“(www.retualedesantjosep.blogspot.com) Convidam a llegir el nostre projecte on explicam la importància que té per la cultura i es poble poder arribar a restaurar una peça com ara el Retaule de Sant Josep. En aquest sentit hem fet una feina de difusió i pedagogia que s’extralimita de les nostres funcions però que consideràvem necessària per donar a conéixer la nostra feina a la gent” (Cecía)
Marga Massanet Estudià història de l’art a la Universitat de les Illes Balears i finalitzà la carrera a la Universitat de Barcelona. Arran d’una assignatura d’història de l’art va conèixer l’àmbit de la restauració artística i va emprendre la diplomatura l’Escola de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya. Recentment a cursat Madrid un màster de restauració d’art contemporani, per mitjà del qual i d’una estada de pràctiques a Filmoteca Española va tenir l’oportunitat de fer feina al Museu Reina Sofia. També féu pràctiques i feines de restauració en diverses institucions i col·leccions privades a Mallorca, Barcelona i València.
Cecía Servera Estudià història de l’art a la Universitat de Barcelona i a després a l’Escola de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya, amés d’un Curs de Conservació Preventiva a Museus i Exposicions. Ha estat al Museu de Catalunya, Museu de Mallorca i Centre de Conservació de Catalunya. A més, va treballar tres anys entre Roma, Pisa i Siena en diverses empreses del món de la restauració.
– Quin punt de trobada hi ha entre vosaltres dues abans i després del vostre camí professional?
(Marga) Nosaltres som amigues de ben petites; ja anàvem a escola juntes al CEIP Jaume Fornaris i després vàrem estudiar a diferents Instituts i Universitats, cosa que fa que durant l’adolescència et distanciïs una mica. Ens vàrem retrobar a l’escola de restauració (ESCRBCC) i vàrem estudiar els tres anys de diplomatura plegades.
(Cecía) Quan teníem 10 o 12 anys anàvem plegades a classes de dibuix a Cala Bona amb na Magdalena Rubí Sempre hem tengut des de ben petites l’afició de pintar, de fer manualitat, joies… En definitiva, treballar amb les mans. Jo de fet vaig cursar batxillerat artístic perquè no sabia ben bé què estudiar, així que em vaig decidir per l’artístic perquè tractava d’allò que sempre m’havia agradat, però fora saber exactament fins on em podia dur.
(Marga) Des de que ens retrobàrem a l’escola de restauració hem tornat a mantenir el contacte i l’amistat tal com quan érem petites. I quan na Cecía tornà d’Itàlia ens vàrem plantejar fer plegades el projecte del retaule de Son Servera i col·laborar mútuament quan hi hagués la possibilitat. Fer feina juntes és més agradable i facilita la resolució dels problemes que sovint apareixen en les restauracions.
– A partir de la vostra decisió de fer feina plegades, com neix la curiositat d’involucrar-vos en l’estudi i conservació del patrimoni eclesiàstic serverí?
(Marga) Fou del tot curiós. Jo tenia un llibre a ca nostra editat pel Consell que tractava del patrimoni eclesiàstic de Son Servera. L’autor és en Biel Carrió i el títol, Arquitectura i Retaules a l’Església de Sant Joan Baptista Son Servera. Aquest llibre ens va sorprendre molt; de fet no estava ni a la biblioteca del poble. Don Pedro Pou va obrir les portes de l’església perquè l’investigador Biel Carrió fes aquest llibre i a Son Servera no n’hi havia constància, ni tan sols se’n podia trobar un exemplar. La sort va ser que aquest llibre m’ho varen regalar durant unes pràctiques que vaig realitzar pel Consell. És un llibre que està prou bé, té alguna informació preuada sobre quin era l’estat de conservació d’algunes peces i a més compta amb un bon aplec de fotos.
(Cecía) També és important el llibre que va escriure don Joan Font sobre la restauració de l’església feta per L’Arquitecte Miguel Fisac el 1968 perquè deixa entreveure la idea que es tenia quan es varen desmuntar els retaules i els varen pujar a dalt de l’església. Es deixà oberta la possibilitat que d’ençà un temps es pogués recuperar el patrimoni que s’estotjava per tornar-lo a col·locar en les capelles. Pel que es dóna a entendre en el llibre, don Joan Font tenia ja la mentalitat de valorar el patrimoni i tenia la idea de conservar-lo, i gràcies al seu llibre tenim ara tot el patrimoni registrat.
(Marga) Per desgràcia tot aquest patrimoni eclesiàstic serverí no s’ha vist durant una cinquantena d’anys, però gràcies a don Joan Font encara és allà perquè, si no, fa mal dir-ho però és cert… ho haguéssim cremat tot!
– I quina raó donau que tot aquest patrimoni romangués tancat als ulls del poble durant tots aquest anys? Desinterès tal vegada?
(Marga) Desinterès, doblers… També hi havia la creença que no tenia qualitat artística i si a més li sumam l’obra d’en Fisac, que és un arquitecte de renom… El pensament d’aquell temps era “ara que en Fisac ens ha fet l’església de Sant Joan nova, hi hem de tornar a posar les coses velles?”. Tal vegada es va idealitzar massa la reforma de l’església.
(Cecía) I també supòs que hi tengué molt a veure la qüestió econòmica!
(Marga) I també el fet de no saber per on començar; perquè clar, restaurar-ho tot és molt car i per on començaves? Són diferents aspectes que si no saps per on has de partir és fàcil que passi el temps sense poder fer cap actuació al respecte.
– A partir que tu, Marga, et fas de casualitat amb el llibre d’en Biel Carrió, hi descobreixes la importància cabdal del seu contingut i el comparteixes amb na Cecía, tenint en compte la col·laboració professional i l’amistat entre ambdues. I d’aquí sorgeix la proposta a l’Ajuntament per començar a fer feina amb la restauració del patrimoni eclesiàstic del poble?
(Marga) Clar, nosaltres a partir d’aquí vàrem decidir fer un projecte de conservació i restauració per presentar-lo a l’Ajuntament de Son Servera. Ens vàrem posar en contacte amb la Parròquia, sobtadament quan don Pedro ens acabava de deixar, i en aquells dies el mossèn era don Rafel, que ens va obrir les portes i ens donà totes les facilitats. Després la feina va continuar amb el mossèn actual, don Jaume.
(Cecía) I amb aquestes visites continuades vàrem anar confeccionant el projecte que posteriorment presentàrem a l’Ajuntament. De tot el que hi havia, que són moltes i molt interessants, vàrem triar per començar el retaule de Sant Josep. En el projecte vàrem explicar la motivació de per què crèiem que aquest retaule havia de ser la peça per on començar i no un altre.
(Marga) De fet, al blog (www.retualedesantjosep.blogspot.com) tenim penjat el projecte, on queda detallat i explicat el perquè d’aquest retaule: el que volem amb aquest retaule, quins objectius hi ha i el pressupost. Què passa, que el problema de sempre són els doblers. La Parròquia de Son Servera no està per dur endavant aquests tipus d’inversions i el Bisbat tampoc, perquè no es tracten de peces protegides. Així doncs, no té cap obligació d’invertir-hi doblers. Per altra banda, el regidor de Patrimoni, Miquel Espases, tenia intenció d’invertir en patrimoni, però es trobà amb el problema que són peces que pertanyen a l’Església i a més no pot pagar el retaule sencer. I a partir d’aquí vàrem arribar a un petit acord, que no era altre que restaurar la peça central que és l’escultura de sant Josep i una de les pintures de la predel·la; i d’aquesta manera encetam poquet a poquet el camí. Que no vol dir que sigui rodat, sinó que a partir d’aquí, si el poble hi vol col·laborar i si l’Església al final aconsegueix recaptar fons, idò a partir d’aquí es pot continuar fent feina amb aquest retaule o amb una altra peça que faci especial ganes.
(Cecía) El patrimoni és propietat privada de l’Església, però en formar part de la història del poble ho considerem també patrimoni de Son Servera. A partir d’aquí s’establí un pacte entre ambdues parts: l’Ajuntament de Son Servera com a ens públic restauraria una peça que és propietat privada de l’Església a canvi que l’escultura quedàs exposada dins la parròquia certs dies a la setmana perquè la gent del poble la pogués veure. I així trobam una mica l’equilibri entre una inversió de doblers públics en un peça privada i que tothom la pugui gaudir. Perquè l’objectiu de la restauració no és només actuar sobre les peces perquè estiguin en bon estat, sinó fer-ne divulgació i donar llum a la cultura d’un poble i que els ciutadans coneguin el patrimoni del seu municipi.
-Ens podríeu fer cinc cèntims del procés que heu seguit durant la restauració del retaule de sant Josep i explicar-nos una mica les diferents fases de treball i d’investigació que requereix aquesta restauració?
Empaperat de la capa pictòrica, com a part de la seva consolidació quan és fràgil i es desprèn amb facilitat, per tal d’adherir-se nou al suport i recuperar part de l’elasticitat perduda. Serveix també per protegir la capa pictòrica quan hi realitzam operacions des del revers o movem i manipulam l’obra.
Neteja de la capa pictòrica, de manera mecànica (pinzells, bisturís…) o química (amb dissolvents, tensioactius…), a fi de retirar brutícia superficial o adherida, eliminar el vernís envellit i velles repintades. El sistema de neteja (aquós, amb dissolvents, amb tensioactius, etc.) s’ha d’adequar al tipus de brutícia i tenir en compte els materials que conformen l’obra. És una operació molt delicada i potser la més difícil, ja que és irreversible. Per tant, ha de ser progressiva perquè una neteja excessiva i descontrolada pot ser fatal.
Consolidació del suport: Consolidació de la capa pictòrica. Quan la capa pictòrica perd la seva adhesió al suport corr el perill de desprendre’s. En aquest cas s’aplica una cola animal o sintètica compatible amb els materials de l’obra per unir de nou els dos estrats entre si.
Estucat. Es tracta d’omplir amb estuc les llacunes o pèrdues de color per després procedir a la reintegració cromàtica. Es pot donar textura a l’estuc per integrar-lo millor a la superfície de la capa pictòrica.
Reintegració cromàtica. L’estuc s’acoloreix amb pigments i vernís (reversibles en dissolvents lleugers). Aquesta intervenció no pot excedir la llacuna, és a dir, no ha de sobreposar-se al color original, i ha de ser discernible a curta distància; per això es fa servir la tècnica del trateggio (reintegrar a força de ratlles molt curtetes que es veuen només a molt curta distància) o del puntillisme (a base de puntets).
Envernissat per tal de protegir l’obra i realçar la tonalitat dels colors.
– Hi ha una dita que diu: “Sa falta de cultura es paga.” Ho dic amb referència a algunes crítiques que han expressat alguns ciutadans pel fet que l’Ajuntament s’hagi fet càrrec de la remuneració de la vostra feina ara que les paraules “crisi” i “retallades” estan en el nostre vocabulari més que mai. Però quin valor pot arribar a tenir una inversió i no una despesa quan es tracta del patrimoni cultural de tots i per a tots que ens defineix, al cap i a la fi, com un poble?
(Cecía) Nosaltres podem entendre que en aquest temps algú pugui pensar que: “se gasten els doblers es restaurar una escultura i no en facilitar queviures a les families que no tenen ni per fer la compra”. Comprenem que hi ha prioritats i entenem que en temps difícils es redueixin les partides de patrimoni però també pensam que són partides de diners diferents que no tenem perquè afectar a les de benestar social. Es tracta de repartir racionalment els recursos.
Convidam a llegir el nostre projecte on explicam la importància que té per la cultura i es poble poder arribar a restaurar una peça com ara el Retaule de Sant Josep. En aquest sentit hem fet una feina de difusió i pedagogia que s’extralimita de les nostres funcions però que consideràvem necessària per donar a conéixer la nostra feina a la gent i tal vegada generar un canvi de mentalitat.
(Marga) Hem de tenir en compte que això és el primer que es restaura en 30 anys. S’havia fet feina sobre patrimoni immoble però no sobre béns mobles, que són molt pocs. D’acord que des de Patrimoni hi ha hagut molta feina durant altres anys de catalogar béns immobles, béns d’especial interès, però també hem de tenir en compte que una de les tasques més cabdals per al patrimoni és la seva conservació.
Manel I. Serrano Servera