Es van configurar les llistes per a les eleccions europees del proper 26 de maig i s’ha perdut una nova ocasió per avançar en la conformació d’un front d’esquerres en ruptura amb la Monarquia i la Unió Europea. Cada grup segueix amb la seva particular batalla, i així ens va.
La tardor passada Lluita Internacionalista feia una crida per la conformació d’un front, reactivant la proposta de les anteriors europees d’Iniciativa Internacionalista (I.I.), que va obtenir 180.000 vots el 2009, obrint-la a noves forces, com la CUT, Izquierda Anticapitalista… però avui ningú no sembla estar per la idea.
L’esquerra abertzale està dins d’EH-Bildu, darrera d’EA. És el preu que va pagar per assegurar la seva presència en les eleccions basques, però en aquest preu està també la dissolució del contingut social anticapitalista i de ruptura amb el règim que mantenia l’esquerra abertzale. La proposta a formar aquest bloc es va dirigir al BNG i a Esquerra Republicana de Catalunya, organització que sosté al govern de Mas a Catalunya, això determina que és la minoritària EA la que dicta les seves condicions. Només quan ERC ho va rebutjar, ho van proposar a la CUP. Finalment la candidatura “Els Pobles decideixen” és amb el BNG i res no té a veure amb el d’I.I.: ni ruptura amb la Monarquia, ni ruptura amb la Unió europea, ni mesures anticapitalistes.
Per la seva banda la CUP-AE -que inclou a Endavant que va participar en I.I.- podia haver pres la iniciativa i no estar a l’espera de veure qui la treia a ballar. Des de feia mesos LI va presentar proposta en l’organisme comú amb la CUP perquè es pronunciés per reactivar i ampliar I.I., però res no es va moure. La CUP avui no es presenta ni demana oficialment el vot per a cap candidatura, encara que David Fernández va a fer com a CUP campanya en suport a EH-Bildu i el BNG.
El tercer component d’aquest necessari front hauria de ser CUT, el corrent que dirigeix el SAT, de Gordillo i Cañamero. Congrés rera congrés debat si es trenca amb IU-CA i si inicia una orientació de construcció d’una esquerra revolucionària i, també congrés rera congrés –l’últim el gener passat- vota que segueix a IU, i que la seva aposta segueix sent per “reforçar” el corrent IU per la Base contra la “deriva dretana” de l’actual direcció de IULV-CA. Una IU que, sota la direcció del PCA, segueix al govern de coalició amb el PSOE. Han passat per aplicació de retallades, escàndols de corrupció com el cas dels EROs, posada en venda de la terra pública als últims pressupostos per cobrir el dèficit i pagar el deute, i finalment l’escàndol del desallotjament de la corrala Utopia. Aquesta mateixa IU avui ens presenta una nova versió de la reforma de la reforma, de la UE, del BCE, de la Constitució, del capitalisme…
Després d’aquests tres referents n’haurien d’haver altres com ara Izquierda Anticapitalista que, en les anteriors eleccions, es va presentar i va aconseguir gairebé 20.000 vots. Però en un continu gir a la dreta, la política d’Izquierda Anticapitalista i Revolta Global ha estat la construcció d’alternatives a partir del personatge mediàtic. Va ser a Catalunya amb la monja Forcades i amb Arcadi Oliveras en el Procés Constituent, ho és ara amb Pablo Iglesias, professor de Ciència Política de la Universitat Complutense i presentador de la Tuerka, amb Podemos. Si llegim el programa de Podemos és calcat al d’IU. Per completar el personalisme d’Iglesias només fer notar que ha canviat el logo per la seva cara. I que ha imposat a Vestringe, l’ex secretari general d’Aliança Popular, que recentment i públicament ha mostrat les seves simpaties amb el Front Nacional francès de Marine Le Pen i ha fet declaracions xenòfobes i racistes.
Per fora d’aquests partits queda Corrent Roig o el POSI, que es limiten a fer una candidatura pròpia de propaganda i de construcció del seu partit. Corrent Roig va abandonar una política per a la conformació d’un bloc després d’I.I. i Des de Baix en les catalanes, primer argumentant en les generals del 2011 que amb la reforma de la llei electoral les eleccions eren fraudulentes i que per això cridaven al vot nul. Més tard en les catalanes no va participar en CUP-AE. Sincerament, i tanmateix compartint moltes de les crítiques que fa a Podemos i que utilitza per justificar la seva no entrada, no entenem el seu entusiasme amb el Procés Constituent de la benedictina Forcades, quan les crítiques programàtiques i de personalisme d’un són del tot aplicables als altres. Del POSI coneixem la seva presentació electoral (Per una república, per la ruptura amb la Unió Europea) i pràcticament no hi ha cap ocasió de trobar-nos en les lluites.
Què votar llavors?
Hem començat afirmant que no hi ha una alternativa que comenci a construir un front com el que creiem que la situació exigeix i necessitem, per això no fem una crida de vot a recolzar una llista concreta. No som abstencionistes i pensem que no votar afavoreix i reforça les opcions de la dreta i majoritàries. Per això cridem a votar entre les candidatures que rebutgen el pagament del deute, que qüestionen la Unió Europea, i que defensen el dret d’autodeterminació dels pobles.
Esther del Alcázar Fabregat
Lluita Internacionalista