“Els mallorquins tenim una estranya habilitat per perpetuar fets: si un any has fet un dinar perquè et venia de gust, es crea un misteriós vincle, un lligam vermell com els flocs de Nadal, i des de l’inici es converteix en un fet de periodicitat d’obligat compliment que persevera al llarg del temps”
«Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa li’n darem un tall…», i amb aquesta i altres cançonetes nadalenques matarem els nostres galls ―els mallorquins, els indiots o les porcelles—, a cada casa.
Encetam uns dies en què les coses són d’un altre color, vermell i daurat per excel·lència, i els sentiments positius sorgeixen amb força. Deu ser cert que per Nadal torna a nosaltres l’infant que mai no hauria de morir i que empeny la bondat, l’estimació, la cordialitat, la il·lusió, el respecte i un munt de bones conductes més que, com els rosaris i les visites al cementeri per Tots Sants, només passen un cop a l’any. Tot plegat potser sia el pinso per engreixar els nostres galls de festes.
Sortim als carrers a comprar i, si s’escau, a mirar els llumets de Nadal ―si l’Ajuntament és generós—, i, si sobra un poc de temps, a visitar algun betlemet digne de comentar. Si s’ha fet fosc i el fred humitós arrela, ens regalarem un «xicolati» per compartir amb uns amics mentre parlam de com seran els nostres galls —perdó, les nostres festes—: nit de Nadal, sopar a cals sogres; Nadal, dinar a ca nostra; segona festa de Nadal, a ca algú que no hi ha cabut els altres dos dies i, a estones perdudes, quedar amb els amics per berenar o fer copes per planificar la nit de Cap d’Any (l’aviram està acollonit, i ara sé per què les gallines no ponen per desembre!).
Queda poc espai per a la novetat i la sorpresa: mateixa gent, mateix menú, mateixes paraules, mateixos fets i mateixes estovalles. Anys enrere les famílies es retrobaven a taula per celebrar Nadal; eren altres temps en què ni es dinava copiosament, ni es veien les famílies cada dia, ni cada setmana, ni cada mes. Actualment, de cap a cap d’any, no manquen ni vins, ni caves o ensaïmades estufades, ni galls, ni indiots o porcelles…, i a ta mare l’acompanyares ahir a comprar, juntament amb les germanes i cunyades.
Però puntuals com un rellotge de precisió serem a la casa que pertoca, a l’hora de sempre, al nostre lloc a taula, amb reserva no escrita de per vida, any rere any, per complir amb la tradició, amb l’obligació induïda. Els mallorquins tenim una estranya habilitat per perpetuar fets: si un any has fet un dinar perquè et venia de gust, es crea un misteriós vincle, un lligam vermell com els flocs de Nadal, i des de l’inici es converteix en un fet de periodicitat d’obligat compliment que persevera al llarg del temps.
I a matar galls s’ha dit!: un gall pels falsos somriures, un gall per les felicitacions hipòcrites, un gall per la superficialitat…
Però, què voleu que us digui? Mentre resti un somriure sincer d’infant i un somriure d’enyorança de padrins, continuaré matant els galls que facin falta al meu Nadal.
Deixa un comentari