Quan veig en Siulo ballant al so de la banda i dels goigs de la gent, enrevoltant amb la seva figura de dimoni entusiasmat n’Eduardo,encisat en el seu paper de sant Antoni Abat, el més pobre dels sants però sens cap dubte el més màgic de tots, pens, atrapat per la màgia d’aquell moment ritual, que tal vegada en el pitjor o el millor dels casos, segons es miri, Sant Antoni és l’únic que ens queda com a poble. És com si en els primers dies de gener experimentàssim allò que encara ens fa sentir-nos afortunats de pertànyer a una cultura, a un poble, com a vertaders consemblants, elevant a la màxima expressió la paraula veïnats.
A més, Sant Antoni a Son Servera té diferents al·licients que el fan diferent de la resta de contrades santantonieres de la resta de l’illa. A més de la baixada del corb, també es pot parlar del sentiment d’unitat que desperten les olors de l’arribada d’aquesta festa. Tothom se sent serverí sense tenir en compte tot allò que ens separa inútilment. Tant fa la casta, el lloc de naixement o les filies o fòbies que arrosseguem. El sant pobre ens agermana a tots i aquí a Son Servera es viu com un triomf de la integració i la germanor amb què viu aquest poble des de fa ja una grapada d’anys. El nostre poble, desesperant per a unes coses però magnànim per a altres! És un exemple viu i a la vegada ignorat per la resta de l’illa de com els serverins hem acabat sent un poble gran no per la seva densitat o riquesa, sinó per la seva grandesa d’haver donat bressol a tot aquell que hagi volgut viure amb nosaltres per a després estimar i sentir-se serverí, com ens ocorr a tots quan veim ballar els dimonis. Ho sentim nostre perquè ens encén per dedins, tal com ocorr amb els sentiments.
Visca Sant Antoni i visca Son Servera!!!
Manel I. Serrano Servera CM7
Leave a Reply