
- L’abstenció guanya
El 56% dels electors europeus no van anar a votar. A l’Europa de l’Est la participació és encara molt més baixa: Eslovàquia té el rècord amb el 13%, a Eslovènia, la República Txeca, Polònia i Croàcia queda per sota del 25%. No és estrany que els sectors populars no tinguin ganes d’implicar-se en la construcció d’una UE que sempre s’ha reservat als governs i les multinacionals, sense comptar amb els treballadors ni els pobles. Si fa uns anys la desafecció cap a Europa expressava més aviat indiferència, ara té més a veure amb un rebuig obert a un projecte que, per a la majoria, s’ha traduït en més atur, més pobresa i retallades en els serveis públics.
2. La ultradreta avança
El Front Nacional francès i el britànic UKIP, que han guanyat les eleccions, lideren el “terratrèmol” ultradretà a Europa. Els ultres del Partit Popular també guanyen a Dinamarca. A Hongria, els neonazis de Jobbik queden en segon lloc. A Holanda, els antiislàmics i euroescèptics Partit de la Llibertat de Geert Wilders no arriba al resultat que esperava, però queda segon en escons. Per primera vegada els euroescèptics alemanys obtenen representació, així com els neonazis de Berlín, que han aconseguit un eurodiputat. A Àustria la ultradreta també duplica vots, i també avança a Polònia i Suècia. A Grècia, els neonazis d’Alba Daurada es consoliden com a tercera força, malgrat l’empresonament d’una part de la seva cúpula, acusada d’assassinats i d’incitació a l’odi.
Davant la manca d’una alternativa revolucionària, en molts casos aquests resultats canalitzen el malestar dels treballadors i els joves: el FN francès va obtenir els vots dels 37% dels aturats francesos i d’un de cada tres joves. Però aquestes formacions d’ultradreta només arriben a assolir aquest resultats quan compten amb el finançament i el vist-i-plau d’un sector de la burgesia que prepara el seu pla B. Conscients que l’enduriment de les condicions portarà a una major resistència, preparen un instrument de xoc contra les organitzacions obreres i populars.
El triomf a França del FN -que reclama “destruir” la UE- qüestiona una unió construïda sobre l’eix franco-alemany i on ara ja predomina Berlín. A més la victòria electoral de Marine Le Pen es produeix amb l’enfonsament dels dos partits del règim: el partit socialista, amb Hollande al capdavant, i la dreta de la UMP, de Sarkozy. Els dos queden immersos en una forta crisi.
3. El desgast de la dreta i la socialdemocràcia
Pràcticament tots els governs reben el vot de càstig per la situació econòmica i les polítiques d’austeritat. Els governs de dreta perden a la Gran Bretanya, Grècia i Portugal. Només hi ha dues excepcions clares, la CDU d’Àngela Merkel, que es manté, i el PP espanyol, que tot i així perd 2,5 milions de vots. El Partit Popular Europeu guanya les eleccions, però perd 62 eurodiputats i per frenar els euroescèptics està abocat a una gran coalició amb els socialdemòcrates.
La socialdemocràcia europea també perd als països on governa, com França o Alemanya, i és incapaç de capitalitzar el rebuig a la dreta allà on és a l’oposició, com a la Gran Bretanya. L’excepció és Itàlia, on govern de Matteo Renzi també guanya i deixa en segon lloc el populisme del Moviment Cinc Estrelles de Beppe Grillo. En conjunt el partit socialista europeu baixa deu eurodiputats.
5. Syriza i l’esquerra alternativa
Grècia l’esquerra alternativa de Syriza, guanya per primer cop unes eleccions i consolida a més alguns governs regionals (les europees s’havien fet coincidir amb les locals). Els tres partits implicats en el govern del memoràndum perden en conjunt un 16% de vots respecte a les generals de fa dos anys. Però Syriza no pot capitalitzar aquest desgast i manté el mateix resultat, marcada pels conflictes interns i les incoherències en temes clau, com la pertinença a la UE i l’euro. En qualsevol cas, el gir a l’esquerra es produeix a Grècia i l’Estat Espanyol, amb l’augment d’IU i els 1,2 milions de vots de Podemos.
Syriza és l’exemple més evident de com a l’esquerra ha entregat al populisme i l’extrema dreta la bandera de la ruptura amb la UE i amb l’euro. Com si estar contra la UE fos estar contra la unió dels pobles d’Europa, quan és justament el contrari.
Els resultats importants de Podem, que compta amb el suport d’Esquerra Anticapitalista i Revolta Global ( referents del Secretariat Unificat de la IV Internacional a l’Estat espanyol), contrasta amb el retrocés dels dos projectes que havien estat referents d’aquest corrent internacional a Europa: l’NPA francès, que s’enfonsa passant del 4’9 % el 2009 al 0,3% actual , i del Bloco de Esquerda portuguès, que perd més de la meitat dels vots i passa del 10,6 % al 4’56 % . L’altre referent electoral del trotskisme francès, Lutte Ouvrière, també ha retrocedit del 1,2% a l’1 %.
S’ha perdut una nova oportunitat d’avançar en la configuració d’un front d’esquerres , els treballadors/es i els pobles, en ruptura amb la UE , que recollís la tradició de l’internacionalisme, el mateix que van representar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht , quan el 1914 contra la majoria socialdemòcrata es van negar a aprovar els crèdits per a la primera guerra mundial. Hereus de la lluita per una Europa dels pobles i els treballadors o pels Estats Units Socialistes d’Europa en la formulació de Trotski, que defensaven construir Europa sobre una base de classe oposada a la de la UE d’avui: un club d’estats que serveix de plataforma a les burgesies per defensar els seus interessos de classe dins de cada país i enfront dels seus competidors al món. No: ni la socialdemocràcia ni la dreta ens poden donar lliçons d’internacionalisme. I trencar avui amb la UE s’ha convertit en un problema vital per als treballadors . Defensem aquesta ruptura no des del replegament nacional sinó des de l’internacionalisme obrer.
Mª Esther del Alcázar
Lluita Internacionalista