Just abans de Sant Joan, en Jaume fa una escapadeta per Son Servera i aprofitam per fer una xerradeta amb ell al poliesportiu. No coneixia en Jaume i per saber una micona d’ell vaig demanar ajuda a en Joan Capó, un gran amic seu de menut, que lamenta no poder trobar-se amb ell més sovint durant la temporada. La primera impressió és estar davant d’un jove molt seriós, observador i exigent amb ell mateix. Un lluitador i gran competidor que de ben segur arribarà a la seva primera gran fita: ser un professional del ciclisme.
– De menut, a més del ciclisme, en Joan ens contava que ho combinaves amb el judo, on també ja destacaves…
Sí, vàrem començar plegats als 4 anys i ho vaig combinar amb la bicicleta fins al primer any de júnior, quan vaig fitxar amb un equip de la península, el Castillo de Onda; i fins i tot un any també ho combinava amb el tenis.
– Començares en el món del ciclisme a Son Servera, ben igual que les teves germanes…
Elles també varen fer judo, tal com jo. Començàrem a Son Servera en el club de Bicicletes Sancho, en mountain bike, encara que també fèiem algunes carreres en ruta.
– Els inicis de la vida esportiva dels 3 germans ha anat molt lligada…
Així ha estat; de Son Servera passàrem tots tres al Club Ciclista Petra i llavors a la península. Per desgràcia el seu club desaparegué i elles deixaren el ciclisme. Si en àmbit masculí és difícil, en femení sempre ho és una poc més, hi ha menys clubs i menys doblers.
– Destacar en categoria cadet amb el Petra et va donar l’oportunitat de sortir a fora, com ho visqueres?
Bé, amb el Petra vaig ser campió de Balears en cadet i 5è en el Campionat d’Espanya, a més de guanyar la Vuelta al bajo Aragón i la Vuelta Miguel Manrubia. Aquestes fites m’obriren les portes per fitxar per un equip d’Alacant -el Castillo de Onda- en edat júnior; al principi seguia estudiant i competint, estava dues setmanes allà i una aquí, depenent un poc de les carreres, però combinar-ho amb els estudis de batxillerat era molt complicat. Així que des d’aquell moment vaig tenir clar que la meva carrera era la bicicleta i tots els esforços havien d’anar enfocats per aquest camí. Si al final arrib a professional serà una passada i en cas contrari hauré de replantejar-me el ciclisme més com un hobby.
– En la teva etapa com a júnior destacaríem entre els molts èxits guanyar la general de la Copa d’Espanya i haver participat amb la Selecció Júnior espanyola en curses de la Copa de les Nacions. Com va anar aquesta experiència?
Molt content que el seleccionador es fixàs en mi; en el segon any de júnior vaig participar en dues proves de la Copa de les Nacions, una d’elles la mítica Paris-Roubaix, i vaig acabar en 19è lloc, en la meva primera i darrera, fins al moment, prova damunt zona empedrada. Desig poder tornar a córrer aquesta prova com a professional!
– Després d’acabar l’etapa júnior passes a Sub-23…
Aquest és el meu 3r any a Sub-23; els dos primers al Seguros Bilbao i aquest tercer al Caja Rural. El primer any vaig notar molt el bot perquè en moltes carreres també participen els elits, que tenen 25 anys. Però l’any passat vaig fer 1r a la General de la Copa d’Espanya Sub-23 i 2n a la general del Criterium de Verano, sempre acabant dins els 7 millors. Al final l’equip desaparegué i vaig fitxar pel Caja Rural, i els resultats van arribant; en un principi vaig començar la temporada amb malalties i això no em deixava tenir continuïtat, però ara tot ja va molt millor i duim una bona ratxa de resultats, amb dues carreres guanyades i diversos 2ns i 3rs.
– L’objectiu és ser professional i poder viure del ciclisme?
Aquesta és la meta i la feina va en aquest sentit, millorar dia a dia, intentar destacar al màxim i que els equips professional es fixin en mi. A dia d’avui un no pot viure del ciclisme, però tampoc no tenc càrregues econòmiques i l’equip corre amb les despeses; com he dit abans, és com si estudiàs una carrera!
– De portes cap a fora, el ciclisme és un dels esports més sacrificats…
Per a nosaltres no, ho duim com una rutina; personalment crec que hi ha esports molt més sacrificats com per exemple la natació. És cert que un pot tenir una caiguda forta i s´aixeca tot d´una per intentar perdre el menor temps possible, i això pot parèixer que som de goma!
– El pitjor de l’esport, les lesions?
Sí i en aquest cas les caigudes, perquè n’hi ha moltes que no pots controlar; tu estàs en un bon moment i hi ha una caiguda en el gran grup i sense tenir cap culpa et pots perdre uns mesos i tota la temporada se’n va en orris.
– Parlant d’accidents a la carretera, com es viu des de dins la polèmica amb els cotxes?
Darrerament hi ha hagut moltes desgràcies; jo ho veig més com una qüestió de respecte, ni tot és culpa dels conductors, ni tots els ciclistes ho fan bé ni tot malament. Com he dit, ens hem de respectar tots, ni un ciclista es pot botar un semàfor ni agafar una rotonda així com vol, ben igual que el conductor ha de respectar la distància amb el ciclista.
– Vaig llegir una piulada d’un altre ciclista serverí, en Biel Llull Ruiz, que es queixava de la falta d’ajudes per part de l’Ajuntament, el twit deia: “Per a quan beques per a esportistes del poble?” Vos sentiu discriminats?
Jo també li vaig contestar, no és tant una crítica, és que no sabem molt bé com van. El cert és que cap ciclista del poble mai no ha rebut una beca o una ajuda per part de l’Ajuntament, i no sabem si ho tenen present o si pensen fer res respecte d’això; potser es deu al fet que no hi ha club, però un reconeixement sí que el trobam una mica a faltar.
– Un reconeixement com la Festa de l’Esport, record que és l’única edició on tu eres un dels homenatjats…
Sí va estar molt bé, un sempre se sent molt orgullós que la gent del poble reconegui els teus esforços. Jo vaig rebre un premi per haver guanyat la Copa d’Espanya Júnior i l’any passat que la vaig guanyar de Sub-23, la vaig trobar a faltar. M’agradaria que es pogués tornar a fer.
– I ara voldríem que donassis un consell als menuts; per què trobes que haurien de provar i triar el ciclisme?
És un esport a l’aire lliure, que et fa veure món i molts paisatges. Quan estàs una mica anguniat agafes la bici i és la millor medicina que hi ha. Coneixes molta gent, fas amistats molt sanes… Però millor que dir-ho, dir que ho provin i ho comprovin ells mateixos!
– Un esport d’equip però una mica injust, perquè la majoria de premis són individuals…
El ciclisme és un esport d’equip i sense un bon equip difícilment un podrà guanyar. El líder ha d’estar a l’aguait de totes les circumstàncies de la carrera i si no pot baixar el cotxe per dur els bidons d’aigua o el menjar, per això ho fan uns altres, però aquesta és una feina tan important i necessària com una altra i tots ho valoram. Així i tot hi ha premis al conjunt de l’equip.
Moltíssimes gràcies per haver compartit uns moments amb tots nosaltres. Et desitjam molts d’èxits tot esperant poder veure’t com a professional més prest que tard. No oblidis quan tornis a fer una escapadeta per sa roqueta cridar en Joan Capó i anar a pegar un capfico a la piscina!
Deixa un comentari