El proper 9 de maig hi ha convocada una nova Vaga General a l’ensenyament a tot l’Estat espanyol. Serà la quarta vaga d’ensenyants a les Illes aquest curs. A educació la cosa s’està posant molt lletja. La situació de degradació a la que s’està duent el sistema educatiu és inversemblant. Tan greu que, entre el professorat, qui no està en desacord és una nota dissonant. En sobren motius per una vaga. És fàcil justificar-la. Però el que ja no és tan bo de fer és rebatre a qui diu que no farà vaga perquè no serveix per res. En el fons té raó.
El dia 9 jo faré vaga. La faré perquè vull aprofitar una altra oportunitat per plantar-me davant la tirania d’uns governants que ens fan passar i que ens volen fer passar pel tub encara més, la faré perquè no puc anar a treballar quan sé que hi ha gent que està fent vaga i la faré perquè a dins el meu cap la paraula vaga té un significat que no és el que en la pràctica se li dóna avui. Però ho comprenc, té raó qui diu que amb aquesta vaga no aconseguirem res. Com tampoc ho vam aconseguir amb les tres anteriors, simplement perquè no jugam a guanyar. Fa temps que hem oblidat com es juga a guanyar.
Precisament al sector de l’educació no ens hauria de costar fer memòria per cercar solucions efectives. Se suposa que hauríem de ser un col·lectiu ben coneixedor de la història i que després de fer fer tants de problemes als infants hauríem de ser uns fenòmens en la resolució d’aquests. Però no ho pareix. Tenim greus problemes, no sabem com resoldre’ls i es convoca una vaga seguint un model que fa anys que està demostrat que no serveix, ja que els governants de torn ni tan sols es senten afectats.
Si no en sabem, haurem de mirar a altres bandes: davant, darrere, amunt i avall. En la història ens sobren exemples de vagues que van ser guanyades i també ara es guanyen vagues en altres sectors. Com es plantegen o com es platejaven? Jugant a guanyar. Quan es vol guanyar una vaga es proposa com un pols. És un joc de força. Ens col·locam en la millor posició que podem i començam. Fins el final, indefinidament.
Per molts d’invents que fem -abraçades a centres, camisetes reivindicatives, llaços, manifestos, declaracions, vagues d’un dia, etc.-, l’actitud dèspota de qui governa, tant aquí com allà, només deixa una via: fer-li un pols amb una vaga indefinida. Així, cal que tirem el guant ja, doncs la resta de vies han resultat erms.
Malauradament, haurem d’escoltar mil excuses de mal pagador: – “Els nins no tenen culpa”. Clar que no. En bona part ho fem per ells i elles. Perquè no tenen culpa de res. Per això, no mereixen la condemna a retallades, a decret de trilingüísme i a la futura LOMQE. A més, una vaga a guanyar és la millor classe en valors que els podem donar. La millor manera d’ensenyar el que signifiquen dignitat i solidaritat.
– “És que la majoria no seguirà una vaga indefinida”. Doncs quina pena. Però això no justifica que ens fem un harakiri professional abandonant tota esperança. Pensau-ho bé. La finalitat de la vaga és aturar els centres, generar un problema a l’administració fins que aquest sigui insuportable per ella. Què passaria si una minoria ens posam en vaga indefinida, per exemple un 10%. Imaginau 3 persones en vaga indefinida en un centre de 30, sense que les seves funcions puguin ser substituïdes. Es genera un greu problema. I si enlloc del 10 és el 20%? Molt pitjor. I si en som més? Més força i més ràpid es guanyarà el pols. De qualsevol manera, encara essent pocs podem donar molta “guerra”. Ara bé, hem de convèncer més gent.
– “Els sindicats no convocaran una vaga indefinida”. Està clar que una vaga l’ha de convocar un sindicat. En cas que els majoritaris no recolzessin la vaga, sabem que més enllà d’aquests hi ha altres sindicats més petits que segurament no tendrien problemes en donar una mà i posar la signatura a una convocatòria de vaga. O si no ens va bé això, sempre podem constituir un sindicat a efectes de legalitzar la vaga, tanmateix és un tràmit burocràtic.
– “El que s’ha de fer és anar a votar i canviar el govern”. En els millors dels casos això serà d’aquí uns anys. El problema el tenim aquí i ara i igualment li hem de donar una resposta aquí i ara. Seguir amb l’actitud en la que el nostre gremi s’ha instal·lat és una irresponsabilitat amb l’alumnat, amb la nostra feina i amb a la nostra societat. En la meva opinió, cal superar-ho creant una massa crítica per la vaga indefinida i que aquesta s’articuli a través de les assemblees existents o de noves creades expressament per organitzar aquesta vaga. Per començar, el dia 9 jo aniré a la vaga, però aquesta vegada amb un cartell per la vaga indefinida. Animau-vos.
Iñaki Aicart
Mestre al CEIP s’Algar de Portocolom