“Tot i que l’obra parla de la crisi, la gent ha de saber que no vendrà a veure un drama, ni tampoc una comèdia, sinó una mescla de les dues, una tragicomèdia. És un gènere que m’agrada molt i amb el que identific bona part de les obres que escric.”
El dramaturg calamillorer Jaume Miró presentar el proppassat 22 d’abril al Teatre La Unió de Son Servera la seva darrera obra, In the backyard, interpretada per la seva companyia Noctàmbuls. Cal recordar als nostres lectors que aquesta obra guanyà el 2n premi Art Jove de Teatre 2011.
Entrevista realitzada abans de dia 22 d’abril
– Jaume, dia 22 d’abril presentes la darrera obra escenificada per la teva companyia Noctàmbuls al Teatre La Unió; després d’interpretar-la arreu de Mallorca ara arriba a casa, què ens pots comentar de l’obra?
L’acció de In the backyard transcorr al pati de darrere de la casa d’un jove i prometedor director de banc. Allà, hi acampa un jove que es nega a marxar i que li demana poder quedar uns dies a canvi d’arreglar el jardí i de fer-li les feines que necessiti. Sempre em costa parlar de l’obra a aquells que no l’han vista perquè l’argument en si té sorpreses que és millor descobrir-les com espectador. Així que això és tot el que puc contar de l’argument. Tot i que l’obra parla de la crisi, la gent ha de saber que no vendrà a veure un drama, ni tampoc una comèdia, sinó una mescla de les dues, una tragicomèdia. És un gènere que m’agrada molt i amb el que identific bona part de les obres que escric.
– In the backyard pot tenir una lectura, diguem-ne negativa, del que pot ser la gran desfeta de la conjuntura econòmica i social del moment que avui per avui gairebé tots patim, però alhora també pot ser una llum entre tanta obscuritat. En l’obra, llevat del plantejament d’una situació desesperada, també hi podem trobar la part positiva… i és que dels actors floreixen conceptes claus per a la supervivència de l’home quan es troba en situacions extremes, tals com la solidaritat, la comprensió, la tolerància…
L’altre dia em vaig situar entre els espectadors que sortien de veure l’obra a Palma per escoltar les seves opinions. I no hi havia acord clar ni unànime. Per a uns l’obra era pessimista i per a altres l’obra tenia, com bé dius, un final d’esperança i solidaritat. I tots varen veure la mateixa obra i el mateix final. I és que l’obra es fa les mateixes preguntes que cada un pot respondre de diferent manera: què queda si el món tal i com l’hem conegut fins avui se’n va en orris? Què queda quan ja no queda res? El millor és que cada un tregui les seves pròpies conclusions.
– L’escriptor manacorí Miquel Àngel Riera deia que el millor del món sempre està per sortir dels homes i les dones que hi viuen. Tal vegada creus que el teatre pot ser una eina per treure el millor de nosaltres, com si l’escena fos un mirall on poder treure el millor de nosaltres? Creus que el teatre, com en altres disciplines de l’art, pot tenir certa rellevància i ser una font d’esperança en aquests temps de crisi econòmica, social i, per què no dir-ho, espiritual?
Hi ha un moment en què un dels personatges de l’obra diu que ja no hi ha un refugi davant tot el que està passant. No crec que l’art hagi de ser un refugi, per això ja hi ha el futbol o alguns continguts televisius. Crec que podem desviar la mirada davant tots els problemes que està patint la societat actual, però crec que el millor és saber què està passant i quines són les seves causes, i a partir d’aquí intentar afrontar i solucionar totes les crisis que ens vénen damunt. Estam vivint canvis importants i aquests canvis també afecten el teatre i la cultura en general. Crec que això ens obligarà a reinventar-nos. I en aquest sentit el Microteatre ha estat una pista per veure on transitarà el teatre els propers anys.
– Estaria bé que ens fessis un petit repàs de la teva carrera com a dramaturg i director de teatre, com també que ens explicassis com ha estat la teva experiència a l’escena del Microteatre que tan bons resultats ha obtingut a Ciutat, ja que has fet feina amb productores, actors i professionals de primer nivell…. Com ha estat l’experiència?
Vaig començar a escriure teatre a la Universitat i vaig tenir la sort de comptar des del principi amb persones que han cregut amb els meus textos de manera suficient com per creure que s’havien de representar. Tot va començar l’any 1999 amb l’obra Noctàmbuls, i després d’aquesta varen seguir El funeral de’n Singelpeu, Fuga, Llata, història d’un retorn, L’atlàntida, Adults Normals que no està estrenada però que va guanyar el premi Pare Colom de Textos Teatrals, Diari d’una miliciana, i la darrera és aquesta que presentam diumenge a Son Servera i que va guanyar el 2n premi Art Jove d’Espectacles de Petit Format. Pel que fa al Microteatre, ha estat, i encara és, una molt bona experiència. La proximitat que ofereix aquest tipus de teatre fa que tot sigui més intens. A finals de maig particip en una nova edició que es farà als Jardins d’Alfàbia. A més, em fa molta il·lusió aquesta edició perquè per primera vegada un text meu serà dirigit per algú altre i tenc moltes ganes de veure’n el resultat.
– El passat 27 de març guanyares el Premi Teatre Principal de Texts Dramàtics 2011 amb Diari d’una miliciana, obra situada en el context històric de la desembarcada republicana a les costes de Llevant durant la Guerra Civil. Els components del jurat en destacaren els seus valors escènics i dramàtics, a més de la gran tasca de documentació històrica realitzada per l’autor. Primer vull donar-te’n l’enhorabona, però també com a serverí vull donar-te les gràcies per haver situat la nostra costa i el nostre municipi a la teva obra, a més en una situació històrica tan delicada. Així doncs, gràcies per immortalitzar amb la teva literatura el topònim Son Servera, ja que som a casa i ets amic i company d’aquesta revista. Què ens podries avançar de Diari d’una miliciana? Ja en tens notícies de l’edició del llibre i com tens pensant dur a escena aquest nou fill literari teu?
El Diari d’una miliciana havia de ser la dramatització del diari que va deixar escrit una infermera desembarcada amb les tropes republicanes l’agost de 1936 a la punta de n’Amer. Però tot es va complicar quan vaig decidir investigar què li va passar, perquè el diari acaba de manera sobtada i també perquè em vaig ficar dins el cap que per al final de l’obra volia esbrinar el seu nom, així com si era possible reconstruir les passes d’un crim 75 anys després que s’hagués comès. Així que l’obra, per una banda, és la dramatització del diari i, per l’altra, la dramatització de la investigació que vaig dur a terme per intentar respondre les preguntes que em feia. El llibre es publicarà més o menys en un any i pel que fa la seva posada en escena no som optimista perquè no és un muntatge ni fàcil ni barat.
– Vols afegir res més?
Donar-vos les gràcies i també donar-vos l’enhorabona per la gran feina que feis cada vegada que treis aquesta revista. Com a serverí vos estic molt agraït, perquè sense vosaltres seríem un poc orfes.
Manel I. Serrano Servera CM7
Leave a Reply