L’autisme autoinduït dels partits constitucionalistes espanyols és l’únic avantatge que tenim els que pretenem i lluitem per la implosió d’aquest estat uniformitzador. Si sabem ser hàbils aprofitarem la seva obstinada estupidesa i gaudirem de com cauen totes les caretes. En poc temps conceptes com monarquia, centredreta i separació de poders són com terrossos de sucre que s’esvaeixen davant l’atenta mirada de tota la societat del país, mentrestant l’autodeterminació esdevé una realitat cada cop més pròxima.
Doncs no deixem perdre l’avinentesa ja que poques vegades a la història, un poble amb dret i ànsia de llibertat ha patit el jou d’un opressor tan inútil i tan incapaç, encara així no perdem de vista la capacitat de manipulació del poder mediàtic que resta en les seves mans i esdevé gaire bé l’únic narrador del pensament únic de cara a l’exterior.
Tenim al davant un adversari tosc però cruel i venjatiu. Mai menystinguem la capacitat motivacional de l’odi que ens professen ja que ha estat l’energia que ens ha mantingut sota la bota durant tres segles, a més de la nostra imperdonable passivitat com a poble i un complex d’inferioritat que ens ha conduït a l’autoodi més provincià.
De sobte, ara que ens comparem amb aquesta Espanya en fallida, molts s’anadonen que nosaltres sols ho podríem haver fet força millor. No es tracta de superioritats de cap mena -no és el cas-, més bé, la qüestió evident és que la cultura de l’esforç i la productivitat sostenible ens és pròpia, des de la humilitat d’un poble al que no li han regalat res, ans el contrari, sempre ens en hem sortit, quan no hi havia ametlles hi havia garroves i quan no hi havia garroves teníem un cortonet de terra bona que amb amor i paciència treia una dotzena de tomàtigues, de les quals sis es menjaven i sis s’empotaven pel temps de fredor.
Però no tan sols aquest tarannà treballador, estalviador i, cal dir-ho, un tant pessimista respecte al futur immediat, han estat la raó per la qual hem sabut sobreviure, i fins i tot prosperar sota una sangonera que ens ha sotmès a tres-cents anys d’espoli, sinó també una visió àmplia de cara al món, una cultura democràtica de soca-rel i un despreci virtuós de cara als privilegis d’una oligarquia que en el nostre cas mai no fou molt abundant ni excessivament onerosa.
En el cas de l’Espanya castellano-cèntrica la cosa no fou així, una noblesa ingent, engreixada i barroca, que convivia des de sempre amb l’amenaça d’una casta clerical i militar ignorant fins al moll dels ossos i una població amb cultura servil, acostumada al treball per compte d’altri i al paternalisme de l’església per sempre més. Arribat el segle XX l’absolutisme i el feixisme triomfaren com a cap altre racó d’Europa i a la mort del darrer dictador el succeí una monarquia parlamentària teledirigida pels poders anteriors, – no es podia esperar massa més-, a dia d’avui el poble estrictament espanyol d’origen o convicció continuà amb la mateixa problemàtica eterna, baixa preparació, baixa productivitat, poca iniciativa i zero esperit crític. Els territoris assimilats segueixen pagant la factura de tot plegat i intentant treure el coll mirant al nord, i cada cop més conscients del que haguessin pogut ser i no foren.
Ara que l’imperi és mort i enterrat per negligència històrica d’aquesta casta, ara que la crisi ens ha esclatat en tota la cara, la reacció dels poder fàctics és llençar-se tota la porqueria pel front, els nobles queden destapats com la màfia que sempre han estat, el centre-dreta “teòric” queda retratat com la dreta més reaccionària del continent i la separació de poders és tan inexistent com la voluntat de canviar alguna cosa.
Respecte al dret a decidir, l’immobilisme i l’amenaça és la resposta que tenim i que tindrem per sempre més, i la veritat és que aquesta actitud tan toixarruda és el millor que ens podia passar a hores d’ara; – algú pensava que podia ser d’una altra manera?, algú espera diàleg constructiu per part d’un conglomerat nacional construït amb semblants fonaments?-, ens vindrà bé que mostrin cara i agafem d’una vegada la consciència el coratge necessari per crear quelcom millor, perquè no ho dubteu, ens ho devem i ens ho mereixem.
Ilde Muñoz i Artigues