Mesos enrere descobríem que EL COMTE ROSSI era fill il·lustre de Son Servera; per Santa Margalida feia molt de temps que ja sabien que JOAN MARCH era fill il·lustre seu. Ho sabien tots i també els qui ara demanen que li sia retirada la distinció, de fet havien governat durant molts d’anys i mai no havien piulat.
Un fil il·lustre mai o poc estimat pels vileros; a pesar de ser-hi nascut, no hi té cap estàtua que el recordi, tal com si la té el seu amic Joan Mascaró. Per als margalidans era, és i sempre serà en JOAN VERGA, que els veïnats acusaren el 1916 d’assassí (fos o no fos vera) i que deixà el poble tot jurant de no tornar-hi fins que fos l’home més ric del món.
Dit això, un és demana realment qui era JOAN MARCH; per descomptat tots pensam en la BANCA MARCH, banca que fundà al seu poble el 1905 i llavors traslladà a Palma el 1917, i que a hores d´ara és l’única banca familiar de l’Estat i una de les més solvents d´Europa. Però quedar-nos amb això és quedar-nos molt curts, ben igual que ho seria afirmar que va ser un contrabandista o el darrer pirata de la mediterrània.
En aquest treball, que dividirem en diverses entregues, intentarem acostar una micona més el personatge al lector, en especial als més joves que menys referències en poden tenir. En aquesta primera entrega en farem un primer tast.
Per moltes de biografies i molts de llibres escrits sobre ell, s’ha de dir que hi ha pocs documents escrits per ell mateix, d’una banda perquè sempre fou perseguit per tots els governs i prou alerta anava de deixar documents escrits, i, de l’altre, pels pocs estudis que tenia i les moltes faltes ortogràfiques que segurament cometia i evitava mostrar.
Joan March neix el 1880 en una família de mercaders que es dedicaven principalment als porcs; als 7 anys perd la mare i el pare l’ingressa a l’escola interna del Pont d’Inca, on abans de l’any l’expulsen… i per allà ja feia els seus primers negocis: prenia cigarrets al pare i els venia als nins més grans a cèntim la calada. El padrí va veure en el nét el que no veia en els fills i als 10 anys ja duia la comptabilitat de les empreses del padrí i la del pare i conco. Des d’aquí comença a mostrar una intel·ligència innata per als negocis, perquè tot el que toca ho converteix en doblers, poc importa de la manera que sia, la realitat és que aquell nin nascut en bres de càrritx, sense casa pròpia -vivien a la casa d’una tia seva-, es va convertir en l’home més ric d’Espanya i un dels més rics del món.
Com ho va fer? Idò tenia ben clara la seva escala de valors i poc importaven els mitjans per arribar al poder; solia dir i no anava gens errat que si robes un pa et diran lladre, si robes un milió ets un estafador, però si robes 100 milions no et diran res, s’agenollaran davant teu i seràs un magnat. Així i tot mai no li agradaren les adulacions i sempre va procurar ser molt discret.
Si com ja hem dit no era gens estimat al seu poble, sí que ho era i molt a l’illa. Cal recordar que va comprar moltes de possessions als senyors i les va establir, parcel·lar en finques més petites, venudes a crèdit als pagesos, que d’aquesta manera es convertiren en propietaris. Enemic de l’oligarquia mallorquina, va comprar el solar, va fer construir i va pagar LA CASA DEL PUEBLO DE PALMA DE MALLORCA, entregada el 1924; era la millor de tot Espanya, amb un cost d’unes 475.000 pessetes, que fou derruïda el 1975 ( atemptant així contra el patrimoni artístic i cultural de Mallorca ) i a hores d’ara encara segueix sent un solar. Igualment durant la dictadura de Primo de Rivera i en clara contraprestació va fer l’Hospital de Caubet.
Els darrers anys de la seva, el 1955, seguint el consell del seu amic Joan Mascaró i com també feren molts d’altres grans capitalistes d’aquells temps, va crear la FUNDACIÓN JUAN MARCH, amb una dotació econòmica sense precedents a Europa, molt per sobre del mateix Premi Nobel.
Entre las grans empreses que va crear, cal destacar, a més de la BANCA MARCH, TRANSMEDITERRANEA i FECSA (Fuerzas Eléctricas de Cataluña S.A.); aquesta darrera és la consumació d’uns dels major actes de pirateria financera internacional de tots els temps.
La gran fortuna de JOAN MARCH comença amb el contraban de tabac, queviures, armes, alcohol, empreses mineres, de fusta, elèctriques, navilieres, petroquímiques, periodístiques i bancàries. Ben igual que dels ministeris de defensa alemany i britànic durant les dues guerres mundials.
Perseguit per tots els governs d’Espanya des del 1909, a pesar d’arribar a ser polític, per interessos clar, l’única ideologia seva eren els doblers i el poder. Ni va ser monàrquic, ni va ser partidari de la dictadura de Primo de Rivera, ni de la República ni de Franco. Així i tot va pactar i treure profit de tots, tret de amb la República: “¡O la República acaba con Joan March o Juan March acaba con la República!”, com així va ser al final: March va ser l’avalador dels militars del cop d’Estat del 36, qui va pagar el trasllat de Franco des de Canàries per posar-se al comandament de les tropes d’Àfrica, i sense els seus doblers possiblement l’alçament no hagués tengut èxit. Així i tot no era amic de Franco, a qui acusava de voler allargar la guerra innecessàriament, i molt menys dels falangistes; de fet José Antonio Primo de Rivera afirmava que el primer que havien de fer quan Falange aconseguís el poder era penjar en March, just el mateix que deien els socialistes, en veu d’Indalecio Prieto: “March se merece ser ahorcado y yo mismo me colgare a sus piernas”. Anys més tard, ja en temps de Franco, i amb vistes a l’autarquia del règim, amb una economia totalment tancada, March conspiraria en favor del Borbó Juan, pare de Juan Carlos, i amb Franco acordarien una pau amb un “¡tu a lo tuyo y yo a lo mio!”.
Per cert, Churchill va fer el possible per impedir l’entrada d’Espanya en la segona gran guerra i els 6 milions de dòlars que va donar a Joan March per repartir en suborns als militars ajudaren de bon de veres!
I per acabar amb aquesta entrega, la mort d’aquest personatge, a Madrid el 1962 en accident de cotxe, esta envoltada de misteri i es fa difícil creure que allò fos un simple accident de circulació.
Fins aquí aquesta entrega, continuarem en la propera entrega de la revista: parlarem dels puros, de les dones, també de la seva, gran benefactora del clero, del viatges a l’Àfrica, del contraban, de les guerres amb els moros, del turisme… i de moltes coses més!
Biel Tous Santandreu
Qui pensi que en Verga és un personatge allunyat de Son Servera va errat, molts de serverins aprofitaren les nits per treginar els “bultos” descarregats a la costa de Son Jordi. Cal recordar també que moltes construccions del nostre municipi s’han finançat amb el seus doblers i s’han fet amb els materials de les seves fàbriques. No cal dir-te, Biel, que la col·lecció d’articles quedarà integrada al meu arxiu. Enhorabona a tu i a Cala Millor 7 per la seva publicació.
Moltes gràcies Llorenç.