“m’acomiadaré d’ell en el banc de sempre, però en l’altar major trobaré a faltar la seva figura”
Fou en unes de les hores en les quals molta gent encara tenia els peus davall taula, era hora de dinar, quan els mòbils anaven donant la notícia. Don Pedro, el cap de la nostra església, havia mort. Les preguntes s’anaven succeint: I com ha estat? On ha estat?
I a partir d’aquí sorgeixen mil comentaris. Aquest dia la gent major realitzava una ofrena floral a la Mare de Déu. Al dia següent, tenia previst anar-hi amb els malalts. Aquell dia, sol, amb el seu cotxe, anava camí de Lluc a celebrar una assemblea o reunió amb tots els caps de l’església de l’illa. Abans d’arribar a Inca, tingué temps d’aparcar el cotxe a la vorera de la calçada i telefonar al seu germà. Aquest dia no pogué arribar a Lluc. Darrera aquelles altes muntanyes, que ja tenia tan aprop, sabia, no dubtava que pregarien per ell, que li ajudarien en el pas a aquesta nova vida, lloc on ens espera a tots nosaltres.
Al llarg dels anys que ha passat entre nosaltres, no de bades tenim moltes coses per agrair-li. A la missa de les 9 del diumenge vinent, si és que es continua celebrant, segurament m’acomiadaré d’ell en el banc de sempre, però en l’altar major trobaré a faltar la seva figura. I en aquells darrers moments de silenci, abans de donar per acabada la missa, tal vegada els nostres pensaments seran per a ell, recordant les paraules de la darrera conversa mantinguda entre nosaltres dos, les quals eren les següents:
Amb aquell escrit que t’inventares sobre l’Església Nova vaig riure molt. Riure o fer riure, tant difícil com és aconseguir-ho avui en dia. Contribuir a fer-ho en la seva persona em donà per satisfet.
El sonar de les campanes sabem que de vegades no és igual que en altres ocasions. El fet és que són les mateixes campanes les que ho provoquen. Avui han tocat de mort per Don Pedro. Esperam que un bon dia toquin a glòria per a tot.
Pere Sart
