“l’eina més important que pot rebre una persona per sentir-se una micona feliç, satisfet, segur, despert, agraït i sobretot lliure, gràcies als coneixements que serveixen per fer a les persones més grans i valentes per dedins i mai no per defora, és l’escola”
En Gori era un nin feliç i eixerit. Feliç per la cura que en tenien els seus pares, tiets i sobretot els seus padrins; i viu com una centella perquè la vida, quan un té sis anys, deu ser idò això, com una espira plena de llum que bota del foc, energia feta un esclafit com només fa la tendror a la flor de la vida, com quan un tasta amb els dits si un prebe és tendre.
Imaginau-vos idò un nin corr que te corr pels carrers assolellats del poble, enfilant cap al carrer on viu una persona molt especial per a ell, fent el símil de qui cavalca un cavall cridant: – Padrí, padrina, ja som aquí!
El nostre amic tenia un padrí del mateix nom, d’aquí que son pare i sa mare li posassin el nom de Gori quan fa pocs anys omplí de llum i d’orgull els ulls dels seus padrins: na Catalina i en Gori.
A en Gori petit -com li deien els seus- li faltaven quatre passes de no res per obrir la porta de cas padrins, quan de sobte la persiana s’obrí amb la lentitud de qui hi mira per darrere, no fos cosa el vessin guaitar. La padrina, en veure que era el nin, obrí les portes de pinta en ampla: – Gori petit, estrella, confit, petitó meu!, que has vengut a veure es padrins?
Son pare, que arribava 10 passes més enrere, digué en arribar: – Bon dia, mumare! I sa mare li donà una forta besada, curta però renouera.
El nin, corr que te corr fins a arribar al corral, hi trobà el padrí assegut a una encletxa de sol: – Padrí, padrí, demà a escola! – li digué un emocionat Gori petit al Gori gran.
– Escola! – va dir el padrí com si a la vegada pensàs de sobte amb moltes coses. Vine a seure amb mi bergant, que prest seràs un bergant!
– Padrí, padrí, guapo! – deia un emocionat Gori que corria a seure amb el seu padrí amb els braços oberts de bat a bat i travelant amb el trespol, arribant a caure a mans d’un també emocionat padrí. S’assegué damunt el nét i acaronant-li amb la suavitat d’un nigul la mà menuda va començar a contar-li una història, mentre l’infant se’l mirava com ho fan els nins quan estan davant la televisió.
– Ara, Gori, escolta això que et diré, perquè pot ser important per tu; tal vegada no ho entenguis ara, però sí més endavant. Bé, idò vull que sàpigues, ara que has de començar l’escola, que per a qui hi pot anar és meravellosa i qui no hi pot anar perd un gran tresor per a tota la vida. Ho dic, nét meu, perquè jo no hi vaig poder anar, a l’escola, i és com si t’haguessin arrabassat una part important de la teva vida. Tanta sort que ton pare no tengué aquesta mancança i m’emociona pensar que tu tampoc no la tendràs! L’escola és com un bater de sol: quan ets per foravila el sol et mostra les coses amb més bellesa però també et fa patir calor, a canvi de gaudir el seu moment, ja sigui sembrant, conrant o fent collita. Així és la vida i l’escola et mostra que a defora, on no són el pares ni els padrins, hi ha un sol que et dóna llum que només tu pots patir a la teva pell. Vull dir, Gori, que l’eina més important que pot rebre una persona per sentir-se una micona feliç, satisfet, segur, despert, agraït i sobretot lliure, gràcies als coneixements que serveixen per fer a les persones més grans i valentes per dedins i mai no per defora, és l’escola. Aquesta eina ens és rebuda per l’educació. A l’escola pots aprendre tot allò que et faci veure, respectar i sobretot entendre les coses millors que ens pot donar i ens dóna la vida.
El menut se’l mirava tot punyint-se el nas, rient amb ulls de polissó, mentre el padrí li llevava el dit amb suavitat i li donava una besada al front.
– Padrí, mon pare m’ha comprat una motxilla de color vermell per dur-hi els llibres!
– Idò això, ton pare quan era com tu anava a escola amb els llibres fermats amb un cinto. No, en aquells temps no eren tots que podien comprar carteres de cartó!
– No ho entenc?
– Què no entens, petitó meu?
– No ho entenc. Tu no vares poder anar a escola, mon pare hi anà fora motxilla i jo hi aniré amb una de nova. Tu haguessis volgut anar a escola, mon pare diu que no l’enyora gens perquè li he sentit contar que el tupaven amb un regle quan xerrava com a casa, i jo demà hi aniré fora saber del tot per què hi he d’anar!
– Vatua el món Gori petit, quin pensament que has arribat a fer! Mira, jo no som ni he estat mai estudiós, ni prop fer-s’hi!; només entenc del sol, dels niguls i poca cosa més. He passat una guerra que em mostrà la por i la mort de prop quan només tenia cinc anys,, he surat tres de quatre infants d’una postguerra terrible on la fam i la pobresa se’n duia els més dèbils tal com ho té de bo de fer una bufada de vent tancar una finestra mig oberta. Després vaig fer dels meus fills homes i dones de seny i profit enmig d’una dictadura on no podíem ni xerrar, ni pensar ni tan sols estimar tal com et dic ara que t’estim. I tu, nét meu, em diràs: ‘com podíem expressar els nostres sentiments emprant una llengua que no xerràvem a casa, ni al conró ni a la vila, ni sabíem ni sabrem per què no podíem emprar la nostra llengua?’
– No t’ho demanaré padrí, perquè pot ser que les motxilles sí que hagin millorat de quan mon pare era nin, però amb això de la llengua et puc dir que els nostres professors i pares també es demanen el mateix que tu. Què hem fet perquè la nostra llengua i les nostres il·lusions per viure amb els coneixements necessaris per mirar de ser més feliços hagin de donar sempre la passa enrere quan anam a l’escola, precisament per no tornar mai més allà on tu en sortires de miracle i cada vegada que en xerres -com ara mateix- amolles una llagrimeta?
– Ai Gori, nét meu, és per tot això que ara més que mai demà has d’anar a l’escola, perquè mai no deixis de fer-te aquesta pregunta que ens hem fet tots els homes i dones des que el poble és poble, perquè almanco tu i els teus fills trobeu no la resposta sinó el motiu de no fer-se mai més aquesta pregunta. Tal com tendria de terrible viure a una terra amb la fredor, la fosca i la humitat d’una vida òrfena de sol, que ens dóna però també ens ensenya; tal com fa la vida i farà mentre rodi la terra que tots suam, menjam, bevem, aprenem i vivim.
Manel I. Serrano Servera
Leave a Reply