De bell nou arriba la primavera, després d’un llarg hivern, de dies tapats i acompanyats de fred i, sovint, de pluges, malgrat enguany hagin estat benvolents. Just acaben d’editar-se uns fulletons en els quals se’ns informa com hem de fer-ho per estalviar aigua, la qual, el nostre govern ha gravat amb un nou impost. Tan sols falta que ens en posi un pels tassons.
La primavera la sang altera, solen dir alguns. És el despertar de la joventut, la primavera de la vida, com és el d’una al·lota de catorze primaveres.
Els nostres camps també desperten, s’encatifen de floretes de mil colors i l’olor de les fressàries ens entabana, per uns moments ens fa viure dins un món artificial, enlairats per dins uns niguls encotonats, allunyats d’aquest món real amb tants d’obstacles i retallades.
Aquest any la primavera ha vengut molt lligada a la Setmana Santa. Processons i panades i altres convivències són els plats forts de la nostra televisió. Van repetint els programes d’una manera tant sovint que, qui més qui menys, ja arriba a estar cansat. La Setmana Santa actual és un poc diferent a la de primer, o sigui, quan jo era al·lot. Les campanes s’aturaven de tocar, ho feia un altre instrument de fusta com una roda de carro, s’anomenava les massoles. Li feien donar voltes i esdevenien uns renous sords de fusta, els quals feien fugir les òlibes dels campanars.
Confrares i confraries, això és la qüestió, o sigui, el que predomina aquests dies. Cobrar els comptes pendents, s’han de comprar flors, per engalanar els passos, que en aquest temps no les regalen. Recarregar les bateries, els ciris, els quals ara són gairebé tots electrificats. Un corrent continu, independent del d’Endesa, sense factures estimades ni el 21% de l’IVA i altres herbes, que no són poques.
La primavera i la Setmana Santa, malgrat venguin una prop de l’altra, semblen un poc diferents. Despertar i ocàs, és el despertar a la vida, és quan tot sembla que et somriu, amb un camp tot florit i perfumat, un món transparent que et deixa veure més allà de la teva imaginació.
Aquests dies he anat a l’hortet, com podeu imaginar, no és el de Getsemaní, però hi tenc una olivera, encatifada d’unes floretes morades. Vaig dur el planter d’una ermita de Llubí, anomenada l’ermita del Sant Crist. Els altars majors de les esglésies, aquests dies, també es cobreixen d’uns domassos morats, d’igual manera que ho fan els Sants Crists de les capelles de les esglésies.
Primavera i passió, recordant la mort del nostre senyor Jesucrist, sols en uns pocs dies arriba Pasqua de resurrecció. Els centurions corren atemorits, repiquen altra vegada les campanes i els colors de les flors semblen més vius. La gent riu, el que no sé és si riuran tant quan tornin pels supermercats i s’adonin del nou impost sobre els envasos, que just acaba d’aprovar el govern.
Pere Sart
