L’Ice Coffee va obrir les seves portes el 1938 com a bar de carretera per a camioners a peu de la North Circular Road, una antiga M30 londinenca que ja ha estat absorbida per la ciutat. Aviat, el lloc va ser descobert pels motoristes de l’època com un punt de trobada. Durant la Segona Guerra Mundial va ser seriosament danyat pels bombardejos, però es va reconstruir i va tornar a obrir les portes el 1949.
Era quelcom un somni, acostar-me al barri on es troba el llegendari Ice Coffee. No sabia si seria capaç de trobar-lo, però el fet d’haver llegit tants reportatges sobre el local, tantes històries viscudes per companys i haver-me posat al seu lloc tantes vegades imaginant que jo hi era va ser com si arribàs al meu barri. De seguida vaig albirar els ponts, a la llunyania, i en apropar-me vaig poder veure les siluetes de les motos, fetes en xapa i penjades dels costats del camí, les que tantes vegades havia vist a fotos. Així que les vaig seguir, sense importar-me si faltava un quilòmetre o en faltaven 10, perquè només imaginava, moments del passat, que per aquest lloc passaven els competidors d’alguna carrera, després d’haver posat diverses cançons a la màquina de discos del local i intentar arribar abans que acabassin, o simplement alguna aposta entre un grup de competidors per aconseguir fer el millor temps en un circuit pels voltants acordat prèviament… Ja el veia!, de lluny, es veia moviment de motos a la seva entrada i només en arribar em vaig posar a fer fotos de tot el que veia, com si volgués que la càmera plasmàs i recordàs el moment, tal volta per si el meu cap n’oblidàs alguna cosa. Vaig tardar una bona estona a entrar-hi per contemplar aquella façana mil vegades fotografiada per tants; així que calia gaudir-la i, a més, l’ambient era genial, motos de fa més de 30 anys, juntes amb RR d’última generació i cotxes esportius dels anys 70 i 80, barrejats amb cotxes d’època totalment transformats. Un còctel per embogir qualsevol aficionat al motor! I en entrar-hi, només trepitjar la primera rajola després de la porta d’entrada ja sabia cap on mirar: la màquina de discos. La vaig veure, al final de la barra; seguia allà després de tants anys de servir com a rellotge cronometrador de tantes carreres, i funcionava, però fa la impressió que ningú la fa servir per als antics menesters, el carrer ja no està per a circuits!
L’ambient del local és tal com imaginava, sembla que el temps no transcorri per a alguns dels seus clients, per a un patiller com jo, que amb el temps he canviat els meus costums per adaptar-me al món actual i passar de gaudir d’una vella Ducati o Bultaco metralla a una gran trail -que consider que és molt millor per al món dels viatges, que és el que ara em fa gaudir moltíssim de la moto-, fa que els admiri encara més, ja que segueixen amb les mateixes jaquetes gastades i polides en mil batalles; les mateixes motos, rectificades mil vegades i amb milions de revisions de vàlvules, són autèntics i fidels als seus vells trastos. Començ tertúlia amb algun d’ells i em prenc una bona cervesa. Em costa convèncer-los de no agafar-ne unes quantes més i alhora intentava escoltar les seves converses i quedar-me amb cada detall del local, per no oblidar res: l’escenari, ple de motos antigues; la barra; el menjar que sortida de la cuina, enormes hamburgueses amb infinitat de patates al plat; el client de la taula del costat, amb una barba llarga i pinta d’estar gaudint d’una lectura relaxant; les rajoles desgastades; el racó on comprar algunes camisetes, totalment destenyides pel temps; un munt de propaganda anunciant els pròxims esdeveniments sobre la barra; i un cambrer amb grans patilles i pantalons de cuir amb proteccions per pencar…! Està clar que són diferents, o li fa por alguna caiguda provocada pel pes dels plats d’hamburgueses! L’Ice Coffee va obrir les seves portes el 1938 com a bar de carretera per a camioners a peu de la North Circular Road, una antiga M30 londinenca que ja ha estat absorbida per la ciutat. Aviat, el lloc va ser descobert pels motoristes de l’època com un punt de trobada. Durant la Segona Guerra Mundial va ser seriosament danyat pels bombardejos, però es va reconstruir i va tornar a obrir les portes el 1949. L’esplanada davant del bar era un punt habitual per trastejar les motos i fer passar les hores.
L’edat d’or per al motociclisme britànic va ser durant els 50 i 60. En aquells moments, marques com Triumph, Norton o BSA n’eren la referència. En aquells anys l’Ace Coffee era pura efervescència de vida motard. I va ser en aquesta època quan es va fundar al mateix bar el ‘Club 59’, una altra de les icones motoristes a Londres, i curiosament fundat per un rector. Però després d’aquests anys bojos, tristament va tancar les seves portes al final de la dècada del 1969. Després de més de vint anys tancat, va ressuscitar de nou el 1993: la llegenda no podia morir! Però una de les coses més rellevants és la programació diària d’esdeveniments relacionats amb el món del motor (Cotxes i motos). Un dia es reuneixen les V-Max; l’endemà les Bonneville; un altre els kawasaki, els Ford o els Austin. Consultant la web podreu veure la impressionant programació.
Al final va arribar el moment de la meva partida, abraçades de comiat, com si ens coneguéssim de fa anys, i és que aquest món de la moto és sorprenent! Vaig sortir de nou a fora i vaig donar la meva darrera volta gaudint de l’ambient, emprendre el meu camí, girant diverses vegades per veure la seva imatge, allunyant-se… Hi tornaré, segur que hi tornaré!
Rafa Molta Moto
Rafamoltamoto.blogspot.com