“quan practiques un esport s’ha de fer sempre amb ganes i il·lusió. Si un té ganes i il·lusió tot flueix i a partir d’aquí pots ser millor o manco millor, perquè mai no hi ha ningú pitjor”
– Explica’ns la teva tasca com a professora de tennis de l’Escoleta Municipal d’Esports i del Club Can Simó i com va sorgir la possibilitat de competir en el Campionat del Món.
Ja feia temps que m’havia retirat de la competició i em dedicava a impartir classes de tennis a l’Escoleta Municipal i al Club de Tennis Can Simó. Però aquest any la Federació Espanyola de Tennis em va donar l’oportunitat de competir en el Campionat del Món que se celebrava a Miami i evidentment no ho vaig dubtar.
La Federació de Tennis reuneix les qui considera les millors jugadores nacionals i en fa una preselecció. De fet, em va sorprendre molt que em cridassin perquè jo ja duia un temps sense competir, però que pensassin en mi em va donar el plus necessari per tornar a tenir ganes per competir i agafar aquelles sensacions que havia deixat enrere i que ja tenia ganes de tornar a sentir.
– Com va ser, de fet, retrobar-se de nou amb totes aquelles sensacions?
Tenia experiència en els Grand Slam, però la veritat és que mai no havia competit en un campionat del món. I va ser trepitjar la pista i veure la representació de tots els països i va ser sentir de nou el mateix que sentia quan vaig competir a Roland Garros, Wimbeldon… De nou podia sentir aquell adrenalina que et dóna l’esport, aquell run-run que fa jugar, estar actiu, concentrat i moltes sensacions de cop que són molt difícils d’expressar!
– Un cop que estàs competint, i durant la competició, aconsegueixes escalar posicions… Quina valoració reberes per part de l’ambient dels partits i dels teus company d’equip?
Des d’un principi les meves companyes, millor dit, les meves amigues, perquè realment ens uneix una amistat que arriba fora de les pistes, varen confiar amb mi des del primer dia. El primer partit del mundial el vaig obrir jo i clar, tenia una pressió extra perquè el partit inicial l’havia de guanyar sí o sí per entrar a l’eliminatòria amb un punt. D’aquest primer partit puc dir que no havia passat mai tant de nirvis dins una pista. I va ser contra la Selecció Argentina, amb unes jugadores molt paregudes a les espanyoles quant a joc i mentalització. Són jugadores molt fortes mentalment. De fet els argentins sempre han estat a dalt de l’elit del tennis mundial. El partit va ser dur i si es veuen els resultats pareix una victòria fàcil, però fou molt difícil fer-me amb el partit, per la tensió, pel que significava per mi i per a l’inici del grup en la competició, i perquè la meva contrincant va jugar bastant bé.
El torneig es jugava en lliga de tres països i el país que quedava primer ja passava a quarts de final. Foren cinc partits: contra Argentina, Sud-àfrica, Australia i Anglaterra, fins a arribar a la final, que vàrem perdre contra França.
Nosaltres érem un combinat de jugadores que representàvem la Federació Espanyola i la competició consistia a fer dos partit individuals i un de dobles. De fet vàrem arribar a la final guanyant tots els partits. La veritat és que el meu grup de companyes són unes tennistes molt experimentades i molt dures. Aquestes qualitats crec que foren del tot decisives per arribar a la final. Ha estat un mundial inoblidable!
– I què ens contes de la final?
La final fou una mica complicada per mi perquè venia un poc tocada, i no és per posar cap excusa! El partit anterior havia durat unes tres hores i mitja i clar, tot suma. Ja no entrenava les sis hores diàries que entrenava abans i no et trobes del tot malament però sents que ja no arribes a estar al cent per cent. Finalment va ser un partit molt dur perquè em sentia lesionada de la cama i ja vaig estar condicionada tot el partit. Així i tot va ser un partit que vaig poder guanyar. Per altra banda, la meva companya d’equip jugava amb una altra tennista i clar, també amb un a zero jugues amb manco pressió. La meva rival de la final era una tennista francesa que havia estat número 30 del món. Guanyava 4-2, 5-3 i vaig acabar perdent.
– I a partir d’aquest subcampionat a Miami neix una altra història…
Aquest subcampionat del món m’ha obert moltes portes noves. La Federació Espanyola et demana uns requisits durant l’any per a la preselecció. I per poder-te tornar a seleccionar o bé has de jugar el Campionat d’Espanya individual o bé competir dins un club de la Federació, i això requereix molt de temps! Jo per motius de feina només podia jugar una setmana, quan la concentració per al Campionat d’Espanya són quatre setmanes!
El fet d’arribar a la final del Campionat del Món em va donar entrada a competir en el Campionat d’Espanya que es va celebrar a Gandia del 4 al 8 de juny. Hi vaig anar i sense fer-ne comptes vaig arribar a la final després de jugar partit a partit i quan em va tocar jugar la final la vaig disputar contra Marian Ramón, que a més de ser una tennista molt dura és també la meva amiga; de fet durant els dies que va durar la competició vaig estar a ca seva. Sempre hem jugat juntes i ens coneixíem al cent per cent; jo sabia que més d’una hora no duraria el partit… però vàrem començar a jugar i ella estava molt ficada i va guanyar el primer set molt fàcilment, i va ser quan em vaig adonar que havia de fer un canvi de joc. Més que res un canvi mental… o bé seguia jugant d’aquella manera i me’n vaig cap a ca meva o bé canviava l’estratègia del partit.
– I com es canvia de mentalitat durant un partit?
Amb molta força mental i atrevint-te a fer-ho! No és només pensar-ho, t’has d’atrevir a fer aquest canvi. I això és un punt que m’agradaria que molta gent entengués, ja que pot ser un exercici molt positius en diferents camps de la vida. Aquest canvi consisteix a ser positiu i veure una possibilitat d’entre l’adversitat que t’envolta en aquell moment. És a dir, si tu vas 6 a 1 a baix, saps que si segueixes així en mitja hora estàs fora de la pista. Així que consisteix a tenir aquesta força mental per poder superar-te. Però no només amb el tennis, jo estic xerrant de tennis perquè és al que em dedic, però també en moments donats de la vida has de tenir aquesta mentalitat per poder superar moments adversos. I crec que aquest principi s’agafa fent feina mentalment i també crec que t’ho dóna el dia a dia durant la vida. De fet, aquest canvi que vaig fer a la pista em va ajudar a guanyar el segon set… i el tercer set ja és com llençar una moneda a l’aire, tant el pot guanyar l’una com l’altra.
El tercer set se’m va complicar una mica i vaig arribar a estar 5 a 3 perdent… Així que només podia fer una cosa, que era un altre canvi: o bé amollava el braç i feia tot el que sé i si perdia me n’anava amb sensació que “ho he intentat”, o arrufar el braç, perdre i sortir de la pista amb males sensacions. Així que ho vaig intentar… i finalment vaig guanyar el partit! I més que guanyar el Campionat d’Espanya va ser el fet d’adonar-me que em vaig poder superar. I aquest fet per mi és tant o més important que guanyar!
– I quan vares guanyar quin sentiment et va venir?
En aquell moment ni vaig pensar que era campiona; vaig pensar que hi havia persones que pel fet d’haver pogut viure aquell moment de ben segur que haguessin estat més contents d’aquell triomf que jo mateixa. I una d’aquestes persones hagués estat el meu tio Toni (en Toni Simó), i són moments que no puc explicar però puc dir que val molt la pena haver-ho viscut. M’ha donat molta vida perquè sensacions que jo ja havia perdut ara les torn a tenir i alhora puc transmetre de nou als meu alumnes totes les sensacions bones que et pot donar el tennis com a esport i com a esperit de superació.
– I que varen dir els teus alumnes quan vares tornar com a campiona d’Espanya?
Em varen demanar com m’havia anat el viatge i com havia quedat a la competició, i quan els vaig dir que havia guanyat es varen posar tots molt contents, i aquestes alegries quan són compartides i veus que t’ho diuen amb aquella sinceritat i a més saps que ho senten, això no té preu. Em deien coses com “estic molt orgullós que siguis la meva entrenadora…”.
– Quins missatge voldries transmetre al teus alumnes del que és per a tu el tennis i l’esport?
Allò que els intent transmetre és el fet que el tennis és un esport, no una obligació. I quan practiques un esport, ja sigui tennis, bàsquet, futbol, etc, s’ha de fer sempre amb ganes i il·lusió. Si un té ganes i il·lusió tot flueix i a partir d’aquí pots ser millor o manco millor, perquè mai no hi ha ningú pitjor. Però si tens aquestes ganes, alegria i ànims de superació ja has guanyat. A més, si com a entrenadora et guanyes un respecte t’escolten mes i jo crec que la disciplina va per davant de tot, i a més el tennis és un esport que si abans era molt senyor ara ha canviat un poc. Però si una cosa té és que és molt peculiar, ja que és un esport individual on t’has de treure les castanyes del foc tu tot sol. És un esport que no és gens fàcil i particularment admir molt a la gent que juga a tennis perquè té a veure amb una mentalitat, un gran esforç físic i on un s’ho fa tot, i al cap i a la fi menges molta soledat!
Manel I. Serrano Servera