La idea d’aquesta glosa ha sorgit,
dissertant sobre coses de la vida,
amb la meva néta Mireia (6 anys).
A l’hora d’envellir,
l’esperança, imprescindible
do que ens dóna Déu,
i l’experiència de la vida
que amb el temps adquirim,
ens dóna la força interior
i una espècie de llum als ulls,
(on abans, a la jovenesa,
sols eren enceses flames
d’ànsies, desitjos i passió),
per comprendre i acceptar
que no podem canviar
el que ens reserva el destí.
Poc importa perdre els cabells
o la llisor de la pell,
si el cor, ardent i viu,
convençut i ferm,
espera el moment màgic
d’una nova il·lusió,
o l’esperonat desig
de tornar a estimar.
Al cap i a la fi,
estic agraït a la vellesa
que em permet seguir viu
superant entrebancs
i convençut que puc morir,
un dia d’aquests…,
de qualsevol hivern…,
tardor… o estiu,
de qualsevol any.
(La padrina Crespina justificava, que no era vella, sinó que tenia moltes joventuts
acaramullades!)
Toni López
Juny de 2012
Leave a Reply