“Sa punyetera CULPA, d’on neix aquest sentiment? Per què aquesta vergonya a l’hora d’acceptar-la com un simple error? Erra qui fa coses, qui no fa res no erra, però tampoc no encerta”
No es confonguin, benvolguts lectors; l’escrit no pretén agafar el tren de la mística, no hi he comprat bitllet, ni tan sols tenc clar el meu nivell d’intensitat religiosa, en el cas d’existir un mesurador i algú tengui prou capacitat i arguments per poder-la jutjar.
Tant sols tenc curiositat per desxifrar un problema que sempre m’ha descol·locat i és tal l’embull que m’ha produït dins mon capet que s’ha tornat un gegant!
Sa punyetera CULPA, d’on neix aquest sentiment? Per què aquesta vergonya a l’hora d’acceptar-la com un simple error? Erra qui fa coses, qui no fa res no erra, però tampoc no encerta. Punyetera i maleïda CULPA!, mira que costa suor, llàgrimes i desgràcies evitables no voler-la assumir!
Va idò, si m’acompanyau en mon viatge partirem des de la meva infantesa; tots els qui passau els 50 sabeu bé que ens va tocar conviure dins una època de gran religiositat, un no té gaire clar si era vertadera o fingida (repetesc, que ni som jutge ni tenc mesurador).
Però sí que sé que havíem d’anar a missa els diumenges i les festes i en temps d’escola; els dijous anaven de propina i, clar, també ens havien de confessar. Uep, ara no és com abans!, en aquells temps era necessària la intermediació d’un capellà, ja que les comunicacions directes amb Déu no havien arribat i com que hi havia molts, molts de capellans, era precís cercar ocupacions per tenir-los entretenguts. Pobrets ells, aquest devia ser un dels seus menesters més avorrits, sempre he tengut la sensació que becaven i no t’escoltaven. Bé sempre, sempre no, de nins anàvem prou alerta a admetre pecats i culpes que sortissin dels estàndards, a saber flastomies, alguna mentida, fer enfadar els pares, alguna baralla amb un company, robar ametlons, cireres, taronges (aquest era un pecat delicat, ja he dit que no era com ara i no hi havia de tot durant tot l’any)… Bé les penitències ja les sabíem abans d’entrar, sempre eren iguals o semblants, segons el capellà que et tocàs en sort i per descomptat el perdó i l’absolució estava garantit.
Vist des de la distància i l’avantatge que et donen els anys, em sembla una estupidesa majúscula i una deixadesa de funcions dels jutges encarregats de repartir perdó. M’explic; si els pecats eren els mateixos cada pic i ho havien estat al llarg dels segles, per què mai no hi posaren remei? Potser no els interessava, no fos cosa que haguéssim tornat massa bons al·lots i ells deixassin de ser necessaris… Repetesc, n’hi havia molts. Posar remei crec que en sabien, almanco quan venia els temps del DOMUN, quan ens parlaven de la fam de l’Àfrica i tenien la lucidesa d’admetre que era molt important donar menjar a qui tenia talent, però era més important ensenyar-los a pescar, caçar o sembrar per així no haver-nos de necessitar en una altra ocasió semblant. Potser també ens enganaven, però l’Àfrica era molt lluny i ja he dit abans que el tema de les comunicacions era molt diferent al d’avui i no era adient anar a cercar si sabien pescar, caçar o sembrar…
El cas és que els capellans no feren aquests deures i com que era molt senzill i poc costava el tema de confessar-nos, mai no aprenguérem a assumir les vertaderes culpes, ni molt menys els errors, ja no parlem dels pecats. Així que segles i segles de pecats venials en feren més valents i aprenguérem a mentir, de mica en mica més, ho arribàrem a perfeccionar tant que férem servir les nostres mentides per atacar els altres i sempre trobàrem la màgia per convertir els nostres errors en les culpes dels qui no pensen com nosaltres. I clar, els altres no són del tot curts i amb el temps també han après la lliçó i així anam comprovant que ningú no vol ballar amb la culpa, sempre ha estat la més lletja del ball, i com que ningú no es posa a fer feina de valent, en la bona direcció, en la recerca del remei als mals que cada pic ens afligeixen, aquest tan ansiat i desitjat remei mai no arriba i si ho fa arriba malament i tard.
Ara els temps han canviat, també els actors, els comentaristes de les moltes TV, n’hi ha molts, però molts, que xerren de tot i de res saben, igual són els capellans d’un temps. Els polítics i els dirigents eren nins un temps i ara es van culpant uns als altres i mentrestant nosaltres anam mirant les teles i escoltant els polítics que més se semblen al nostre pensar i ens ho creim tot d’ells i res dels altres.
Qui sap si dins el món no hi ha altres colors que el blanc o el negre; qui sap si un dia obrirem els ulls i uns juntament amb els altres entendrem que el camí ha de ser en comú i no uns enfrontats als altres…
Déu vos guard i no tengueu por del Dimoni!
Deixa un comentari