“Sí, els polítics, a grans trets, són els grans culpables de la nostra situació actual en àmbit insular, estatal, continental… Però no hi mai un sol culpable, perquè el silenci, el conformisme, el ‘tant se me’n fot’ i el fet de pensar amb panxa plena també ha estat l’engreixador d’aquesta mala ferida, tal com el porquer té part de culpa que al porc li arribi el seu dia”
En l’obra de Víctor Hugo Els miserables, un del seus personatges és tancat a la presó per robar un tros de pa. La lliure interpretació de la justícia per a una sola classe i la bogeria sorgida dels abismes entre les classes socials és una constant d’aquest gran llibre que mai no s’allunya dels problemes dels homes a la terra en qualsevol període o situació històrica.
Aquesta situació esperpèntica ha pres metxa, en certa manera, en la nostra societat actual. Amb això vull dir que nosaltres, els occidentals, sempre hem estat reticents a entonar el mea culpa i quan ho feim és per interpretar-ho amb un rerefons de tragèdia. Hem arribat a un punt d’ebullició dins l’exemple de la nostra societat (Son Servera- Illes Balears-Estat espanyol) que o bé feim un tro o bé aturam la sortida del gas perquè no arribi l’explosió.
Tal com passava a Els miserables, la diferenciació de classes ha arribat a ser tan abismal que s’ha perdut el judici i ens hem allunyat del seny i la realitat per llançar més distància encara entre el cau d’ombres que separen els homes i les dones d’altres homes i dones, tal com passa també a la nostra societat actual amb la classe política. I fora allunyar-me d’aquest pensament, voldria expressar amb claredat un concepte, per mi clar, del que està passant arreu del nostre municipi i del nostre redol social i polític. Sí, els polítics, a grans trets, són els grans culpables de la nostra situació actual en àmbit insular, estatal, continental… Però no hi mai un sol culpable, perquè el silenci, el conformisme, el ‘tant se me’n fot’ i el fet de pensar amb panxa plena també ha estat l’engreixador d’aquesta mala ferida, tal com el porquer té part de culpa que al porc li arribi el seu dia.
Amb tot això tan sols m’agradaria deixar clar que fer judicis, avui per avui, és el més bo de fer. Però d’aquesta mamella n’hem mamat tots, sempre manco els més pobres que no sempre són els més miserables, i ara no ens podem posar la mà al cap com si fins a dia d’avui haguéssim estat cecs, sords i sobretot muts.
Si una cosa té l’hemeroteca és que et permet seguir el rastre dels fets i les persones pel temps i per l’acció. en aquest cas, la nostra hemeroteca és un ull de bou per on veure i a vegades escarrufar-se de com ha funcionat políticament i socialment el nostre municipi serverí. I d’aquí tantes preguntes… atès també al pensament tipus la massa que segueix, persegueix i castiga Frankestein. Ho dic perquè no caiguem en la trampa de crucificar o lapidar perquè així creim que hagi de ser o perquè així creim que és just, convertint-nos així, tal vegada sense saber- ho, en uns miserables.
Només vull dir que en temps no molt llunyans, quan governava a la sala el PP, per exemple, ningú mai no mirà si tots els regidors del govern municipal tenien dedicació exclusiva i treballaven alhora en les seves feines, ni mai no anàrem a pensar, ni tan sols ens demanàrem, com i quant cobraven o en GUANYAVEN (ja m’enteneu) per governar el que fins ara han estat les nostres administracions públiques, un regne Taifa gràcies al passotisme i a la falta de compromís i lluita per part dels que realment conformam i feim la democràcia: el poble, els votants, la gent, les persones, el pagadors d’imposts… Però mai no hem volgut saber-ne res, tal vegada perquè fins ara ens ha anat bé, tal com si fóssim un manat d’ovelles que ens venguessin a tondre i l’any que ve ja veurem.
Però ara que ens han llevat el plat llépol tots cridam i veim les coses tal vegada amb aquell abisme que produeix la inoperància durant un llarg temps o tal com passava a Els miserables, que tan enfora s’havien fet uns dels altres (lluita de classes) que no es coneixien i si es volien conèixer o es topaven era per jutjar-se, jutjar-los i mai no ser jutjat, és a dir, uns miserables.
Manel I. Serrano Servera
revista@calamillor7.com
Leave a Reply