“Es tracta d’aconseguir les millors fotografies i això només s’aconsegueix captant els moments”

 

“Hi ha fotògrafs que diuen que mentrestant fas la teva feina has de ser invisible, però jo no ho crec. De fet perquè tu ets allà i ja t’han vist, i a més estam xerrant de comunicació”

 

De ciències polítiques al fotoperiodisme

“Entre ciències polítiques i periodisme, que eren les dues carreres que em cridaven l’atenció, vaig estudiar ciències polítiques, però mai no em vaig oblidar del periodisme perquè sempre m’ha agradat la comunicació. Però el que mai no vaig arribar a pensar és que em dedicaria a la comunicació visual. De fet hi vaig començar de casualitat.  L’any 2004, quan estudiava ciències polítiques a Madrid, vaig veure una exposició de Gervasio Sánchez i em va cridar tant l’atenció que per iniciativa pròpia vaig començar a investigar sobre el fotoperiodisme. Va ser una feina d’exploració del fotoperiodisme documental, però en cap moment durant aquesta recerca no tenia cap intenció ni em plantejava dedicar-m’hi. És més, em vaig comprar la primera càmera, una digital Olimpus E-300, i vaig començar a fer fotografies per mi mateix mai no pensant en el fotoperiodisme, sinó en imatge gràfica. Quan vaig acabar d’estudiar la carrera (ciències polítiques) a Itàlia, amb la beca Erasmus vaig instal·lar-me a Barcelona perquè volia iniciar nous estudis. Pensava si estudiar fotografia o alguna especialitat de polítiques o be sociologia, humanitat… I vaig recordar el que sempre em deia un professor de Madrid, que el més important és especialitzar-te en una zona, en una àrea del món, i així vaig pensar que el món asiàtic m’interessava i no hi havia tants d’espanyols que hi anaven.”

– I què era el que més t’estirava del món asiàtic?

Idò que per a nosaltres és un món completament desconegut. I a més a altres bandes com ara l’Amèrica llatina hi ha un munt d’investigadors i d’especialistes que saben un munter d’aquesta part del món. I en canvi d’Àsia i del Pacific, n’hi ha pocs. M’enganxà el cine de Hong-kong, en Wong Kar-wai, etc. De fet fou un amic de sa Coma, en Marc Alcover, que em va introduir en el món del cine asiàtic. Va ser això i també els articles de David Jiménez, que era el corresponsal del sud-est asiàtic de El Mundo i vivia a Bangkok, que em varen deixar bocabadat perquè era molt nou per mi tot allò que explicaven els seus escrits. A partir d’aquí vaig decidir estudiar un màster postgrau en estudis d’Àsia i el Pacific a la Universitat de Barcelona. I vaig començar aquest postgrau amb la idea al cap de dedicar-me a la fotografia. El 2007 vaig finalitzar els meus estudis a la UB i tot seguit vaig començar a cercar feina de fotògraf. Per casualitat vaig anar a Sonimag, que és el festival d’imatge i so de la Fira de Barcelona, i hi vaig trobar un estand del postgrau de fotoperiodisme de la UAB i de tot d’una vaig veure que necessitava estudiar fotografia si volia fer feina a la indústria i conèixer el funcionament d’aquest món del fotoperiodisme documental. El curs em va anar bé i en acabar hi havia una beca per anar a fer pràctiques al diari Información de Alicante. Ens hi vàrem presentar 50 persones per a una plaça i vaig tenir sort i la plaça va ser per mi. En aquest mateix any varen concedir la plaça al diari ja estava publicant en premsa, això sí, en un nivell molt baix. Ja feia els meus reportatges i vaig publicar a El Periódico, 20 minutos… però poca cosa. Vaig fer tres mesos de feina a Información de Alicante que era un diari de províncies però era una feina important, i al final la dinàmica era la mateixa que a El Periódico; els temes són diferents però la dinàmica periodística és la mateixa. Varen ser unes pràctiques molt importants per mi; a més vaig tenir uns caps que em varen obrir el ulls. Rafa Arjones, que era el director de fotografia del diari, i també Cristina de Middel, que ara s’ha fet molt famosa pel seu llibre The Afronauts i es considerada una de les millors fotògrafes contemporànies. Cristina fou la meva cap durant un mes i clar hi vaig tenir moltíssimes converses sobre fotografia i imatge. No es tractava només d’anar a fer fotos on et deien i fer-les arribar a la redacció, sinó que també vaig aprendre molt de les converses que tenia amb ells. De fet el meu aprenentatge durant la meva estada a Alacant es va aprofundir més en els bars xerrant sobre fotografia amb Rafa Arjones i Cristina de Middel. Per aquell temps m’interessava també la fotografia de guerra; clar, és una imatge idíl·lica: viatjar, l’adrenalina de poder fer alguna cosa per aconseguir justícia social… aquesta idea em rondava pel cap. I amb Rafa Arjones em vaig adonar que no tot és blanc o negre, que la realitat i la veritat al cap i a la fi no la pots contar, sinó tal vegada la teva realitat, la teva veritat. Perquè aquests dos conceptes estan sempre condicionats tal com ho veus. I totes aquestes converses em varen fer reflexionar molt per adonar-me finalment que la comunicació visual és una feina molt important i que pots comunicar d’una manera molt diferent que escrivint o xerrant. A partir d’aquí em vaig adonar que no volia vendre una veritat. Vas madurant i alhora pensant d’una manera diferent en tot. Si tu no tens connexió amb el tema o el fet que fotografies no sortirà res… Pot ser guapo, gràfic, però no tendrà alguna cosa més que ho faci especial. Hi havia una director de fotografia del Washington Post que deia: “Quina és la millor fotografia de premsa? Com pots arribar a fer una fotografia molt bona? Mitjançant quatre nivells: primer que sigui informativa; segon, si a més de ser informativa és gràficament atractiva perquè informa i a la vista és agradable (colors, composició, perspectiva, etc.); tercer, si a més emociona i té un sentiment; i quart, si és íntima, és a dir, que la faci sentir part seva al lector, que et plantegi coses, preguntes…” I de tot això, en vaig aprendre molt amb Rafa Arjones i Cristina de Middel.

– I a partir d’aquí va començar el teu viatge, diguéssim el teu Itaca personal i professional?

Sí, al principi varen ser temps d’incertesa perquè acabat el meu pas per la Información de Alicante vaig tornar a Mallorca i tot seguit vaig decidir anar a Barcelona, i tot sumant-hi la crisi econòmica no va ser el millor moment per començar a fer feina en el fotoperiodisme o amb la fotografia documental. Estava en un impàs però després d’un temps vaig tornar a Mallorca i llavors sí que encara va ser més que un impàs! Tenia la càmera molt apartada! I de sobte em va sorgir una oportunitat de tornar a Alacant; en Rafa em va telefonar i em va proposar fer de fotògraf a Elx i alhora em va sorgir una oportunitat d’anar a fer feina al programa “Jóvenes cooperantes” per a l’AECID (Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo).
Em feia ganes conèixer el món de la cooperació institucional així que vaig provar amb Filipines. Durant el meu temps lliure no vaig oblidar la fotografia i de fet ja pensava com un fotògraf i feia reportatges amb un amic meu que era corresponsal de l’Agencia EFE a Filipines. I durant aquesta estada vaig publicar a EFE i a diferents diaris.
Va acabar l’any que em pertocava de feina a l’oficina d’AECID a Filipines i un company em va comentar de fer un màster, ja que jo tenia un postgrau i sempre està bé tenir un màster per si després vols donar classes. I hi havia una beca per estudiar un màster a un país en vies de desenvolupament. Per altra banda, un pic acabada la meva feina de cooperant, jo tenia clar que volia quedar-me per Àsia i començar a fer feina de fotògraf freelance. I cercant cercant vaig trobar un màster internacional de periodisme i multimèdia a Pekín. Vaig demanar la beca, me la concediren i vaig anar-hi. I allà va ser quan vaig començar a emprar tot el temps per fer feina de fotografia documental, fotoperiodisme i a més també vaig aprendre a fer vídeo. La veritat és que a Pekín vaig aprendre molt, tenia professors molts bons que estan a la indústria des de fa molts de temps. Em varen donar molta canya i vaig fer molta feina, però vaig aprendre molt!
I des de la meva estada a Pekín vaig començar a fer molts de viatges de Xina a Filipines, on vaig començar a fer el meu treball sobre els nanets de Filipines.

Els nanets de filipines

Durant aquests viatges entre Pekín i Manila veia sovint el meu amic Eric San Juan, que era el corresponsal de l’Agencia Efe a Manila (Filipines) i li vaig comentar que em pertocava fer un treball final del màsters, la tesi, i xerrant em va comentar la història dels nanets de Filipines. Resulta que va llegir en un diari que aquest grup de persones volien crear una ciutat per a ells perquè volien viure amb dignitat i controlant ells mateixos d’on venien els doblers; de fet la seva idea era muntar un parc temàtic per poder generar els seus propis doblers i així mantenir la seva ciutat ideada. I clar aquesta història em va deixar al·lucinat, i de tot d’una vaig pensar en la voluntat que tenien i em va plantejar molts de dubtes: per què ho fan? Com ho volen? Que pensarà la resta de la gent? Trobaran ajuda?…
Per mi era una història captivadora perquè alhora no ho entenia però ho volia entendre. I aquesta sensació sempre és important per acabar d’implicar-te més en la història. Em vaig posar en contacte amb la comunitat de nanets per explicar-los la meva intenció de conèixer-los i fer una tesi sobre la seva causa i els va parèixer bé. Tot seguit vaig partir de Pekín a Manila i vaig estar allà amb ells dos mesos.

El fotògraf dels nanets

Passava amb ells tres dies a la setmana; no només volia fer-los fotos i ja està, sinó que els volia conèixer, poder tenir una relació amb la seva comunitat. Hi ha fotògrafs que diuen que mentrestant fas la teva feina has de ser invisible, però jo no ho crec. De fet perquè tu ets allà i ja t’han vist, i a més estam xerrant de comunicació. Per posar un exemple, si tu vas a un funeral no faràs fotos sense demanar permís a la família perquè, si no, és una falta de respecte. Et donaran el permís i després intentaràs no ser invisible, sinó no molestar, que és diferent.
Quan ja han acceptat que ets allà fent feina perquè vols conèixer la seva història, hi ha moments que s’obliden de tu i és quan surten les fotos bones perquè no estan posant. Des del primer moment que ets allà com a fotògraf ja contamines d’alguna manera la situació, però si tu aconsegueixes agafar confiança amb ells, idò acaben per tenir-te per un més i és, com deia abans, que s’obliden de tu. Aquesta és una feina molt important del fotògraf perquè no és arribar i fer la foto. Es tracta d’aconseguir les millors fotografies i això només s’aconsegueix captant els moments.

Perry Berry i l’Associació de Persones Petites de Filipines

Ells estan a Manila i la majoria fan feina en el món de l’espectacle, cantant en un restaurant, show de bàsquet, etc., i el que volia fer el seu president, que es diu Perry Berry, era crear una ciutat per a ells que alhora fos un parc temàtic. Em varen exposar les seves capacitats i alhora les seves limitacions físiques i per aquesta raó molts acaben fent feina a l’espectacle. A partir d’aquí ells volen controlar-ho tot, des del principi fins al final, i viure amb dignitat perquè volen triar la seva vida amb dignitat i no que altres decideixin per ells. I segons la seva idea de ciutat sí que tenen intenció de continuar fent feina amb els seus shows perquè, clar, hi ha gent que duu més de 30 anys fent aquesta feina i els més joves no volen guanyar-se la vida d’aquesta manera. I ara per ara aquesta idea està en standby.
Ara viuen separats però fan trobades. Es denominen l’Associació de Persones Petites de Filipines. Fins i tot tenen més d’un lloc pensat on poder dur a terme la seva pròpia ciutat, però com per tot, els falten doblers perquè és un projecte molt car; de fet encara estan cercant espònsors. Encara que un projecte així no s’acaba mai i puc dir que vaig acabar de fer feina amb ells l’any 2012 i encara mantenc contacte amb ells i voldria tornar-hi.

– Per a tu quin fou l’aprenentatge que te’n vares dur del Perry Berry i la particular quimera de l’Associació de Persones Petites de Filipines? Què et va captivar d’ells?

La seva humilitat, dignitat i la valentia que demostren a l’hora de voler triar el seu propi destí. Ells eren conscients que la seva limitació física els havia duit fins a aquesta situació. Els nanets de les Filipines estan integrats dins el que és el seu ambient: família, barri, etc., però quan surten defora d’aquest cercles no estan integrats dins el que és la societat filipina. No és que la societat sigui hostils amb ells, però no és integrant i això fa que facin la seva vida junts cap a la recerca de la seva comunitat. Fan una vida normal però amb moltes limitacions perquè per començar Manila és un caos i ja és difícil per a una persona que tengui una altura normal. Idò imagina’t si ets un nanet, és el doble de complicat! I ningú no els fan cas perquè són una minoria.

– Explica’ns una mica en què consisteix el teu projecte i la teva feina amb l’associació liderada per Perry Berry.

El màster que vaig cursar era multimèdia, és a dir, havia de fer fotografia, vídeo, text i combinar-ho tot plegat. I com que va començar la moda de les tauletes electròniques vaig decidir fer un e-book, un llibre digital per al format d’Ipad d’Apple, que combina vídeo, fotografia, text i infografia. I el que vaig fer va ser seguir-los durant dos mesos i després vaig tornar a passar un altre mes amb ells per acabar la feina. Em vaig preocupar de no treure una imatge còmica i amb la meva fotografia volia dignificar la seva realitat com a nanets. Mentrestant vaig estar amb ells vaig veure que sí, que eren diferents, que tenien les seves peculiaritats, però inexorablement són persones normals i corrents. Per exemple, a l’hora de fer les fotografies jo sempre estava acotat per tenir el seu punt de vista i evitar tenir el punt de vista d’un que els fotografia des d’una altura que no és la seva. I tenir el mateix nivell visual amb l’espectador i fotogràficament em va ajudar perquè vaig crear un vincle amb la gent. El que volia era mostrar la diferència entre ells i els altres perquè també forma part de la seva realitat. Les meves fotos volien expressar la normalitat, la dignitat i les situacions que són extraordinàries, però sense caure en la ridiculització.

-La teva tesi sobre l’Associació de Persones Petites de Filipines quina repercussió va tenir a Manila i quina repercussió tengué dins el teu món professional?

A Filipines va sortir bastant pels diaris i les televisions. I en general encara està tenint repercussió; de fet vaig guanyar un premi important amb aquest reportatge i encara ara estic publicant aquesta història. A dia d’avui aquesta tesi segueix viva!

De Filipines a Bangkok

Després de la tesi vaig tornar a Mallorca; tenia clar que volia tornar a Àsia però no volia tornar a Pekín perquè la Xina no és un país on voldria viure-hi molts anys per diferents motius.
Cercava un lloc d’Àsia que no fos gaire car, que m’agradàs, que tengués indústria fotogràfica important i que fos fàcil de moure-s’hi. Vaig pensar en Hong-Kong però és car viure-hi, així que finalment vaig triar Bangkok, i a més el meu amic Sandro Thomas tenia la intenció de provar sort a Bangkok i vàrem decidir partir-hi tots dos plegats i provar sort. Ell fent de freelance pintant i jo com a freelance fotogràfic. Al principi va ser molt difícil, vaig arribar allà amb mil euros i gràcies a en Sandro, que em va pagar el bitllet -que per cert encara li he de tornar els doblers (rialles)- i l’ajuda econòmica de la meva mare, que em va pagar l’assegurança mèdica privada per exemple, vaig anar tirant. No és fàcil perquè has de començar una nova vida: has de fer contactes, xerrar amb gent… El més important en aquest món és deixar clar tres coses: jo som aquí, faig això i si vols res crida’m. Però per a això has de fer feina pel teu compte, oferir, llançar la canya i fer molta feina i saber esperar per finalment aprofitar l’oportunitat; però una cosa és clara: si no fas res no sortirà el teu nom!

I ara quin son els teus contactes?

Ara el meu millor contacte és Al Jazeera, que és un dels meus millors clients. Altres clients que tenc són també Story Hunter, Yahoo, TransterraMedia, Diimex, South China Morning Post, Sea Globe, Periodismo Humano…

Quines han estat les teves darreres feines?

Duc unes dies aquí a Mallorca, durant la primera quinzena d’agost, després de venir de Madrid, perquè vaig proposar al meu contacte d’Al Jazeera  de cobrir l’acte de la coronació del nou rei Felip VI. Hi va estar interessat i els vaig passar un reportatge de 12 fotos i un article de 300 paraules

Manel I. Serrano Servera

 

BIEL CALDERÓN RINCÓN  (1983)

 

PREMIS:

2014 Ganador del certamen de video “Smithsonian”  (EUA)

2013 Mención de honor en los premios “NPPA” (EUA)

2012 Premio al mérito del jurado del “Grand Prix de la Decouverte”, en la categoría de documental (Francia)

2010 Ganador del premio de fotografía joven de las Islas Baleares (España)

 

ESTUDIS:

2011-12 Máster en Periodismo internacional y multimedia por la Universidad de Pekín y la Universidad de Bolton

2007-08 Diploma de postgrado en periodismo fotográfico por la Universidad Autónoma de Barcelona

2006-07 Diploma de postgrado en Estudios asiáticos y del Pacífico por la Universidad de Barcelona

2001-2006 Licenciatura en Ciencias políticas por la Universidad Complutense de Madrid

 

PREPARACIÓN PROFESIONAL:

2014 Periodismo multimedia y periodismo fotográfico en”SEA”, Universidad Autónoma de Barcelona

2012 Periodismo multimedia para los Derechos humanos, Centro Dongjen para los Derechos humanos, Pekín, China

 

Cursillos (asistidos) relacionados

2011 MDG-F Medioambiente y cámbio climático, Gobierno local de Banaue y Departamento de Agricultura de Banaue, Filipinas

2011 Conocimiento en procesos de paz, Oficina del asesor presidencial en los procesos de paz, Lucena, Filipinas.

– Nuevos canales de transmisión y plataformas

2012 Producido un libro interactivo para iPad; El pequeño gran proyecto