“«La classe», dirigida per Joan M. Albinyana, es una Coproducció del Teatre Principal que es representarà els dies 2 i 4 de febrer a Sa Màniga i La Unió, respectivament.”
-Sergio, “La classe” és un text dramàtic amb el qual vares guanyar el I Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears. Aquesta obra s’ha esdevingut amb una Coproducció del Teatre Principal de Palma, dirigida per Joan M. Albinyana i interpretada per Rodo Gener i Òscar Muñoz. Que ens pots contar de tot aquest viratge i evolució que s’ha suscitat amb “La classe” des de la lectura dramatitzada al Teatre Mar i Terra fins a l’actual Coproducció del Principal?
L’obra va ser llegida per primera vegada el gener del 2015. Mai m’hagués pogut imaginar tot el viatge que ha recorregut aquesta peça d’ençà que la vaig escriure. Després de guanyar el concurs va quedar dins un calaix durant molt de temps. Pensava que mai no la veuria representada damunt un escenari per la dificultat que una obra escrita per un autor local sigui aixecada i ara ens trobam amb una situació somiada fa uns anys: estrenada i amb un futur realment encoratjador.
-Com a autor teatral, que ens pots contar de l’experiència de què un director teatral com ara en Joan M. Albinyana, es faci seva la teva paraula escrita i li doni forma damunt l’escenari. Com ha estat aquest procés?
Des del primer moment tenia clar que no la volia dirigir. Mai no havia vist una obra escrita per mi posada en escena per un altre director i era una idea que em feia molta il·lusió. Sabia que podia dur el perill que no m’agradés com la interpretés una altra persona però aquest no ha estat el cas amb en Joan M. Albinyana. Ens coneixem des de fa anys i sabia de la seva manera de fer feina. Una manera que m’agrada molt i no dubtava que la seva visió podia enriquir encara més el que jo havia pensat en un primer moment. En tot moment del procés vaig pensar que havia encertat de ple.
“Aquesta peça la vaig escriure gairebé de manera febril. Així doncs, d’alguna manera ha contagiat els seus diàlegs una mica vigorosos i picats.”
-Però anant al bessó de l’assumpte que és el text. “La classe” que es pot veure com una “oda” a l’amistat que no és pas un camí de rajoles grogues sinó un viratge complicat com és la vida i el procés dels individus enfront del temps, que definitivament no perdona però que cap i a la fi -i gràcies al seu pas- compta amb la redempció, concepte que tant valoraven els autors russos. El teu text té una part que va més enllà del valor de l’amistat i és la cosa trepidant d’aquesta obra. Uns diàlegs en forma de pluja que cap i a la fi és el que mantén l’electricitat de l’obra. Sincerament, vist com a cinema un és deixar dur i prou, però quan ens trobem aquestes sensacions a un teatre, un es demana… com cony es pot arribar escriure així d’aferradís un text teatral?
Sincerament, no tenc ni la més remota idea. Aquesta peça la vaig escriure gairebé de manera febril. Així doncs, d’alguna manera ha contagiat els seus diàlegs una mica vigorosos i picats. A la manera, podríem dir, de David Mamet.
La meva feina de professor de secundària m’ha permès ser testimoni de prop d’un món adolescent que m’obsessionava poder plasmar en el text de manera fidel. I d’això n’estic bastant orgullós, la veritat. Vaig procurar acostar-me el més possible a un realisme brut i directe. Uns diàlegs realistes que ens permeten sentir-mos reflectits en els personatges que ens trobam al davant. També, per ventura, la meva formació actoral m’ha permès crear uns diàlegs que tenguessin una lògica interna molt clara i que fossin molt fàcils de dir per part dels actors.
-Sergio, tu que a més d’autor ets actor i tens una dilatada carrera damunt a l’escenari -des del punt de vista del qui trepitja l’escenari- deus sabre millor que ningú que un tête à tête per a tota una obra no és cosa fàcil pels actors. Aquí ens trobem a dos buldozers de l’escena mallorquina com ara en Rodo Gener i Òscar Muñoz. Que en destacaries de la feina actoral d’ambos actors?
En Rodo Gener i n’Òscar Muñoz varen ser els primers actors que la varen llegir i vaig quedar completament encisat de com varen arribar a entendre aquests dos personatges. Semblaven fets per a ells. La intel·ligència emocional de n’Òscar donava al personatge d’en Lluís moltes més dimensions de les que vaig escriure i la innocència aparentment fràgil d’en Rodo Gener traspua una tendresa molt emocionant. Una tendresa, per cert, que no estam acostumats a veure en un actor com ell, més associat, potser, a personatges una mica més durs.
-Teatre, cinema o ambdós vehicles capgirats… quina és per tu l’essència de contar històries i vorer-les escoltar, llegir o veure-les interpretades… que hi ha rere aquest embruix que les persones donem voltes a n’aquesta recerca tan primitiva i que es retroalimenta d’ençà que la humanitat és això.. Homes i dones vulguin aturar el seu temps davant un foc, davant una bona història?
De vegades em deman quina és la necessitat de la nostra feina, la dels contadors d’històries, i la veritat és que no trob una resposta clara. Però quan m’arriba aquest pensament, quan entro en aquestes petites crisis que em fan reflexionar sobre això que feim i sobre la importància de l’existència de l’art només puc fer-me la pregunta a la inversa i trob una resposta: «m’agradaria viure o podria viure a un món on no existís la ficció?» i la resposta és clara: No.
-Tu que ets qui va germinar i pair el text teatral. Quins motius donaries a tots aquells aficionats al teatre – o no- perquè venguin a Sa Màniga i a La Unió de Son Servera els pròxims dies 2 i 4 de febrer a veure “La classe”?
La classe és una obra que va sorgir d’una petita crisi existencial. Potser perquè m’acostava a l’edat fatídica dels quaranta, aquesta edat en la que un s’atura i mira enrere i mira davant. Una edat que t’obliga a reflexionar sobre allò que volies fer quan eres més jove i allò que has fet ara que ja no ets tan jove. «La classe» no dóna respostes, ni les intenta donar, per descomptat, però és una obra escrita des de la més profunda honestedat. Només això és el que he procurat fer perquè només és això el que deman a un text, perquè només és això el que esper veure en els altres.
-Vols afegir res més?
Només desitjar que agradi «La classe» i que arribi a contagiar encara que només sigui una petita part l’emoció que vàrem viure l’equip artístic quan la vàrem pensar i quan la vàrem muntar.
Moltes gràcies.
Manel I. Serrano Servera
Deixa un comentari