Ja ho diu la nostra dita: ‘que ningú no s’alabi del blat fins que el maig sigui acabat’. Així idò, vius! ja que també ocorr per terres serverines que les lliçons no són sempre un vaticini constructiu que ens permet millorar les nostres accions, decisions i paraules. Tan cert com que aquestes, les paraules, no haurien de ser l’única de les eines dels nostres polítics.
Ara que tots ells tiren de discurs per les Eleccions Europees d’aquest mes de maig, cal tenir present tot allò que han dit, fet, no fet, errat, encertat i, el que és més important, tot allò que no han sabut complir després d’haver-ho promès en un imponent discurs i haver-ho signat amb paraules de compromís en els programes electorals.
No es fàcil per als ciutadans destriar el gra en aquests temps incerts on veim caure els valors dels polítics i dirigents que al seu temps feren gala de paraules engalanades per aconseguir la confiança dels ciutadans. El desengany de la societat amb la classe política no és baladí, fet que hauria de fer reflexionar tots aquells que empren i fan política.
I si la reflexió és un exercici de responsabilitat que pertany al polítics, l’acció és l’exercici, ara més que mai, pendent per a tots nosaltres, els ciutadans. Perquè no només amb paraules s’aconsegueixen els canvis, ara ens toca moure fitxa i fer del nostre dret un poder.
D’uns anys ençà, hem après a base de betcollades que Europa no era un estat oníric sinó una part activa de l’engranatge que pot condicionar els drets socials de tots. Europa és el collar de càstig dels màxims dirigents polítics de l’Estat. Així doncs, les europees és una possibilitat que tenim el poble de fer arribar el nostre descontent. Deixem de creure que no es poden canviar les coses i comencem a fer una lectura correcta del joc de la democràcia i així adonar-nos d’una vegada per totes que l’exercici democràtic compta amb període de renovació que pot ser clau per donar o tallar als poderosos que amb la baixa participació a les urnes es retroalimenten, donant-los així un poder mes cegó i ferotge als professionals de les paraules buides, dels interessos creats i dels cuidadors del perfecte engranatge de la maquinària de capolar que es el neoliberalisme: l’home contra l’home per a benefici d’una reduïda minoria.
Sense els vots ni d’uns ni d’altres, el govern actual d’en Rajoy, que aconseguí la majoria absoluta, no tendria cap legitimitat. Cal replantejar-nos que no ha estat el poder de les nostres paraules sinó el dels nostres vots que han fet el camí a tots i cada un dels governs que ara deim patir. Així doncs, qui té el poder?, qui el pot emprar?, qui pot canviar les coses?
Pareix mentida que sigui el sufragi universal qui doni legitimitat als governs postcrisi econòmica que han justificat l’espoli de la nostra sanitat publica, educació, cultura, justícia i, per què no dir-ho, la llibertat i el dret a decidir, a expressar-nos, a manifestar-nos, a anar a la vaga i lluitar per la igualtat de condicions. Aquestes paraules no ens sonarien tant a literatura de ciència ficció si aprenguéssim a votar amb responsabilitat.
Però això només són paraules…
Manel I. Serrano Servera
manel@calamillor7.com
