“A cada poble, a cada llogaret de la nostra illa a on hi hagi una església, per insignificant que sigui, es van celebrant uns actes, unes funcions, relacionades amb la commemoració de l’esdeveniment del naixement del nostre Sr Jesucrist”
A cada poble, a cada llogaret de la nostra illa a on hi hagi una església, per insignificant que sigui, es van celebrant uns actes, unes funcions, relacionades amb la commemoració de l’esdeveniment del naixement del nostre Sr Jesucrist. El vespre de la nit de Nadal, és ple de tradicions que giren entorn de l’acte central, d’anar a matines. El cant de la sibil·la, l’anunci de l’àngel, el sermó de la Calenda, entre altres coses, eren esperats amb gran expectació pels feligresos, eren els moments més desitjats. Els temples i les esglésies són ornamentades especialment per a tot el període nadalenc. En algunes esglésies, sobretot a les de convents franciscans, hi ha tota una capella dedicada al misteri de Betlem, que aquests dies s’il·lumina i es prepara especialment. Si no és així, se sol muntar un pessebre en un indret destacat del temple construït de manera tradicional i bellament engalanat amb rams, branques i fruits. El naixement es representa sovint en una cova, que sol estar muntat sobre alguns desnivells coberts de molta herba que popularment adopta diversos noms: verdet, barbeta, herba penya, pelussa, herba barbera…, la qual se sol trobar a llocs molt humits. L’altre ornament tradicional de les esglésies mallorquines són les neules les quals pengen de les llànties i del salomé central. Segons la tradició hi ha d’haver tantes neules com dies i setmanes manquen per a la Quaresma. Sovint, unes neules més petites indiquen els dies i, unes de més grosses les setmanes. La sibil·la en una de les esglésies era l’encarregada de tallar amb un cop d’espasa el fil que enfilava les neules, les quals eren recollides i menjades allà mateix, això sí, si no eren de paper. Aquest fet em suggereix una cançó que deia: “La sibil·la guarda la coca dalt del campanar, i a baix hi ha dos escolans que baden un pam de boca”.
Deià, un betlem natural, un dels més bells de la nostra illa. Abans de la missa, a l’altar major es representa l’entremès anomenat, Pastorells de na Rebeca i na Susana, es tracta d’una petita composició en vers de Bartomeu Ferrà datada el 1868, però transmesa sovint de manera oral, que durava uns quinze minuts. Representa la petita anècdota de dues dones, una de les quals ha sabut la meravella del naixement, i vol anar a la cova, i l’altre que no ho creu. La primera duu un present; i l’altre incrèdula no duu res. Quan hi arriben queden meravellades i la que no duia res agafa el present de l’altra i l’ofereix al nounat, de manera que l’amiga queda amb les mans buides. Després d’aquest fet, un tant insòlit, em qued en l’endarrer de qui era na Susana i qui era na Rebeca. Posaria que la dolenta fos na Rebeca, res millor, anar a Deià.
Des d’aquells reinots encesos que duien aquella gent del camp, que il·luminaven els caminois que portaven a matines, segons Alcover, han passat molts d’anys, segurament ara, aquesta gran despesa de llum que trobam a les nostres places i carrers, ens han fet oblidar un poc la foscor primerenca la qual, per desgràcia, s’ha transformat en una foscor clara, que la veim i la sentim, malgrat ens trobem en unes festes tan íntimes, tan acollidores com poden ser les properes festes de Nadal.
Pere Sart
