Comença una nova temporada turística. Al nostre municipi sembla estar tot enllestit per a la rebuda dels turistes i la temporada segons els agents i entesos pareix que serà bona (sempre que a l’atur es noti). La regidoria pertinent ha mirat de dignificar una mica els carrers més importants de Cala Millor i n’ha arreglat i netejat el mobiliari urbà. No hi falten papereres, ara tan sols falta la urbanitat i la responsabilitat turística dels ciutadans de Cala Millor. Sí, responsabilitat turística; amb això vull fer palesa una dita molt antiga però molt precisa que diu: “Sota la responsabilitat de les persones floreix tot allò que desitjam per bo i consideram utòpic”. Bé, lo cosa és la següent: el turisme, avui per avui, i així com estan les coses després de la caiguda de l’imperi immobiliari, aquí a Mallorca és imprescindible. Ja no tenim excusa; bé, sí, ens han tallat la llengua, però no ens han tallat les mans. Vull dir que és ben hora que com a societat comencem a cuidar del turisme com qui cuida del seu cortó; tal com acabà l’atac més terrible de tots els temps de la humanitat com fou el llançament de la bomba atòmica a Hiroshima per part dels americans, quan els japonesos actuaren com a conjunt. Estaven morts en vida però actuaren. Cada japonès tenia com a regla (invisible i moral) arraconar una pedra d’entre les runes de la ciutat cada pic que passàs per un lloc esbucat. Fou així com abans del que ningú no esperava Japó recuperà la cara (això sí, marcada i cicatritzada) d’una ciutat que sobrevisqué a mirar-se al mirall de la destrucció de les seves infraestructures, gràcies al petit però incommensurable esforç de tots els ciutadans.
Això també passà a Berlín i en altres ciutats del món, més malaurades, que han patit atacs terribles. D’aquí que nosaltres, els mallorquins, haguem de considerar el turisme com una cosa nostra i així donar llustre, tractar els turistes com cal i no com s’ha fet els darrers anys, saber arraconar una pedra i saber cuidar allò nostre com a nostre i no amb aquella indiferència que tant mal ha fet per desil·lusionar i enfosquir-nos com a societat. L’individualisme s’ha acabat. El guiri és un turista, el turisme és ara aquella agricultura que donà de menjar als nostres avantpassats, el silenci ha de vèncer les queixes indiscriminades. Pensa què pots fer tu i no vulguis no pensar-hi mentre dimonitzes els altres.
En poc més de dues setmanes gairebé 80 mil mallorquins han sortit al carrer no per anar de rebaixes ni per anar a veure futbolistes, ni tennistes ni faràndules. El mallorquins hem sortit al carrer perquè ens hem cansat de seure i dir amén. Si arreglam les foraviles als quin ens han mig comprat, mig robat les nostres terres (fent aval del seu major poder adquisitiu), per què no som capaços de fer neta la nostra vorera i aixecar el cap, arromangar les mànigues i mirar l’horitzó? Però aquesta vegada sí, fora son i fora fred hem de dur a terme la lluita més important, que és la lluita silenciosa del dia a dia, demostrant que si tots llevam una pedra d’aquí un temps no hi haurà pedres per llevar. El dia de vaga alguns, al pur estil SS o, pitjor encara, SA dels nacionals socialistes del Berlín dels 40, feren net de senyeres i missatges a favor de la nostra llengua dels col·legis i instituts, com feren amb els nostres drets amb la reforma laboral desenfundada com qui treu una parabelum, amb nocturnitat i traïdoria. Ara, una cosa que el poder mai no té en compte, i és que el poder pertany sempre a les persones i no als interessos. Però això és com qui dorm el bou per poder posar-s’hi davant ell. La qüestió resideix en què podem fer perquè sàpiguen que ni estam adormits ni estam acovardits i molt manco que mai no direm amén a les polítiques que anul·lin o facin de menys allò que som, xerram, pensam, escrivim, somiam, expressam i dibuixam fonèticament per transmetre el que fórem, som i serem. Perquè és un dret innegociable de tots el pobles del món. Idò si estimam els nostres drets, cal fer molta feina perquè la roda de molí no tombi i ens deixi sense les eines que tenim els homes i les dones per fer tòrcer fins i tot el vent. La feina silenciosa és una eina del poble per cercar la seva emancipació de tot allò que ensuma el seu femer de xifres, mentides i actituds feudals de cap a la nostra cultura i cap als nostres drets com a treballadors. Sempre que la feina no sigui nostra mai no hem de deixar-la en mans dels qui es beneficien d’ella. Seria com deixar en mans d’aquell mateix bou adormissat el destí d’allò que sembram. Per això mai no hem de permetre que els polítics i la classe dirigent se sentin sols a la plaça de la vida. Cal trepitjar la terra i dir uep!, som aquí i no per fer-los les coses més senzilles, precisament.
Manel Ismael Serrano Servera
revista@calamillor7.com
www.calamillor7.com
Deixa un comentari