“la gent com jo que han tengut la sort o la desgràcia de lluitar contra tres dictadures com són les d’en Pedro Jiménez, Batista i en Franco, haguéssim tengut una mil·lèsima part d’ajuda que tenen els que lluiten contra en Chávez, en Fidel, n’Evo Morales, etc., en Franco no hagués durat ni 24 hores.”
Com fou que de Cuba després tornares a Mallorca i quina fou la teva participació en política a Mallorca?
Jo vaig tornar a Mallorca l’any 1971 per donar suport a la lluita clandestina. Aquí vaig conèixer na Francisca Bosch, del Partit Comunista; després també vaig conèixer en Toni Tarabini. El governador, per aquell temps, era en Domec i em va empresonar perquè estava afiliat al Partit Socialista de Bèlgica. En aquell temps de lluita clandestina no hi havia PSOE a Mallorca; va començar al 72 o 73 i si hi eren estaven molt amagats. Després ja m’hi vaig afiliar perquè era un partit de classe, revolucionari i marxista. O sigui, que jo no vaig ésser incoherent i em vaig afiliar a un partit els principis ideològics del qual eren semblants a les meves idees: era de classe, revolucionari i marxista. Qui va ésser totalment incoherent i no ha tengut ètica mai és en Felipe González, perquè quan es va afiliar al partit hi havia aquesta declaració de principis i essent antimarxista es va afiliar a un partit marxista, això és ésser incoherent i no tenir ètica. Jo no, jo em faig afiliar a un partit marxista, anticapitalista i revolucionari. Aquella declaració de principis eren per mi ben d’esquerres, però ben d’esquerres!, i jo els assumia totalment, el que passa és que a poc a poc s’anaren infiltrant al partit gent antimarxista, antisocialista, per apoderar-se de la marca, que és el que hi ha, i viure de les rendes darrere d’aquesta marca.
“A les primeres eleccions que vàrem tenir, a pesar d’haver passat 40 anys xerrant
i mentalitzant la societat de l’anticomunisme, l’antimarxisme i equiparant aquestes idees com a diabòliques, a pesar de tot, de 40 anys de franquisme, els qui guanyaren les primeres eleccions del 77 varen ésser els partits marxistes-leninistes”
Les transformacions del PSOE, un partit de “quintacolumnistes” segons els marxistes, pioners del Partit Socialista
El PSOE era un partit d’esquerres que avui per avui l’han convertit en un partit que defensa el gran capital. Quintacolumnistes com en Felipe González s’han carregat el partit. Jo conec perfectament la història del PSOE i puc dir que se l’han carregat des de dins. Jo vaig assistir com a delegat de Balears al Congrés del PSOE que es va celebrar a Madrid l’any 1979, quan en Felipe González va patir una derrota humiliant. El marxisme va guanyar aquell congrés “de calle”, però així i tot quatre mesos després es carregaren el marxisme. Això va passar perquè en Felipe González va perdre el congrés. Jo vaig estar els quatre dies que durava el debat ideològic del partit assegut devora en González i no guanyà cap votació, les perdia totes i estava histèric! Fins i tot a un moment donat va dir: “Aquí somos todos unos pequeños burgueses fustrados” i gairebé l’agrediren, es va haver d’aturar el debat perquè el volien ventar! Això, per exemple, mai no va sortir damunt premsa. Tal vegada ell sí que era un aspirant frustrat i burgès, que ara ja no està frustrat, sinó realitzat, ara és un gran burgès aspirant a duc!
I el que està clar és que ara per ara el PSOE està al servei del gran capital. Jo vull un PSOE que estigui al servei dels treballadors i treballadores, de la petita i mitjana empresa i al servei del 95 % de la classe social; això és el que hauria d’ésser un PSOE, i si això és ésser extremista, bé, idò som extremista, “llamenlo como quieran”. Aquesta és la meva filosofia i no d’ara, els empresaris de Mallorca que em coneixen de fa molts d’anys de quan era sindicalista de la UGT i tota la gent que em coneix saben que jo sempre he tengut aquest principi, i aquest principi és el següent: jo defens les classes treballadores que produeixen. Quines són aquestes classes treballadores i productives? Són la petita i mitjana empresa, la classe mitjana i la classe treballadora intel·lectual i manual. I ara per ara els únics que es beneficien són el gran capital, les gran superfícies. Ells, el PSOE, diuen que defensen la petita i mitjana empresa, però no és vera, ara per ara l’únic partit que defensa la petita i mitjana empresa i els treballador és ERC, partit al qual actualment m’he adherit, no afiliat, però sí que m’he adherit a la seva forma de voler fer les coses i de dur a terme polítiques socials, però ens tenen vetats i ens tenen por perquè defensam als qui fan feina, qui són els qui fan feina? El petit i mitjà empresari, el treballador, aquest senyor -diu en Tomeu assenyalant en Xerafí des Bar Nou. Nosaltres pensam que per principis i per lògica s’ha de donar suport a aquest 95 % de treballadors; donar suport al gran capital no fa falta, ja tenen mitjans per defensar-se ells mateixos, al cap a la fi ho tenen tot.
Per adonar-nos de fins on ha arribat l’esquerra a Europa, el socialisme -vull dir l’esquerra oficial que cau bé al gran capital, en tenim un exemple flagrant a França: el socialistes francesos volien presentar de candidat un dels “tios” més rics i corruptes que hi ha a França, a més d’un delinqüent sexual i president del Fons Monetari Internacional. Més contradiccions antagònques impossible! Que en tot el Partit Socialista francès no hi hagi ningú més idoni per representar l’esquerra que aquest energumen, idò estam ben fotuts! I la gran pregunta que em faig és: un home d’esquerres pot estar al front de l’FMI? Això ja és d’acudit i voler fer veure que el poble és colló!
Casos així et demostren on ha arribat a Europa aquesta esquerra anomenada “socialdemòcrata”, que no és social ni és demòcrata. Per mi socialdemòcrata va ésser Olof Palme de Suècia, i així ens va anar que el varen assassinar per ésser-ho de debò. O en Bruno Kresiki d’Àustria. Aquests foren socialdemòcrates que es varen distingir per defensar els drets socials i per això el gran capital sempre varen estar en contra d’ells.
“l’any 1985 vengué en Felipe González a Mallorca per reunir-se amb el rei, i jo que aleshores era de l’executiva de l’Agrupació de Palma vàrem preparar una assemblea de política exterior sobre l’OTAN, i jo hi vaig convidar amb una carta en Felipe González ”
En Tomeu fou expulsat del PSOE dues vegades
A mi m’han expulsat oficialment dues vegades del PSIB-PSOE a base de mentides. Imagina’t si sempre fou a base de mentides que la primera vegada que m’expulsaren després es va reunir una comissió del PSOE per veure les acusacions i varen veure que tot era mentida i em varen tornar a admetre dins el partit. I en pocs mesos d’estar al PSOE ja dominàvem l’agrupació de Palma i jo n’estava a l’executiva.
Carta d’en Tomeu al president del Govern espanyol, Felipe González, que provocà la segona expulsió fulminant d’en Tomeu Sancho del PSOE
Posteriorment, l’any 1985 vengué en Felipe González a Mallorca per reunir-se amb el rei, i jo que aleshores era de l’executiva de l’Agrupació de Palma vàrem preparar una assemblea de política exterior sobre l’OTAN, i jo hi vaig convidar amb una carta en Felipe González a través del partit i públicament a través dels mitjans de comunicació, i va sortir publicada en el Diario de Mallorca i El Dia, i la carta es titulava Invitación a Felipe González. I entre d’altres coses li deia:
“Apreciado compañero, aprovechando tu estancia aquí en Mallorca hemos convocado, la Delegación de Palma, una asamblea cuyo tema exclusivo será sobre política exterior, concretamente sobre la OTAN. A cuenta que los barones de la isla como Félix Pons, Emilio Alonso, etc. no han sido capaces de convencer a las bases de lo positivo que es entrar en la OTAN, te invitamos a ti, presidente del Gobierno Español, a […] Asimismo, creemos que no podrá convencernos […].” I en lloc de venir a l’assemblea se’n va anar a Andratx a un sopar que tenia amb empresaris de la zona i des de la taula on sopava va donar l’ordre fulminant de dissoldre l’agrupació i a mi ja m’expulsaren definitivament del PSOE per reincident.
Potser si hagués vengut hauria convençut la majoria amb la seva facilitat de paraula, sobretot davant mi que era un “don nadie”, però no va tenir ni aquesta dignitat.
Després aquest tema va tenir molta repercussió en àmbit nacional i se li obriren d’altres fronts més dins el partit. En definitiva, va ésser en Felipez González qui em va treure del PSOE.
Nous camins per als marxistes mallorquins:
el PASOC i Esquerra Unida.
I a partir d’aquí un centenar de militants del PSIB-PSOE l’abandonàrem i vàrem formar el PASOC (Partido de Acción Socialista), que era l’equivalent al Partido Socialista Obrero històric –l’antic PSOE- que encara existia. El PASOC érem els vertaders socialistes del PSOE. I després ens integràrem dins Esquerra Unida. Jo vaig ésser el fundador d’Esquerra Unida a Mallorca i vàrem tenir molts de problemes perquè aquí la gent d’Esquerra Unida d’aquella època, com en Groske, en Miquel Rosselló i tota aquella gent, no és que no fossin gens comunistes, sinó que no arribaven ni a socialdemòcrates, i llavors amb tota la il·lusió que teníem al final jo me’n vaig anar d’EU perquè l’única lluita que hi havia en aquella època era per i per al poder. I amb les nostres idees la gent del PASOC, envers d’estar a la dreta seva, estàvem a l’esquerra, pensa tu idò com eren! I en Groske és un anticomunista que ha militat en un partit comunista i així n’hi ha molts!
El futur de la lluita el veu amb ERC
Avui dia estic a Esquerra Republicana de Catalunya i el motiu principal en són les persones. Jo conec de fa molts d’anys en Jaume Santandreu i em mereix una credibilitat i un respecte total perquè és el model d’ésser d’esquerres. I en Joan Lladó, a mesura que el vaig coneixent, també em mereix respecte per les seves idees i actitud, i a la meva edat i amb els desenganys que me n’he duit ja és difícil que m’enganin! En Lladó farà història perquè és una persona molt intel·ligent, li agrada superar-se, és honest i parla amb poder de convenciment… i el que aprendrà!
I en un futur, si són intel·ligents, perquè honrats puc dir que ho són, sabran apropar-se a tot aquest moviment que hi ha aquests dies arreu d’Espanya fent assemblees a les places i fer-los saber que en general també volem el que ells volen, que no és altre cosa que repartir el pastís i que hi hagi justícia. Aquestes són les dues grans prioritats, a part de salvar la llengua i d’altres qüestions. Però convèncer-los que la nostra prioritat és la justícia.
De quan Espanya votà marxisme amb el cadàver encara incorrupte del Caudillo
I ara la dreta ha agafat força gràcies a aquesta esquerra descafeïnada, perquè aquí el poble espanyol va demostrar l’any 1977 i el 1982 que érem d’esquerres. El 77 fou una cosa històrica, el que passa és que no en parlen. A les primeres eleccions que vàrem tenir, a pesar d’haver passat 40 anys xerrant i mentalitzant la societat de l’anticomunisme, l’antimarxisme i equiparant aquestes idees com a diabòliques, a pesar de tot, de 40 anys de franquisme, els qui guanyaren les primeres eleccions del 77 varen ésser els partits marxistes-leninistes. Perquè en aquella època el partit socialista era marxista i va guanyar, i el PCE, que era marxista-leninista, va treure molts de vots i el PSP d’en Tierno Galvan també. Aquests tres partits varen treure més del 50 % de vots. Vol dir que si a Espanya, recent mort en Franco, el poble votà sí al marxisme, si 10 anys després s’haguessin fet bé les coses això hagués pogut augmentar al 60 % dels vots.
I per què posteriorment hi hagué un no al marxisme? Idò perquè en nom del marxisme s’han fet barbaritats, i qui les ha comeses? Aquesta gent tipus en Felipe González, que eren els qui estaven enfront d’aquest partit marxista i feren barbaritats. Al final, la gent del poble, que no és beneita, va dir, idò si aquests són marxistes… “apaga y vámonos!”.
Hem d’ésser encara més conscients que vivim en una societat injusta, així és com s’ha de plantejar, no podem viure en una societat on els paràsits de cada dia viuen més bé mentre que els qui fan feina i creen riquesa viuen pitjor. És a dir, les forces vives de la societat són la mitjana i petita empresa i ara per ara van per avall.
Ens hem d’adonar que són els perjudicats i hauríem de mirar més per ells, perquè són els qui realment mouen la societat. Riquesa n’hi ha ara més que mai, el que passa és que està mal repartida.
El retorn a la seva altra illa
Vaig tornar a Cuba en el seu pitjor moment perquè vaig pensar que si Cuba anava a pique jo també hi volia anar i morir amb les botes posades. Vaig agafar tota la meva família, amb mumare que tenia 84 anys, i vàrem marxar a Cuba. Jo creia que tot allò de la revolució cubana no cauria perquè ho havia mamat i sabia la profunditat d’aquella revolució, i efectivament finalment no va caure. De tot això fa ara 20 anys, quan tots els experts internacionals no li donaven a Cuba ni quatre dies i de Miami tenien fetes les maletes i tot per tornar a Cuba perquè “Ya cae, Ya cae!”… i encara ara hi és, Cuba! Perquè només que hi hagués el 30 % de la societat en contra de la revolució cubana amb tants de poders fàctics que hi ha ara, amb tot el món en contra, amb tota la premsa en contra, amb tot el capital en contra, Cuba no duraria ni 24 hores.
Si el poble cubà no volgués la revolució cubana ja se n’hagués desfet, perquè el poble cubà es distingeix per ésser culte i molt valent.
Per acabar, només vull dir que la gent com jo que han tengut la sort o la desgràcia de lluitar contra tres dictadures com són les d’en Pedro Jiménez, Batista i en Franco, haguéssim tengut una mil·lèsima part d’ajuda que tenen els que lluiten contra en Chávez, en Fidel, n’Evo Morales, etc., en Franco no hagués durat ni 24 hores. I només vull dir que els qui lluitàrem contra la dictadura franquista no comptàvem amb cap tipus d’ajuda.
I Crec que afirmant això no cal fer més comentaris per entendre quina fou la situació que a la meva generació ens tocà viure.
entrevista i fotos: Manel I. Serrano Servera
CM7 Núm. 320 – Juny 2011
Deixa un comentari