“l’animal estrella de la fira era el boc d’en Biel Perelló, que el duia el dissabte abans i era el primer animal en sortir a la fira! Un any record que na Mari, la perruquera, el pintà de colorins. ”
“El mateix any de la primera fira fou el primer any també que vàrem fer el programa de Sant Joan íntegrament en la nostra llengua, en català”
– Com fou la idea de dur una fira a Son Servera?
A Son Servera no n’havíem tengut mai i va ser una idea que vaig exposar als companys des grup. De fet, era l’únic regidor que tenia dedicació exclusiva i m’hi podia dedicar en cos i anima. Quan acabaren les festes anteriors vaig pensar de fer una fira per a les festes de l’any que ve i la veritat és que hi va haver moltes reticències inicials dins el grup municipal, perquè pensaven que tal vegada a Son Servera era mal de fer tenir èxit amb un acte com aquest. Idò els vaig dir que bé, que m’hi posaria a fer feina i després ja en veuríem els resultats. I a partir d’aquí durant tot l’any que tenia per davant vaig anar a veure fires, a xerrar amb altres ajuntaments que hi tenien experiència… I clar, la primera qüestió que se’m presentà fou que ja teníem un mercat cada divendres, però si ho volíem fer més cridaner hauríem de dur coses diferents. Així que vaig contactar amb proveïdors i mercaders de productes que en el mercat del divendres no es venien i mirar que la fira fos atractiva en molts d’aspectes. Varen venir artesans cent per cent com ara n’Ordines de Llucmajor, en Biel de Porreres, en Miquel de sa Teulera de fang de Llucmajor…, més els que ja venien a cada mercat del divendres, ja que no hem d’oblidar que aquesta gent paga per venir cada divendres. I també fou molt importat donar molt de protagonisme al poble, a totes les associacions, comerciants i petits negocis. I així la cosa va anar fent, com una bolla de neu que comença petita fins que es fa grossa. Vaig disposar d’un any per organitzar la fira i mes a mes veia com l’organització anava creixent. Quan vaig tenir una base segura que la fira aniria endavant, vaig comptar amb l’ajut d’en Miquel Servera Corema, que va ser clau i molt partícip i, a més, coneixia el poble molt més que jo. Essent una persona del poble de tota la vida, era diferent de mi, que havia vengut de fora. I jo li vaig dir: ‘Miquel, tu i jo tot això no ho podrem fer tots sols i hauríem de mester un grup de col·laboradors.’ Sí que sabíem que hi havia molta afició als cavalls a Son Servera, així que xerràrem amb els cavallistes… i així, cercant persones de diferents estaments del poble, va ser com va sorgir el grup de col·laboradors de l’organització de la fira. I a la següent legislatura, quan nosaltres ja no hi érem, l’Ajuntament va seguir fent feina amb el mateix grup de col·laboradors, format per gent molt variada, fins i tot afiliats a altres partits o gent que no tenia cap tipus d’afinitat política amb ningú. Amb un grup de dues o tres persones hagués estat impossible fer una fira i que arribàs a tot el poble. A més, vàrem aconseguir empastissar a tot el poble. Hi havia molta gent implicada, des del bar de Can Rubio (actualment S’Entrada) fins a la llibreria d’en Santiago Sevillano, passant per tota sa plaça…
Una vegada que tenguérem l’organització molt per mà, començàrem a repartir les funcions de cada espai; per exemple a la plaça tots els firaires venien amb el nom d’un carrer i un número. Vàrem marcar tot el recorregut de la fira per solars i aquí fou quan l’ajuda del grup de col·laboradors esdevingué fonamental, ja que fora ells organitzar els firaires hagués estat impossible.
També cal ressaltar la Tercera Edat, que s’hi involucraren de ple fent el berenar als firaires. Cadascun tenia el seu tiquet per anar a berenar, que era pràcticament l’única despesa que li costava a l’Ajuntament l’organització de la fira, més les hores de la Brigada municipal. També donàvem una record a tots els firaires, com ara una escultura feta pel germà d’en Joan Riera (exregidor del PSOE). De fet, en Joan Riera, després d’en Corema i jo, va ser el primer, conjuntament amb en Joan Rigo, a formar part d’aquest grup organitzador. Cal destacar la gran feina d’en Rigo, en Riera i en Corema, sense ells hagués estat difícil dur a terme la primera fira a Son Servera
– Vols dir Miquel que la primera fira fou més una qüestió de feina que de doblers?
La fira gairebé sortia per si mateixa, sense excessiva inversió municipal gràcies a totes les col·laboracions. Només calia pagar la feina de fer panades, robiols, comprar vi i aigua per al berenar; pagar uns doblers a en Guillem per fer les escultures, a qui només pagàrem el material; i dos sopars per a tots els col·laboradors, que bé s’ho mereixien després de la feina desinteressada. Fins i tot el cartell de la fira el va fer en Joan Rigo amb el seu ordinador. Sempre, des del grup de col·laboradors, es mirava d’aportar abans que gastar, tothom hi posava el seu granet d’arena. I és que a l’hora de fer feina no hi havia ni patró ni mariner, tots a una!
– Un cop acabada, què trobares de la I Fira de Son Servera?
La veritat és que hi havia molta de gent que no hi creia… El poble de Son Servera és difícil de moure, no com a Artà o Sant Llorenç, però el dia de la fira fou curiós, perquè jo a les 06 h del dematí ja era al Molí fent un cafè i a les 06.30 h ja veia gent que passejava, mirant per la fira amb l’excusa d’anar a a foravila. Hi va haver una sèrie de persones que demanaren el perquè d’una fira a Son Servera si de fires ja n’hi havia a altres pobles i a més la fèiem quan ja s’havia acabat la temporada de fires. Ara, a dins l’estiu, se’n fan moltes, però abans la darrera era la de les fires i festes de Manacor.
I finalment, malgrat els comentaris negatius, va ser un èxit multitudinari de gent.
Vengueren d’Artà, Sant Llorenç, Capdepera, Manacor… Va venir una gentada! No hi va faltar ningú i tota la gent que havia dit que vendria i tenien guardat un espai per a la seva paredeta varen venir. No hi va haver incidències i tot va sortir rodat, gràcies a la feinada dels col·laboradors, que foren uns grans organitzadors perquè aconseguiren que tot sortís redó, i al final rebérem més gent de l’esperada.
El dia després el grup de col·laboradors férem una reunió per fer una valoració de la fira i per xerrar d’alguns problemes puntuals, com ara dels problemes de pas que hi hagué enfront del Linares, on es va produir un embut perquè hi posàrem paradetes als dos costats, però a la següent fira ja ho corregírem. El que més va agradar de la fira va ser l’era, ja que hi va haver molta de gent que no l’havia vist mai batre ni molt manco havia escolat les cançons des batre.
-Com va sorgir la idea de portar una era i fer una demostració des batre?
Volíem mostrar qualque cosa que fos típica dels nostres costums i de la pagesia, com ara tondre ovelles, però això ja es mostrava per moltes fires. Això sí, a la nostra fira hi hagué l’amo en Cortana, un home de noranta anys que encara tonia les ovelles amb estidores. Els organitzadors pensàrem també que al juny tothom ja les ha tos, però així i tot en Biel des Molinet ja en va deixar 14 o 15 fora tondre fins a principis de juny per poder-ho mostrar a la fira. I mentre xerràvem de tot plegat, va sorgir la idea de reproduir una era. Primer, fer-la com tocava; i després, cercar la gent, les eines, un cavall per batre… Ens ajudà madò Corredora, sa mare d’en Jeroni Moliner, i fins i tot ens va ensenyar les cançons que es cantaven en aquells temps quan anaven a batre. Totes les persones que hi batien el dia de sa fira, com també l’amo en Coronell, encara se’n recordaven de tot el procés. Tot allò que es feia fa 60 o 70 anys ho posàrem allà damunt.
I d’aquí es formà un equip de gent i col·laboradors molt important, un equip que després han desfet, i sé que n’hi ha que estan molt enfadats perquè, després d’haver-hi col·laborat durant una sèrie d’anys, ara fa dos anys, des que canviaren el tipus de fira, que ja no els han dit res. De fet, ells continuaren fent feina amb el PSM quan hi havia de batle n’Antoni Oliver i també amb el PSOE. Vull dir que aquest equip de feina es va perpetuar, però ara fa dos anys que ja no han comptat amb ells i coincideix quan justament ha començat el declivi de la fira. Quan vaig sortir de l’Ajuntament vaig deixar tot un dossier amb adreces i números de telèfon de tota la gent que havia vengut de fora poble perquè els tornassin a convidar. Que jo recordi, nosaltres vàrem fer tres fires i després la va fer na Maria Mena (PSM), que va seguir la mateixa dinàmica de fira i amb els mateixos col·laboradors.
Ah, i una altra cosa!, l’animal estrella de la fira era el boc d’en Biel Perelló, que el duia el dissabte abans i era el primer animal en sortir a la fira! Un any record que na Mari, la perruquera, el pintà de colorins. I després aquesta gent, que ha volgut dur una altra fira més característica a Son Servera, de la nit al dia els han tallat de soca-rel, i ni tampoc els han comentat la intenció de canviar la manera de fer la fira, que era com a mínim allò que podien dir a aquests col·laboradors que han fet feina durant 10 o 11 anys fora demanar un duro mai, posant temps del seu i fins i tot doblers dels seus! Fins i tot quan fèiem berenars o sopars amb tots els col·laboradors per reunir-nos anàvem a ca un i aquest ho posava tot damunt la taula!
També record com dos dies abans de la fira en Corema i jo granàvem o estrenyíem perns… i el dilluns després ens posàvem el mono de feina i granàvem les merdes dels cavalls i arraconàvem trastos juntament amb la Brigada municipal i els col·laboradors.
En Toni Mas, que té la coneguda granja de Santa Eugènia, ens fa ver una piscina amb brolladors a la primera fira, a més de dur molts d’animals. També vàrem fer l’exposició de races autòctones, que no era com ara; la nostra fira fou de les primeres a fer representació dels nostres animals.
Idò sí, ara que es devalua la fira, coincideix que han prescindit de tota aquella gent…
– Des de quan consideres que s’ha devaluat la fira?
Be, val a dir que jo veig la fira com una visió meva i del grup de persones que hi havia en aquell moment. També cal dir que entre els col·laboradors ens repartíem les fires de Mallorca per conèixer-les de ben a prop: un anava a Montuïri, l’altre a Selva… I després ens reuníem i entre tots consensuàvem com fer-la a Son Servera. I aquesta gent, jo sé que estan emprenyats, però ni molt manco vull fer una crítica de res, cadascú fa la fira com vol. Una persona que ens va ajudar molt fou en Mateu Puigròs, batle de Sant Llorenç; també en Pep Roig, batle de Porreres; i sobretot en Joan Mistero de Manacor, un regidor de l’Ajuntament manacorí que va ser tal volta qui ens va ajudar més de tots.
– I de les Festes de Sant Joan d’aquella primera fira, què ens pots contar?
El mateix any de la primera fira fou el primer any també que vàrem fer el programa de Sant Joan íntegrament en la nostra llengua, en català. Sempre s’havia fet bilingüe i el férem íntegrament en català perquè ja teníem el Reglament de normalització lingüística aprovat. I aquí un dels puntals va ser en Llorenç Ferragut, que és un gran defensor de la nostra cultura i llengua, i va ser una de les persones que pràcticament va dur endavant el Reglament i en tenir-lo aprovat vàrem decidir fer tot el programa amb la nostra llengua. Però ningú no va dir res!, hi va haver un parell de telefonades des de dins el partit, però tampoc no és que es posassin gaire en contra. L’anècdota fou que dins aquest mateix programa hi havia l’actuació estel·lar de Maria del Monte, i això va voler dir que la gent castellanoparlant va llegir i entendre perfectament el programa escrit en català, perquè el dia de l’actuació la plaça va estar plena a vessar. Per tant, bé que s’entén si interessa. Un altre any també vàrem dur Azúcar Moreno, ho posàrem en català i torna-m’hi torna-hi fou un gran èxit d’assistència.
“En un principi vàrem pensar a dur na Rocío Jurado, però el seu catxet no és que es menjàs tot el pressupost de festes de Sant Joan, sinó tot el pressupost de tot l’any! Cobrava per actuació 8 milions de pessetes”
– Tu ets del pensament que es poden fer una festes ben vistoses fora dependre tant dels doblers?
Son Servera és, com he dit abans, un poble difícil perquè ho vol tot d’aquella manera… Ara bé, quin és el meu pensament després d’haver estat quatre o cinc regidor de Festes? Primer de tot, és reduir els dies de festa; el que no pot tenir un poble d’11 mil habitants enmig de la temporada turística i vivint a vorera de mar, que en certa manera hi ha festa tot lo dia, són 15 dies de festa, és massa! Si vols que tots hi col·laborin basta fer dos o tres actes al mateix temps, i fer unes festes com les d’abans, de tres dies i per avall.
Val més, tal vegada, dur una actuació d’algú rellevant que no repetir actes d’activitats que es poden fer durant tot l’any. Una revetla de Sant Joan i els actes més rellevants ja basten i no importa haver de gastar tant per mantenir tants de dies de festa.
Quan jo vaig començar a venir per Son Servera les festes es feien a la plaça Nova, encara no es feien a la plaça des Mercat, que tenia més capacitat. Havíem d’ajustar moltíssim el pressupost, i record que el primer programa el vaig tancar a ca nostra amb una curiosa anècdota… Les empreses que et proposen grups, uns te venen el mateix per tres pessetes i altres per un duro. Per exemple, en el cas de Maria del Monte, de dur-la per mitjà d’una empresa o d’una altra hi havia una diferència d’1.200.000 pessetes. L’anècdota amb Maria del Monte fou que, estant a ca nostra amb ells, jo els vaig dir que nomé tenia tants de doblers per fer el concert i em digueren que amb allò no anàvem enlloc. Així que per a la propera reunió vaig fer una fotocòpia on plagiava una carta amb el logotip de qualsevol empresa amb un preu per a l’actuació i la vaig deixar a damunt la taula de ca nostra mig tapada amb l’agenda. Quan tal empresari tornà a ca nostra amb la intenció de tancar el concert, li vaig dir que em perdonàs un moment, que havia d’anar al bany, i es veu que va picar, perquè quan vaig tornar em va dir: “Mira, saps què farem, ho deixam per aquest preu i no en parlem pus.” I tot perquè va veure aquella carta que posava un preu inferior al seu. Ja veus com es fan les coses!
Justament el dia del concert de Maria del Monte va ploure i jo passava una penada que no volgués cantar i suspengués el concert; jo vaig pensar… aquesta que surt dos pics per setmana per la televisió segur que s’emprenya. Però va ser molt professional i va aguantar perquè va veure que el poble estava entregadíssim amb ella. Va ser un dona molt simpàtica i una gran professional que no posà pega de res.
En un principi vàrem pensar a dur na Rocío Jurado, però el seu catxet no és que es menjàs tot el pressupost de festes de Sant Joan, sinó tot el pressupost de tot l’any! Cobrava per actuació 8 milions de pessetes i a més demanava uns camerinos amb moqueta d’un color determinat, dos rams de flors… res, una capritxada rere l’altra. Imagina’t tu, el camerino de na Maria del Monte era una sala del centre de salut!
I per cert, ja que xerram de concerts, la meva il·lusió sempre va ser dur en Raimon, perquè som un gran seguidor seu, però per una cosa o per l’altra mai no el poguérem dur.
– I de la nit de rock, què ens pots contar?
La nit de rock la duia la jovenalla, els integrants dels conjunts musicals del poble. Vaig anar als vestuaris del poliesportiu on assajaven els grups de rock que teníem a Son Servera i aquests al·lots ens donaven una llista de 7 o 10 grups musicals i nosaltres, en la mesura de les nostres possibilitats, demanaven els catxets que tenien i miràvem qui podíem arribar a dur de fora sense passar del pressupost de festes establert. A més, també donàvem l’oportunitat a aquestes bandes serverines perquè poguessin tocar, cosa que no s’havia fet mai a Son Servera. O bé actuaven de teloners o bé acabaven la festa. Un any a les sis del dematí un municipal va venir a tallar la corrent, perquè, si no, encara tocarien ara de ganes i il·lusió que tenien!
-Vols afegir res més?
Res, que m’agradaria tornar a la fira d’un temps i que una fira no importa que es faci amb doblers, crec que es pot fer una bona fira aixi com la vàrem fer els tres primers anys, gastant pocs doblers i fent-la més nostra. La fira era dels actes que menys costaven de tots. Nomes això, que torni als seus orígens si és que els polítics actuals ho volen fer així. I una cosa també voldria dir, tothom sap que som de Manacor, però jo Son Servera me l’estim només sentir-lo anomenar i ja m’emociona, perquè també és el meu poble.
Manel I. Serrano Servera CM7
Deixa un comentari