“Sempre m’havia demanat d’on ve aquesta força capaç de no tan sols fer-te superar un fet tant tràgic, sinó també per poder fer-te millor persona i fer néixer en tu mateix aquest capacitat d’ajudar els altres; la resposta l’he trobada en la mirada d’ells dos”
Valgui aquest escrit com el meu petit homenatge a una família per la qual tenc una gran admiració i estima, amb la certesa que per molts d’esforços que un pugui fer mai podré estar a la seva alçada.
No parlaré del tràgic fet d’ara fa just un any, preferesc fer menció de com va canviar la vida de la gent del seu voltant i com em va fer obrir a mi els ulls.
Tot el temps de la llarga malaltia vaig estar-ne molt al marge, se’m feia molt dificultós mantenir una conversa amb ells, tenia molta por a recordar vivències pròpies de la meva infància, d’un mal dissabte de juny quan amb 9 anys i recollint fulles de morera per a les cuques de seda i esperant, esperant que tornàs a cercar-me, esperant tants i tants d’anys, encara esperant… No volia recordar, no volia sofrir, el meu egoisme feia que posàs una cuirassa entre ells i jo. Estava molt errat i ara per contra estic molt agraït que gràcies a la seva fermesa, al seu amor, a la seva compassió… estigui en el bon camí per poder superar els fantasmes del meu passat. Sempre m’havia demanat d’on ve aquesta força capaç de no tan sols fer-te superar un fet tant tràgic, sinó també per poder fer-te millor persona i fer néixer en tu mateix aquest capacitat d’ajudar els altres; la resposta l’he trobada en la mirada d’ells dos. Des de fa ja un any aquests set grams, tan ben repartits en cada un d’ells tres, han fet el miracle que ella continuï vivint dins ells, els guardi i els retorni amb goig tot el sofriment que patiren.
Aquell vespre a l’església hi havia molta de gent, una gentada, massa gent, ningú no sabia bé com sortir, ni per on entrar, tot semblava caòtic i molts ens sentíem avergonyits de no saber estar a l’alçada; de sobte es va fer l’ordre i tots mica en mica vàrem poder acompanyar en el darrer adéu la família.
Un pic vaig haver sortit per la porta de la sagristia, a fora plovia una mica, però així i tot vaig estar uns minuts caminat pels carrers, sense saber ben bé on anava, tot recordant lo trasto que era el nin de menut i la rialla que sempre duia la nina a la cara. Ja no plovia i alçant la mirada cap al cel i amb sorpresa em vaig adonar que aquella tenebrosa foscor d’abans havia desapareguda. A la fi l’alegria havia arribat a la freda nit serverina, mentrestant la lluna jugava amb els núvols endarrerits, les estrelles anaven arribant de mica en mica i col·locaven al seu lloc, i es mostraven amb una inusual i esplendorosa majestuositat. I d’entre totes elles, una de nova amb una intensa i estranya llum brillant de tons liles i violetes.
Des d’aquella nit molts procuram ser una mica millors, qualque pic ho aconseguim i molts d’altres no, però tenim l’esperança que de nit una estrella ens guia i que de dia un àngel ens guarda.
Biel Tous Santandreu
