Pes camí de Son Escrivà (III)
Aquest conte de Nadal va passar un desembre del 1981 a Ciutat
A cada ciutat, poble i llogaret del món, es pare Noel té un ajudant que és també un amic, una persona de confiança que guarda un semblant físic amb so protagonista de tots es nadals de ses nostres vides. Aquesta persona és s’encarregada de preparar-li es camí i s’arribada, i decorar-li sa trona per rebre sa il·lusió de tots es nins i totes ses nines.
A Palma, s’amic -s’homo bo- des Pare Noel és un actor de teatre, un cantaire baríton que nom Enric: n’Enric de Son Espanyolet, per a més senyes.
Aquest conte de Nadal va passar un desembre del 1981 a Ciutat.
Fins a nou operaris penjaven llumets de colorins per Via Roma, però un -es que havia de fer 10- dormia davall des gran ficus de la Misericòrdia. «Mos falta un homo que mos ajudi a deixonar es llums vermells!» -va cridar uns des operaris. Però es que cercaven dormia com un tronc i no se temia de res. Un dona que passava per allà amb un còmic d’Esther y su mundo davall es braç el va veure ajagut de mala manera a sa rabassa des gran ficus i li va llançar una moneda de 5 pessetes pensant que era un sensesostre. Es renou de sa moneda esclafint en terra va despertar s’operari, que la va cercar per un moment però no la va trobar…
Minuts després, ja eren deu es operaris que muntaven es llumets des abres de sa Via Roma de Palma. I sí, ja podíem dir que s’esperit nadalenc començava a rodar… Es nins encara anaven a escola, es pares comptaven es dies per començar ses vacacions i es padrins ja pensaven amb so farciment de sa sopa de Nadal i en arraconar ses millors ametles per fer es tambor de Nadal.
A s’altra banda de Ciutat i respirant es mateix aire hi havia en Gustavo, arreplegant llosques que endevinava veure entre s’empedrat de mosaic des passeig de Jaume III. I un poc més enfora, n’Antònia Maria, una dona menuda però coratjuda, cuinava fava parada a sa cuina color sipi de sa Missió de ses Hermanas de los pobres per a sa Trobada d’Advent en què alguns joves, cada any menys, dinaven plegats amb sos padrins més pobres de sa ciutat.
Més a baix, però, en es mateix carrer, en es principi de General Riera, es protagonista d’aquest conte de Nadal i bon amic des Pare Noel, quan aquest arribava a Palma per repartir ses juguetes, s’asseia esperant en es Bar Sagrera amb un bon cafetet americà sense sucre.
-Enric, has llegit es diari d’avui?
«Prosigue la busqueda de los ocupantes de la avioneta Cesna 182 siniestrada cerca de Mallorca.»
«Un apagón deja a oscuras la ciudad de Nueva York durante la visita oficial del Papa Noel a Times Square.»
Després de sentir sa veu engolada des casiner des Sagrera, es nostro protagonista va fer un badall llarg sense dir res; bé sí que va dir…
– Que vols venir a Galerias Preciados a preparar es tupins pes Pare Noel? -li va respondre n’Enric.
Es casiner va riure i el va rebatre amb un «Au, ves a caçar Mòpies!».
Es baríton i actor de Son Espanyolet va enfilar per s’avinguda Alexandre Rosselló i amb tot es pes des trastos que carregava dins es sac va començar a pensar en com hauria de muntar s’escenari on es Pare Noel rebria es nins i ses nines a sa tercera planta de Galerias Preciados.
foto: Pedro Estarellas
Quan arribaven aquestes dates, n’Enric desprenia una il·lusió d’infant que el feia posar feliç: potser l’omplia de goig veure es nins i ses nines emocionar-se tant darrere aquella filera desordenada pes cofisimofis des pares per intentar colar es seus i no es des altres, una guerra d’adults no gens inspirada pes nins. Però sa fita era arribar on es trobava s’homo gras vestit de vermell. Arribats en es gran moment, a l’ajudant del Pare Noel el fascinava veure aquells infants bocabadats per poder veure de prop sa cara d’aquell ésser màgic i asseure’s damunt ses cames de s’homo vell de pell blanquinosa que creuava el món sencer una nit a l’any per escoltar tota s’al·lotada des planeta terra i fer realitat es seus desitjos. Alguns nins, es més agosarats, li tocaven sa barba; d’altres, es més impactats, ploraven com si haguessin vist un impossible de ben a prop.
Però en tota aquesta rondalla vuitantera entre n’Enric i es Pare Noel hi ha un secret que ningú no coneixia fins avui, que només quedarà desvelat ara mateix a ses ones de sa ràdio i en es paper de sa premsa local.
Parau bé s’orella i no deixeu de llegir perquè es secret és a punt de desvelar-se… Quan es Pare Noel -s’original- s’havia d’aturar a fer un roll, a berenar o dinar, a fer un cafetet o qualsevol altra eixida, n’Enric s’assajava un vestit talment com es des vertader Pare Noel i feia com si fos s’original descendent de s’antic Sant Nicolau, es primer Pare Noel de sa història.
Així, molts de nins des passat i des present hauran pensat algun cop haver estat amb so Pare Noel quan realment han estat amb so meu amic Enric. I vetaquí una anècdota decisiva: un dia d’aquests, es Pare Noel, molt aficionat a plats de cuera de cuina mallorquina, va dinar de valent a una fonda des carrer Cavalleria, d’un bon plat de ciurons. I clar, com sol passar, anava i venia des lavabo de sa tercera planta de Galerias Preciados per amollar de tant en tant un bon pet pudent. En un d’aquests viatges, es nostro protagonista va substituir es vertader Pare Noel i se li va asseure una nina que nomia Estela, que li va demanar un desig ben diferent de l’Scalextric, del Castell de Playmobil o d’una pepa Barriguitas. N’Estela li va demanar una quimera molt difícil d’acomplir:
«Jo vull, Pare Noel, que en es nostro carrer no hi visquin persones a defora, sense cobri, vull que trobin un ca seva. Ben davant ca sa padrina he vist que hi ha un solar gros on podries fer una casa com n’hi ha pertot on hi puguin viure aquestes persones que no tenen cobri, ni cuina, ni llit, ni un enlloc on estar calentets. Au, Pare Noel, m’has de dir per favor quan començaràs ses obres, que estic cansada de repartir Quelitas i fer mitges parts amb so meu berenar amb tots aquests homos que tremolen de fred davall des llums de Nadal des meu carrer.»
Després d’escoltar aquest emotiu desig, es nostro amic, es Pare Noel postís de Son Espanyolet, que no tenia sa màgia de ser arreu del món en una mateixa nit, ni sabia volar ni, per tant, observar es nins del món durant tot l’any rere un periscopi…, va pregar per un moment que una primera llàgrima no redolàs pes seu maquillatge blanquinós i quedar en evidència davant tota sa cua de nins i pares que esperaven es seu torn. També va pensar, emprenyat, per què es Pare Noel tardava tant en tornar de l’escusat. Això d’escoltar desitjos de tots es infants del món domés era feina d’un ésser màgic com Santa Claus, que mos fan dir es americans. Que torni es vellet grassonet de barba llarga i pell blanquinosa… pensava es nostro substitut mallorquí de s’únic portador de màgia d’aquella tercera planta farcida d’humans estressat pes primers dies de Nadal.
I com qui treu un conill blanc d’un capell, va passar un fet més que inesperat que va omplir de màgia tota sa ciutat de Palma; se’n va anar es llum durant dos minuts sempiterns i quan va tornar de bell nou, com un esclafit digne d’un somni, qui seia amb sa nina era es Pare Noel de bon de veres i n’Enric es va trobar teletransportat en es camerinos des Teatre del Mar a punt de sortir a ses taules per interpretar en Hamm a Endgame de Samuel Beckett. I en es mateix minut i segon, en es carrer Aurora Picornell des Molinar, s’aixecava miraculosament un nou edifici de dues plantes a sa mateixa velocitat que ho fan aquells edificis dinamitats per demolició i que tenim identificats en es nostro imaginari; però aquesta vegada, en lloc de convertir-se en un núvol d’arena, va comparèixer nou de trinca. Una nova construcció va deixar enrere aquell solar sòrdid en qüestió de segons. En Jacinto, na Joana, en Mohamed, un tal Cojo Manteca que anava amb cadira de rodes, na Sira, en Vladimir, en Pepe i un jovenet que aquell dematí va trobar una moneda de cinc pessetes pes voltant des gran ficus de la Misericòrdia, entraven bocabadats a inaugurar aquest nou edifici que fins a dia d’avui ha estat ca seva per sempre més, es lloc on varen oblidar que durant anys patiren es fred de no tenir on covar, allò que hauria de ser penyora: sa calor humana d’una llar.
I sí, a partir d’aquell Nadal es Pare Noel de bon de veres va quedar sense substitut perquè, després d’aquella eixida enmig de sa seva carrera laboral com a Pare Noel, es gran actor Enric Garcia es va convertir en es darrer Pare Noel de Galerias Preciados.
I fins aquí puc llegir…
Bon Nadal, salut i coses bones per a tots es infants de la terra. Ells i elles són sa llum de tots es arbres i s’herba-penya resplendent i fresca de tots es betlems que guarden es somni evitern d’un món millor.
Manel I. Serrano Servera
25 de novembre de 2022
Deixa un comentari