Aquest dijous 20 de febrer a les 20 hores, gran estrena de Jostissi de carreró als CineCiutat de Palma

El passat 25 de gener, l’actor i director Eduardo Casanova, vestit amb un chaqué blanc, arribava a la gala dels Goya i reclamava més duros per fer cinema; exactament digué això: “Al presidente del Gobierno le pediría más dinero para hacer nuestras películas. Nuestras películas necesitan dinero. Este tipo de galas están muy bien pero necesitamos dinero público para el cine”. I es quedava tan tranquil…

Idò mentrestant, a l’Auditori de Manacor un grup d’amics vestits amb texans i una camiseta on resava la llegenda «Jostissi de Carreró», pagada per ells mateixos, pujaven a l’escenari una mica empegueïts i emocionats, i no era per a menys. Estaven presentant davant la sala gran de l’Auditori, farcida de gent, la consecució del seu somni, un somni de debò convertit amb cel·luloide.

Sebastià Rubí, Antoni Sansó, Víctor Riera, Carlos Pachon i Pedro Miralles es contagiaven del fervor de 800 ànimes que esperàvem impacients i contagiats per l’adrenalina de saber que estàvem a la premier d’una gamberrada fílmica que encara no havíem vist però que tots podíem ensumar ja la seva glòria. I tant si va ser així!

Jostissi de Carreró és un film de qualitat molt recomanable. Respira l’essència del cine i la motivació tan humana d’aquelles pel·lis que destil·laven emocions tan dignes i vuitenteres com ara la venjança de la gent humil i pacífica davant els comportaments chulescos i ofensius de la gent mediocre. Per això Jostissi de Carrero és una història que feim nostra quan la veiem, perquè tots duim un Golam dins i alguna vegada hem pensat a agafar un trombó de bales i enviar a rodar mig món. Recoman a tothom veure aquesta pel·li. La cultura de veres i l’essència de les bones històries i del bon cine no han de mester ni mai han entès de subvencions ni pretensions artístiques. La feina ben feta i el fulgor d’un somni durant anys de llums i ombres han fet que Jostissi sigui com una bescollada ben donada, una lliçó per a tots. Una pel·lícula que no té res a envejar a la tota poderosa compostura del cinema espanyol o altres herbes escèniques que pequen de creure’s semideus de les arts escèniques. Aquest grup d’amics, apassionants del cinema i la vertadera essència del setè art, amb la inestimable professionalitat dels germans Miralles, sí que es pot dir que han fet jostissi com aquells que personatges de les pel·lis de videoclub que tornaven de la guerra tocats de la heroïcitat d’haver sobreviscut a un malson però amb la diferencia d’haver revestit els somnis amb quimera feta metratge. Enhorabona, sou sa puta sal de sa terra!  CM7