“M’espanten els llamps, els trons i les pluges sense control, motiu pel qual no vaig continuar llegint més”
Em sorprengué el títol, no sé si es podria definir com una petita història, una novel·la rosa o un conte de fades. Em vingué a les meves mans, com poden venir-hi moltes coses, t’entusiasmes amb elles, gaudeixes, et fan patir, et fan passar pena i, a vegades, unes llàgrimes rellisquen per les seves fulles, com els dies de pluja unes gotes ho fan pels vitralls de les finestres.
Després d’alguns anys, tal vegada massa anys, he volgut fullejar altra vegada el llibre. Unes primeres pàgines, meravelloses, tal volta massa, per això crec que l’autor, per aquest camí, no podria arribar mai a un final feliç. Ella, la protagonista, amb un cos fràgil, el seu físic semblava una branca de palmera. Pel seu front queien uns blens de la seva negra cabellera, els quals la brisa movia, fins i tot, per primavera, així ens ho feia recordar els encertats versos d’aquell pi de la ribera. I … l’actor, o sigui, el seu estimat, semblava que passava per alt, envoltat d’uns amics que no eren més que uns enemics.
Un altre personatge és un majordom, de més edat, com solen ser quasi tots els majordoms. Tota la tramoia es desenvolupava per dins d’un petit castell i per dins d’uns frondosos jardins. Era tan vell que la feina dels picapedrers no s’acabava mai, i el més greu era que l’únic mestre era el majoral o majordom. L’únic manobre, el senyor, o a l’inrevés. Molts dies no pensaven a donar menjar als cans. Les obres es feien llargues i molt lentes.
Ella, la protagonista, sovint enlairava els ulls cap al cel, la seva blavor es perdia per dins uns núvols enfosquits i era quan es desencadenava una gran tempesta. M’espanten els llamps, els trons i les pluges sense control, motiu pel qual no vaig continuar llegint més.
Després d’un llarg període de temps de desconnexió amb el llibre em torn recrear amb la seva lectura. Un dels personatges mentia sovint i, de manera més accentuada ho feia en les pàgines finals.
La princesa recordà al majoral que tenien un cafè pendent, però calia prendre’l fora del castell, malgrat que el seu retrat continua encara penjat a una de les fredes parets d’una habitació d’aquella tenebrosa construcció. La negror del cafè segurament espantà el majordom i li recordà els ulls de la princesa quan s’enlairaven i els núvols s’enfosquien provocant tempestes. La negror del cafè contrastava amb la blancor de les tasses, color de vestit de núvia i, al mateix temps, color de mortalles. Reconeixia que aquell cafè podria haver donat llum a un raig d’esperança, però també a un adéu definitiu, on la desesperació podria ser fatal. Record la darrera besada perquè en aquell moment fou també la primera.
Uns rajos de sol de l’horabaixa seguien il·luminant els ulls blaus de la princesa, però la negror de la nit eclipsava els seus cabells. Els xiprers del jardí semblaven bubotes, afilerades, com si no deixassin escapar ningú. Per un finestró es filtrava una llum esmorteïda, els sons de l’orgue despertaren les aranyes adormissades, per dins uns foradins de les pedres.
L’endemà volia parlar amb les òlibes, de la llum del finestró; però ja era de dia i, de dia, elles dormen.