“A baix, a l’estació, els sons de la campaneta i del xiular de les màquines es perdien per dins una fumassa que es convertia en uns petits niguls”
Aquests dies passats ha aparegut una notícia, en un diari de la nostra illa, la qual m’ha sorprès. La televisió alemanya s’interessa pels trens mentre la nostra televisió sols es preocupa de fires, mercats, aguiats i escaldums. L’empresa pública Serveis Ferroviaris de Mallorca informà que una cadena de TV alemanya realitzà una entrevista al gerent José Ramón Orta sobre el funcionament dels trens públics de l’illa, seguidament, aquest mitjà de comunicació es desplaça a Mallorca per realitzar un reportatge del que ens queda del nostre tren, que tant les atreu. Sense descartar el tren de Sóller, que no dubtem que és un dels al·licients turístics dels més importants, ja estam, que allò que els mostraren va ser un dels combois elèctrics més moderns que estan funcionant, evitant l’impacte negatiu que podria causar la difusió de les imatges dels vells combois diesel que encara estan circulant pels vials de Manacor i Sa Pobla.
En el record, un altre tren, que transcorria de Manacor fins a Artà, ens oferia uns canvis de paisatges constants, el seu recorregut esquivava muntanyes i, fins i tot, mostrava el blau de la mar. El nostre paisà i escriptor Rafel Servera Blanes ho descriu de la següent manera: “quan el tren havia passat Na Penyal encara sent com espirejaven els meus ulls d’adolescent, apareixia de sobte, blava i gojosa, la badia nostra tancant el verd de la vall de Ca s’Hereu. No podia reprimir-me, treure el cap per la finestra i els ull s’omplien de carbonissa, no importava, tan gran era el meu desig a l’aglapir el paratge serverí, de fer-me’l meu, de bell nou abraçar-lo”.
La televisió alemanya, tal vegada hagués gaudit de filmar aquesta panoràmica única del traçat Manacor-Artà.
Posar-lo en marxa altra vegada, segons el conseller de mobilitat, no seria rendible i, res millor, segons ell, un carril bici, un camí verd. Actualment sembren molts arbres, un darrere l’altre i, si fa falta, un al costat de l’altre, com succeeix prop de l’estació de Son Servera. Uns cinc milions d’euros disposen per aquest camí verd o carril bici. Jo diria per la tomba definitiva d’aquest tren. El nom d’un carrer, esculpit a una placa de marbre, em fa pensar en les làpides de les tombes dels cementiris. En el món actual, en el qual es gasten molts milions en moltes coses que sembla que es podrien abstenir, com per alguns que les obres del tren eren un balafiament i que es gastaven massa doblers. L’altre dia vaig fer una volta per l’estació del tren i els seus voltants. Es gastaren doblers però es veuen, no sé si el poble es mereixia aquesta reforma, aquest regal, després d’haver vist el vandalisme, la destroça que ja s’ha fet per l’interior i l’exterior de l’edifici.
Acomodat per uns dels seients de l’exterior, de moment no gaudirem de cap arribada ni sortida de cap tren però sí de poder somiar, per què no amb aquella ampla escala de pedra viva, bordejada d’aquelles petites roses blanques i on els diumenges i festes hi davallaven faldes i vestits emmidonats?
A baix, a l’estació, els sons de la campaneta i del xiular de les màquines es perdien per dins una fumassa que es convertia en uns petits niguls.