“ Des de l’hivern del 2010 quan vaig començar a escriure-la sí que ha estat una constant. I efectivament és un sentiment que duc molt endins i que he posat damunt la taula. Hi he posat tot el sentiment, tots els dubtes, totes les pors sobre aquest tema i tota la reflexió que som capaç de fer, tot. Em sent completament buit.”
“ El millor de tot, però, és veure com l’escepticisme inicial es converteix en un gran silenci. Jo de tot d’una pensava que el públic no reaccionava, fins que algú em va dir: ‘No! T’escolten!’. I això és el súmmum per a un actor.”
Quina trajectòria duu Acorar, tot un fenomen, des de la seva primera posada en escena fins a dia d’avui?
– Es va estrenar dia 7 d’octubre a Sa Màniga i de llavors ençà cada setmana hem tengut funció a part o banda. La funció de Son Servera n’és la 60 i d’aquestes crec que almanco en 50 s’han esgotat les entrades. Increïble. Hem anat per tot Mallorca, a Girona i a València. I pertot l’acollida ha estat unànime, de crítica, de públic i de ressò. Ens han premiat els teatres públics (actor, direcció i espectacle) i el ‘Dimoni Gros’ de la revista Cent per Cent. A més, farem la gira del Projecte Alcover. I l’edició del text també ha tengut una gran acollida.
Toni, com es pot pegar una bescollada a tota una societat i alhora aconseguir-ne fer ressò a totes les ànimes dels qui han vist l’obra?
– Home, la nostra intenció no és pegar cap bescollada. Remoure ànimes i consciències no té fórmula; crec que simplement, quan passa, passa. Crec que l’única cosa objectiva és l’honestedat, la sinceritat amb un mateix de quan ho prepares. I si allò que et commou a tu resulta que és el que commou es teus contemporanis, Idò perfecte, bingo!
És l’humor la millor arma per expressar i denunciar, i a més fer-ho estimant? O tal vegada és estimant però tractant amb humor les coses més importants,aquelles que com Acorar t’enfitoren fins al bessó del cor?
– L’humor crea empatia i simpatia, i això relaxa les barreres dels espectadors. I a partir d’aquí és més fàcil jugar. El que és difícil és trobar aquest humor, trobar el mirall, que l’espectador es vegi a si mateix reflectit i no s’ofengui. I després trobar el tema que duu amagat i que el commou. Això gairebé mai no passa, però això és l’art. Per això és tan difícil aquest camí.
No et demanaré allò d’escriptor o actor; he llegit l’obra i no pens en un actor, he vist l’obra i no pens en un escriptor. La conjunció és certament bona, fent-se impossible establir-ne paral·lelismes. Però, tot i així, una pregunta doble. El text de l’obra es coneix, ensuma que ha sortit d’un coret, en aquest cas del teu. Acorar duu molt de temps dins teu? Has desancorat de dins teu una declaració de principis que hi duu viatjant com allò que duim tots i que ens fa sentir com a persones, perquè això té tota la pinta de ser un sentiment posat damunt la taula?
– Trob que ho descrius molt bé. Sí, el bessó d’aquesta història neix cap al 96 o 98, aquell any que molta sobrassada casolana va tornar blanca, un tema que anava i venia, sobretot en temps de matances. Des de l’hivern del 2010 quan vaig començar a escriure-la sí que ha estat una constant. I efectivament és un sentiment que duc molt endins i que he posat damunt la taula. Hi he posat tot el sentiment, tots els dubtes, totes les pors sobre aquest tema i tota la reflexió que som capaç de fer, tot. Em sent completament buit.
Tenc el record de nin d’aquelles matances on tothom xerrava; era com una teràpia per als veïnats o cosins que quan pastaven la sobrassada expressaven tot un sentiment mallorquí i xerraven amb una claredat d’allò que els ocorria i preocupava, com mai no els havíem escoltat xerrar així. És vera i és el primer que vaig pensar quan vaig començar a escoltar xerrar d’Acorar. Toni, tal vegada hem perdut el bessó d’allò més important de la nostra societat com a mallorquins, tots aquells costums que ens feien més reals, més comunicatius, més conjunts, més escoltats… És com si lluny dels sentiments atàvics que ens donen les tradicions on els homes i dones s’ajunten fóssim éssers més dèbils, més ploramiques i, el pitjor de tot, més tot sols.
– I no només a les trobades familiars. Hem fet del renou el nostre espai de trobada i ja ens molesta fins i tot el silenci. Posam la televisió durant les menjades, la ràdio mentre feim feina, música a tot volum quan sortim de gresca a conèixer gent, grans altaveus dins el cotxe quan viatjam, auriculars quan anam d’excursió… Però això canvia. Diuen que la crisi ens duu a cercar-nos més, ens necessitam més i tornarem a conversar, és el més econòmic dels plaers, sentir gent que té conversa, que sap coses és un gran gust. L’altre dia un amic meu va castigar els fills sense tele i passaren dues hores jugant a veig veig, i s’ho passaren súper bé!
N’hi ha que han anat a veure Acorar i mai en la vida no havien anat al teatre; n’hi ha que han fet anar a veure la teva obra a tot el seu redol i família com qui empeny una guarda d’aus… També n’hi ha que han repetit… i segueixen les actuacions arreu de l’illa sempre que poden. Acorar ha fet anar al teatre a tot quisqui i a més ha traslladat aquesta ona a la compra i la lectura del llibre editat per Món de Llibres. Què ens pots contar de tot això? Ens en pots contar també alguna anècdota?
– Primer de tot la sorpresa i la gratitud a tots els que han vengut a veure aquest espectacle, que reuneix tant a teatrers de tota la vida que ho han vist tot com a gent que mai no hi havia anat. El millor de tot, però, és veure com l’escepticisme inicial es converteix en un gran silenci. Jo de tot d’una pensava que el públic no reaccionava, fins que algú em va dir: ‘No! T’escolten!’. I això és el súmmum per a un actor.
Toni, per què nosaltres, els mallorquins, tenim tot al nostre abast per ésser una cultura rica en les coses importants de la vida, tenim la possibilitat de sentir-nos bé com a persones perquè tenim el sol, la terra, el temps, l’aire, la riquesa natural, diversitat de riqueses culturals, la millor cuina mediterrània i sobretot tenim tota la mar del món per poder mirar en blau el nostre horitzó… i en canvi estam tan enfora d’ésser una societat beneficiada de totes aquestes coses meravelloses que ens dóna la nostra terra? Per què els mallorquins estam tant enfora del “Siau qui Sou”?
– Crec que són dues coses diferents. D’una banda és cert que ho tenim tot per sentir-nos a gust a la nostra terra, en aquest sentit només ens falta ser-ne conscients i valorar-ho. D’altra banda, però, hi ha el fet cultural. Estam enfora del ‘Siau qui sou’ per una qüestió d’autoestima, de creure que tot el que tenim bo, tota la riquesa ens ha vengut de fora. D’haver oblidat que vénen perquè els agrada ca nostra i els agradam noltros!
Bé, només vull donar-te les gràcies per atendre aquesta revista serverina i desitjar-te una bona rebuda a casa nostra, a La Unió, i que puguis escampar la llavor amorosa, intel·ligent i sarcàstica del teu Acorar a tot arreu.
Moltes gràcies a vosaltres i que la força del Cavall Verd no deixi de rodar a la sínia des puig de sa Font, per a la salut dels serverins i les seves generacions futures!
Manel I. Serrano Servera CM7
Deixa un comentari