Rajoy i el Borbó anaren i tornaren de l’homenatge a Mandela a Sud-àfrica. Tant en l’anada com a la tornada van sobrevolar les tanques de Ceuta i Melilla, coronades amb les ganivetes que ells mateixos han col·locat.
Ganivetes racistes, però no més assassines que altres tallants en forma de lleis, mutiladores de drets humans, com la Llei 16/2012 d’exclusió d’assistència sanitària, o la pròpia Llei d’Estrangeria, i coherent amb la repressió xenòfoba de les deportacions i els CIEs. Veure per a creure: racistes homenatjant a antiracistes.
La cita sud-africana ha suposat, per a molts dirigents corruptes, una oportunitat per fer-se la foto i rentar la seva imatge, amb el sabó d’uns suposats valors que, per descomptat, ni practiquen ni ho pretenen. En aquest sentit, l’estadi Soccer City va ser, per unes hores, un enorme safareig.
Rajoy i el Borbó tenien com a tasca la seva particular higiene: un, per rentar la cara a les agressions antisocials sense precedents que el seu govern està perpetrant, i l’altre per seguir promocionant la seva candidatura a una institució corrupta i antidemocràtica, com la monarquia borbònica.
Aprofitant l’estirada popular, molts dels qui van recolzar el règim segregacionista, i que fins a abans-d’ahir consideraven com a terrorista al CNA i al propi Mandela, els ha faltat temps per apuntar-se a l’esdeveniment. Voltors acudint al festí necròfag.
Alguns d’ells, com el propi Obama, segueixen avui subvencionant a règims d’apartheid, murs de la vergonya inclosos, com passa a Palestina i al Sàhara Occidental, o que fins i tot als seus propis territoris blinden l’accés dels pobres i dels immigrants a les mínimes condicions d’igualtat en drets i dignitat. Com també succeeix amb els dirigents europeus, amb les seves Directives de la Vergonya.
Les raons que han mogut a construir aquest monument a la hipocresia al voltant de Mandela, amb una insòlita unanimitat dels mitjans de comunicació de l’establishment, semblen apuntar a un intent d’usurpació de la seva figura, una altra espècie d’apropiació indeguda, com ja s’ha intentat amb altres figures històriques, com el Che o Gandhi. No seria estrany que veiéssim a la venda en els grans magatzems, samarretes amb la figura de Mandela.
Però sobretot es tracta de banalitzar, combatre i anul·lar els valors que representa la figura del líder mort. Per desgràcia, el llegat de Mandela es tradueix en l’actualitat en la misèria generalitzada de la població negra sud-africana, una de les majors desigualtats socials a nivell mundial (la renda per càpita dels blancs multiplica per sis a de els negres), i una corrupció generalitzada que s’ha instal·lat en el partit governant ANC.
Com va succeir en el cas de l’anomenada transició espanyola, els avanços polítics a Sud-àfrica, amb el final de l’apartheid, no van comportar els necessaris canvis socials. I quan això succeeix, tot es queda reduït a la màxima gatopardista: “si volem que tot segueixi com està, necessitem que tot canviï”.
L’apartheid és il·legal a Sud-àfrica, però no l’extrema pobresa dels negres. Més enllà de la sinceritat d’aquests en el comiat al seu líder, aquest és el fons del cínic homenatge de molts dirigents, a la memòria de Mandela.
Pep Juárez
