The briefcase (el maletí)
Dissabte 24 d’agost a sa plaça Sitjar de Capdepera a les 22.00h.
En la passada XII Mostra de Teatre Escolar i d’Adults de Son Servera s’esdevingué un fenomen propi que sobtadament omplí de gom a gom el Teatre La Unió fins al punt de forçar una segona representació. El títol d’’quest fenomen social del qual es parlà durant un grapat de dies a Son Servera fou la representació de The Briefcase (El maletí), una obra escrita pel nostre entrevistat Arnau Serra, dramaturg i monitor de teatre.
Aquest jove gabellí, encarregat de l’escola de teatre de La Unió, cursà estudis cinematogràfics i un cop finalitzats treballà en el món del cinema durant dos anys, però el seu record d’infància acompanyant el seu padrí, també director de teatre, als assajos, fent teatre amb gent del poble i per al poble, el feren tornar a la seva arrel, al que més estima: el teatre. Tal vegada aquesta fixació emocional i personal pel teatre li dóna tot allò que ha de mester un dramaturg i director per fer lluir l’escenari i engrescar la platea. Cal sentir-ho per fer-ho mostrar, i si a aixó li sumam la part pedagògica de la seva feina, descobrint actors o fent descobrir el teatre a gran i petits, idò encara més mèrit té la seva feina. Sempre escriu les seves pròpies obres per donar encara més motivació als seus alumnes; i de fet ens informà durant l’entrevista que per a la propera Mostra de Teatre de Son Servera es té la previsió de formar un grup sènior de teatre per a alumnes de més de 60 anys. Qui en dóna més?
Manel I. Serrano Servera
– La gran novetat de la Mostra de Teatre d’enguany fou el grup d’adults, com es forma el grup?
Aquest projecte va néixer amb la necessitat d’ampliar la mosta de teatre infantil. Es grup dels alumnes del IES Puig de Sa Font va costar, però encara va costar més fer es grup d’adults, tal vegada perquè els adults tenim més aguditzat es sentiment de vergonya.
Record que feia dos mesos que havien començat a fer feina amb es grup dels adults i només contàvem amb 5 o 6 integrants. I sino aconseguíem més components perillava la continuació del projecte, però després, xerrant amb uns i xerrant amb altres, vàrem arribar a principis de desembre amb un grup de 8 actors, els que som actualment. I sa veritat és que molt bé, poc a poc va començar a haver-hi “bon rollo” perquè clar, entre ells no es coneixien i bé, sa meva manera de fer feina a aquests grups també una mica com sa que faig en els grups infantils. Fent jocs, dinàmiques de grup, improvisacions i tota mena d’exercicis, així vàrem estar fent feina des d’octubre fins el mes de febrer amb una sessió per setmana. I a mi aquests temps d’exercicis em va bé perquè conec millor es límits de cada un i, en certa manera, s’actor es va descobrint a ell mateix. I sobretot tractant-se d’un grup format per persones que no havien pujat mai damunt un escenari. En certa forma, quan desenvolupes tot aquest procés ja et va sorgint una història des de la meva visió de director. I a partir d’aquí jo sempre me exigeixo escriure l’obra perquè a més d’esser la millor forma d’aprendre a dominar la dramatúrgia també estàs oferint en els actors interpretar un obra que mai ningú no havia interpretat i això per a ells és un valor afegit.
– Tot plegat la teva feina es deu tractar de gestionar les emocions, entre altres coses perquè estam xerrant de gent des carrer que ha provat a pujar damunt un escenari i clar, deuen tenir dies bons, dolents, i moments en els que pensaran que no arribaran a fer-ho, i això pel director i alhora professor deu esser de vegades un vertigen…
Sempre he dit que sa meva feina té un poc de psicologia. També he fet feina amb actors professionals i aquesta part de psicologia no s’ha d’aplicar tant, però amb actors inexperts quan els hi sorgeixen mil dubtes, mil problemes i has de fer també sessions individuals fora des grup perquè encara que no hi hagi cap conflicte i cap mal entès en es grup, sempre hi ha dubtes. I sobretot el pensament que més sorgeix és el de “això no me veig capaç de fer-ho” i aquí també hi ha s’altra part motivadora on els hi puc dir o fer veure que els hi he escrit s’obra per a ells i així els hi dones la seguretat que necessiten. I això és psicologia pura i dura, perquè un director a un professional li pot exigir cada dia en els assajos que estigui al cent per cent i clar, aquesta gent té sa seva vida i els seus problemes i no cada dia els hi pots demanar el cent per cent. Un dia fas més feina amb un, un altre dia amb una altra i així.
– Creus que podries dir que s’ha format un nou grup de teatre a Son Servera?
Ells estan molt il.lusionats, però això no deixa d’esser un curs que ha ofertat s’Ajuntament i ells s’han apuntat. És a dir, no és una companyia ni un grup, ara es tornaran a obrir ses matrícules i s’apuntarà sa gent que s’apunti, potser hi haurà més gent, tal vegada hi haurà alguns d’ells que no es tornaran apuntar… no és un grup teatral en si. Per altra banda, és cuquet que tenen ells ara és “en volem més” i de fet, avui per avui encara continuam assajant. Un té pànic a s’escenari, però quan l’has tastat i per un mateix comprova sa reacció des públic i que quan acaba s’obra et venen a saludar amb aquella eufòria, doncs un es sent capaç de tot, que de fet és allò més interessant d’aquets cursos. Quan ens varen oferir anar actuar a Capdepera per ses festes de Sant Bartomeu, encara més motivació varen tenir, però clar, no hem deixat d’assajar i encara no hem experimentat aquella sensació d’anyorança perquè realment encara no ens hem aturat. Però de moment tots m’han dit que continuaran i també suposo que vindrà algú nou a formar part del grup.
Això no és una companyia, ni una associació ni res semblant; és un curs de teatre.
-Seria interesant que després d’aquesta experiència teatral que ha tingut tant de ressò entre la gent de Son Servera, hi hagués més gent pel proper curs i que inclús es pogués arribar a formar un altre grup…
Sí, clar, aquesta és s’idea. De fet, això ja em va passar en el primer curs de teatre que vaig fer a Capdepera i per al curs següent es va poder formar un segon grup.
“No sé com explicar això que ha succeït amb The Briefcase… Teníem alguns punts a favor, com que el grup estava format per gent des poble, que estrenàvem a dins festes. Ens anava en contra es sentit de que no deixa de ser un fet que costa molt omplir es teatre a Son Servera, però finalment tot va sortir d’allò més bé”
– Has descobert algun actor en potencia dins aquest curs de teatre?
Sí, i de fet ja n’hi hagut que han tingut propostes. És allò que et deia abans de la meva feina; descobrir a sa gent, perquè després ells facin el seu camí. I això es el més gratificant. Per altra banda mai no hagués descobert a aquesta persona si aquesta mai no s’hagués apuntat al curs.
– La teva obra The Briefcase (El maletí) ha estat un boom a Son Servera, de fet hi va haver una setmana on només sa xerrava de s’obra…
Sí, és vera. No sé com explicar això que ha succeït amb The Briefcase… Teníem alguns punts a favor, com que el grup estava format per gent des poble, que estrenàvem a dins festes, anàvem inclosos al programa de Sant Joan i clar, així podíem arribar a moltíssima més gent i això ens anava a favor. Ens anava en contra es sentit de que no deixa de ser un fet que costa molt omplir es teatre a Son Servera, però finalment tot va sortir d’allò més bé. A mi quan va venir en Jaume des teatre i em va dir que teníem que fer una altre funció perquè hi havia molta demanda d’entrades… doncs imagina’t, pareixia increïble.
– I això que originàriament es teatre sorgí des poble i per es poble…
Sí, es meu pensament és que realment sa gent allò que vol es veure teatre de poble. Sí, a mi també m’agrada molt es teatre professional i sé veure sa gran importància que tenen, per exemple, fires com sa Fira de Teatre de Manacor, però jo sempre he pensat amb sa gran forca que té es teatre fet per sa gent des poble. Amb els anys això s’ha perdut, s’ha creat tanta infraestructura de teatres i auditoris a aquests darrers anys que hem anat a professionalitzar-ho tot, quan l’origen del teatre proper i fet per sa gent des poble ha quedat a un segon pla. I jo és aquest sentiment que tinc.
I estan bé ses dues visions de teatre i crec que han de conviure els dos estils perfectament.