Cala Rajada, pionera del turisme a la nostra contrada

“Entre ells un personatge molt curiós, JACK BILBO, exguardaespatles  d’AL CAPONE que va fundar el famós BAR WIKIKI, just al costat del moll”

 

Aquest article estava dedicat en un principi a HEINZ KRASCHUTZKI, militar pacifista antinazi i excombatent de la Primera Guerra Mundial, molt crític amb el rearmament alemany, que amb l’arribada de Hitler al poder el maig del 32 es va establir a Cala Rajada juntament amb la seva esposa i els seus 4 fills, i que va crear un taller “Las 4 estrellas” en el qual feien espardenyes de ràfia, peces de fusta d’olivera, bosses i teles (uep, això sona a material de souvenirs!) que es varen exportar arreu del món. El 36 va ser denunciat pel cònsol alemany i detengut i empresonat per Franco fins al 1945 a Bellver, Caputxins, Can Mir, Formentera, Barcelona, Málaga, Madrid, Saragossa i Burgos. Anys més tard tornaria a Cala Rajada i mai no perdria el contacte amb tots els companys mallorquins presos…
Idò llegint i rellegint l’escrit vaig trobar convenient, abans de publicar-lo, escriure una mica sobre el turisme a la nostra contrada i els motius pels quals Cala Rajada va ser un dels llocs pioners a l’illa.

Els cronistes de principis del XX assenyalaven que “Artà i Son Servera eren pobles amb terres grasses i fecundes, de gran tradició agrícola, riques en arbres i bestiar; per contra, Capdepera estava enclavada pwer damunt el coll d’una serra de marès, seca i desvalguda. Just Ca s’Hereu treu més que totes les possessions plegades de Capdepera.” Vist aquest panorama, els gabellins feren el cap viu i es giraren cap a la mar: “Cresqué en sos fills un esperit aventurer i de comerç que els impulsà a cercar en noves terres el guany que la seva els negava.” Aquest mateix motiu que explica el naixement del comerç a Capdepera, principalment amb l’obra de pauma, també és aplicable al naixement del turisme de final del XIX i principis del XX, fins i tot ho serà als 50/60 quan encara les terres vorera de la mar eren considerades com terres de càrritx i mates que els pares solien cedir als fills que s’anomenaven com a “menys estimats”.
A Cala Rajada, el 1891 ja trobam CAS BOMBU com a taverna,  botiga de queviures i menjador per a la colònia de senyors benestants d’Artà i de Capdepera que hi estiuejaven. El 1906 es construí el luxós HOTEL CASTELLET, propietat de l’empresari català Francesc Castellet Molins i casat a Capdepera, enamorat de la nostra contrada a la qual qualificava de “balcó de Mallorca”. Les habitacions eren totes amb vista mar, entrada amb jardí amb palmeres i una bona oferta gastronòmica; va ser el primer de tot Mallorca edificat a vorera de mar.

 

 

Els anys de la Primera Gran Guerra (1914-1918) el turisme estranger queda totalment aturat, però el turisme nacional augmentava; les  cròniques de la revista Llevant assenyalen que “l’agost del 1917 a Cala Rajada hi havia gent de pertot, famílies de Manacor, Sineu, Catalunya, fins i tot de Madrid. El 8 de juliol s’havia inaugurat el servei públic d’electricitat”. “Cas Bombu és una bona fonda, neta com una plata, on els plats de llagosta tenen fama per tota l’illa.” És curiós que en aquells temps la llagosta fos un menjar tan poc apreciat pels mallorquins, en canvi sí que ho era per tots els que venien de fora i tota la que no es consumia aquí era exportada a Barcelona.
Els anys 20 arribaren estrangers que compraren i construïren cases pròpies; el 1925 totes les cases del nucli mariner i turístic tenien llum elèctric (no les 24 hores). Era tan alta la demanda de places que el 1929 les cròniques conten que els hotels no podien allotjar tots els visitants anglesos, americans, francesos, alemanys, madrilenys, catalans i mallorquins.

La població estable era de 200 veïnats i la infraestructura era la mateixa que a principis de segle, amb poquetes novetats. El gran reclam turístic de la contrada eren les COVES D’ARTÀ, però els visitants no es desviaven cap a Cala Rajada a causa que no hi havia una carretera que comunicàs els dos llocs. Les excursions sortien de Ciutat amb autocar o cotxe  cap a les Coves passant per Artà.  És aquí quan amb l’arribada a la batlia d’en MIQUEL CALDENTEY GINARD, CREU (l’home d’en VERGA a Capdepera), que va impulsar la creació d’una carretera i va donar importància a l’impuls turístic -és clar, cercant el seu benefici-, la cosa canvia. Creu era un especulador, comprava sòl rústic vora la zona costanera per poder urbanitzar. Durant el seu mandat arribaria el telèfon a Cala Rajada, el port de refugi, es crearia la carretera vorera la mar amb les coves i s’asfaltaria la carretera cap a Palma.
El 1932 el diari EL DIA, propietat d’en JOAN MARCH, fa propaganda en castellà i en anglès de l’HOTEL CASTELLET, amb calefacció central i telèfon a totes les habitacions, pistes de tenis i excel·lent cuina; cada dijous s’organitzava una revetla amb l’Orquestrina Drach. El preu de la pensió completa era d’entre 12,50 i 15 pessetes/dia.
Entre el 1933 i el 1936 són els anys de l’explosió turística a l’illa, quan arriben 50.000 viatgers en creuers marítims i 40.000 s’allotgen en hotels. A Cala Rajada cada any es construeixen més cases i s’obrin més negocis. El 1933, el restaurant Vista Alegre, Bodegón i 2 cafès nous. A Canyamel es crea una empresa de capital anglès i mallorquí per crear un projecte d´allotjament turístic amb oferta Inmobiliaria.  El 1935, l’hotel Mar i Pins.

Entre els estiuejants hi ha molts d’alemanys, uns pronazis i altres que havien vengut fugint del nazisme, entre ells l’esmentat KRASCHUTZKI o HANS WILLIGER, electricista suís que va crear la primera central eléctrica a Cala Ratjada; també FRANZ BLEI, novel·lista; KONRAD LIESEGANG, pensador i fotògraf; KARL OTTEN, novel·lista que després escriuria el Torquemadas Schatten; i molts més. Molts tornaren quan esclatà l’Alçament, altres se suïcidaren per a no ser aglapits pels nazis i altres quedaren aquí i encara hi podem trobar la sega nissaga. Entre ells un personatge molt curiós, JACK BILBO, exguardaespatles d’AL CAPONE que va fundar el famós BAR WIKIKI, just al costat del moll.

Desgraciadament aquell estiu del 1936 tot ho va canviar i des d’aleshores fins a principis dels 50 tot aquest desenvolupament turístic va quedar en el oblit.