Tornam amb el nostre petit homenatge als millors esportistes joves del nostre poble; en aquesta ocasió feim una xerradeta amb en Biel Pons Sancho. Un dematí fent un cafè, n’Antònia Bauzà “Tereta” em va dir que era lectora de la revista i també d’aquestes entrevistes, i em va aconsellar entrevistar en Biel i fer-ho aquest any que ha tengut una gran temporada. Així que anem per feina.
Biel Tous Santandreu
– Com va començar aquesta curolla pel ciclisme?
Jo vaig començar amb el ciclisme als 11 anys a l’escoleta del club d’aquí, entrenàvem els divendres i competíem en carreres de mountain bike; abans havia provat el futbol, el tenis i el bàsquet; m’agradaven tots els esports i ho volia provar tot, però el que em va enganxar va ser el ciclisme.
– D’aquí, ben igual que el teu amic en Jaume Servera, cap a Petra…
Sí, el segon any d’infantil i el primer de cadet començ a córrer amb la bici de carretera amb el Petra. Primerament entrenàvem 2 dies a la pista de Manacor i més tard hi afegírem també els diumenges. Com que érem un grapat de joves que anàvem bé decidírem anar a córrer dues carreres a la península. L’any després vaig córrer en un equip d’Aragó, el Verde Teruel, i aquest any vaig guanyar la tercera etapa de la Volta Miguel Manrrubia i l’etapa reina de la Vuelta al bajo Aragón.
– Tot això ho combinaves estudiant aquí i entrenant per aquí… Com ho feies?
Sí, vàrem tenir la sort de trobar-nos un grupet de joves serverins de la mateixa edat que entrenàvem plegats: en Jaume i també en Jaume Vives i en Biel Llull. En aquells temps també competíem a pista amb la Selecció Balear en el Campionat d’Espanya, on vaig guanyar les proves de puntuació i de persecució olímpica.
– Quines diferències hi ha entre la carretera i la pista?
Molt diferent! En carretera, en categories base, són uns 140/170 corredors i les carreres solen tenir una durada d’unes 2 hores; i dins pista tan sols hi ha uns 20 corredors, les carreres són molt més curtes i la bici és de pinyó fix, sense frens, i no pots aturar de pedalejar en cap moment, sempre duus el mateix desenrotllament. M’agrada molt més la carretera, fer pista era perquè la temporada de carretera ja havia acabat i va sortir aquesta oportunitat i vaig decidir agafar-la.
– Un pic ja en categoria juvenil tornes a coincidir amb en Jaume en el Castillo de Onda de Castelló; com va anar per allà?
El primer any molt bé. Vaig aconseguir el 3r lloc a la Clásica de Guipuzcoa; a la Vuelta al Besaya, 2 etapes: campió a la muntanya, millor jove i 4t a la general; 2n a la muntanya de la Vueta Bira; en pista, campió d’Espanya en persecució olímpica. El segon any no va anar tan bé, a pesar d’aconseguir acabar 2n a la general del Trofeo Víctor Cabedo i 3r a la Copa d’Espanya a Vila-real.
– Llavors arriba al bot a amateur, categoria molt difícil en el primer any.
Sí, el bot és molt gran i és molt, has de pensar que en sub-23 i en moltes carreres també corren els elits que poden arribar a tenir fins a 26 anys. Va ser un any per aprendre molt i ajudar els companys d’equip; aquest any havia firmat pel Seguros Bilbao que desgraciadament a finals de temporada va desaparèixer.
– I arribam al 2017, amb un nou club.
Sí, vaig firmar amb un equip nou de Madrid, Escribano Sports Team, i tot ha anat molt bé; he participat amb la Selecció Espanyola a la Vuelta a Asturias, Vuelta a Madrid de professionals UCI. 4t classificat a la Volta A Coruña i millor sub-23; a la Vuelta a Castellón, 2n a la primera etapa, 2n a la regularitat i 5è a la classificació final; a la Vuelta a Ávila vaig guanyar 2 etapes.
– Com et definiries com a ciclista, les teves millors virtuts?
Som escalador i és el que millor em va; per contra el pitjor per mi es l’esprint; si arribam 3 a l’esprint jo diria que arribaré el 4t!
– Un esport molt sacrificat?
Sí que ho és; si tornàs a tenir 11 anys amb tot el que m’ha costat no sé jo si m’ho repensaria, jejeje, has d’entrenar molt, l’alimentació també importantíssima, t’has de cuidar molt i ho has de tenir molt clar, en cas contrari no vas enlloc. En tot cas si ho hagués d’aconsellar a un nin o no tan nin ho faria de bon gust, per veure com es pot passar gust del ciclisme; basta mirar quants esperen a que sia diumenge per poder sortir a rodar!
– Supòs que la meta és la professionalitat…
Clar que sí, a mi m’agradaria algun dia poder viure i fer el que m’agrada. Sé que és molt difícil, hi ha pocs equips i som molts de corredors que cercam el mateix. Per part meva esforç, ganes, feina i il·lusió segur que no hi faltaran.
– Si no fos possible, seria una decepció, s’està preparat per a això?
Tot el que he fet ha estat el que m’agrada i ho he gaudit al màxim, mai no pens haver perdut el temps, he guanyat amics, he visitat llocs on no hauria estat mai, he conegut gent i he viscut moltes coses que si no hagués fet ciclisme ni ho hauria conegut ni molt menys viscut. Em sent molt satisfet de tot el que he fet i a més he tengut l’oportunitat de fer-ho sense deixar els estudis ni ca nostra.
– La millor ajuda la de la família?
Sense cap dubte, sense ells no hagués pogut fer res, n’estic molt agraït i valor molt tots els seus esforços per ajudar-me.
– Vaig llegir un tweet teu crític amb la falta d’ajudes per part de l’Ajuntament…
Jo particularment no he anat a demanar res, però hi ha companys que sí que ho han fet i han tengut un no per resposta; fa falta una mica d’interès, sí que hi ha pobles del redol que sí que ho fan, per què el nostre no ho pot fer? Voler és poder i serien molt agraïdes.
– A dia d’avui el cost de la pràctica del teu esport ho tens cobert?
Les despeses de desplaçaments i estades van a càrrec del meu equip, igualment que em deixen una bici per poder entrenar aquí. Tots els extres, que n’hi ha més d’un, entre ells els massatges, els hem de pagar nosaltres.
– Abans parlaves del cicloturisme, com veus la polèmica cotxes/bicis?
Respecte, tan d’una banda com de l’altra. Quasi tots els ciclistes també conduïm cotxes i som conscients que no tot es perd per una banda, ens hauríem de posar uns dins la pell dels altres i així tots hi guanyaríem molt i ens estalviaríem molts de problemes. Quan arriba la primavera és quan això és un desgavell, molts dels qui venen de fora es pensen que la carretera està tancada i és seva.
Fins aquí aquesta xerradeta amb en Biel, tan sols desitjar-li molts d’èxits i esperam poder veure’l més prest que tard amb el mallot d’un equip professional corrent en una gran volta; com t’he dit durant la xerrada, quan n’Enric Mas jugava a bàsquet mai no hagués pensat poder veure’l per la tele pujant al costat d’en Contador!
Deixa un comentari