El passat 24 de juliol l’Esglèsia Nova va viure l’acomiadament del tour d’estiu de “Diari d’una miliciana”, l’obra del dramaturg calamillorer Jaume Miró, dirigida pel director Antoni Galmés i interpretada per l’Aula de Teatre de la Universitat de Barcelona amb la col·laboració de Toni Lluís Reyes. Aquesta obra venia precedida del Premi Teatre Principal de Texts Dramàtics 2011, i el tema que tracta, la història que conta i els plens i ovacions que l’obra havia tingut abans d’arribar a Son Servera feien preveure que els assistents assistirem a una d’aquelles funcions que no s’obliden fàcilment.
No varen bastar totes les cadires de l’Església Nova per encabir tots els espectadors que volien veure la història de les milicianes que arribaren a les nostres costes durant la Guerra Civil. Un text d’una qualitat suprema, una posada en escena extraordinària, i més tenint en compte els pocs recursos que s’empren, i unes actuacions impecables, confirmaren a tanta gent que la seva elecció per aquella nit del dimecres havia estat un encert. A les milicianes i als soldats només els faltava dur els fusells carregats per assolir encara més realisme.
Com a únic punt negatiu els problemes de so a causa de la falta dels dos altaveus que havien estat robats de l’Església Nova i de la mateixa acústica del nostre escenari a l’aire lliure favorit.
L’obra reflexiona sobre el pas del temps entre els esdeveniments de la guerra civil aquí prop a partir del que va contar una miliciana anònima en el seu diari durant el desembarcament de les tropes de Bayo, i la investigació que va dur a terme l’autor setanta-cinc anys després i que li va generar tres preguntes que intenta respondre durant l’obra: És possible recuperar la identitat de la miliciana 75 anys després? Què va passar després que fossin oblidades a sa Punta de n’Amer? És possible investigar les circumstàncies de la seva mort tant de temps després?. Hi ha passatges molt reveladors sobre la realitat d’una guerra, sigui quin sigui el bàndol que es defensa, sobre la repressió feixista, i també sobre els diferents motius de la desfeta del bàndol republicà, i sobretot la lectura humana que fa Miró de la història d’aquestes cinc dones que foren torturades abans de la seva mort. El silenci de la postguerra i de la transició, també forma part dels elements més esfereïdors i alhora comunicatius i artístics d’aquesta emotiva, colpidora i valenta peça teatral. Gràcies per posar un interrogant a tants d’anys de silenci. Però també per donar-nos algunes respostes. Que els quasi tres-cents espectadors que érem a l’Església Nova ens aixequéssim per aplaudir només en va ser la constatació, però també el nostre homenatge a aquestes dones i a la dignificació del seu record.
Manel I. Serrano Servera
