La Música com a penyora dels records

“Arribats aquí en Josep alena fort, apura una mica el tallat i s’empassola un glopet de Barceló. Em mira i em diu: “Bé Miquel, anem per feina”

 

En Josep Ros és un serverí criat a Manacor i, per tant, crec, amb les arrels manacorines; si bé mai no ha renegat d’on va néixer, pensa i obra com a manacorí. I just ara ha editat un disc amb dotze composicions seves interpretades al piano per Andreu Riera. L’obra fou presentada al Teatre Municipal de Manacor amb gran èxit i la sala plena de gom a gom.

 

 

 

El seu currículum és tan extens com brillant, ja sigui com a músic, compositor, director d’orquestres de cambra, corals…, entre d’altres mèrits; però aquí no es tracta de parlar del seu historial musical, sinó de descobrir la seva faceta com a pintor musical de les seves Dotze pinzellades.
Per fer xerrada amb ell i parlar del disc vaig anar a camp contrari perquè la trobada va tenir lloc a un santa santòrum manacorí: S’Agrícola.

 
“La meva vena com a compositor em ve de molt jovenet i tot va començar per una enrabiada!” I la meva cara degué quedar com de jugador de pòquer, sorprès, i ell ho va notar.
“Sí, t’explic. Va venir a Manacor per fer un concert un músic molt bo que era el número 1 de Xile en temps de n’Allende: era pianista i es deia Patricio Pizarro, i quan va acabar el concert li vaig dir que m’havia agradat molt, sobretot una peça determinada, i ell em va regalar la partitura i em va dir que l’havia compost per a mi. A ca meva em vaig adonar que m’havia embetumat perquè la partitura de manera mig esborrada duia data que havia estat escrita feia uns cinc anys. Tal va ser la meva ràbia que em vaig posar al piano i vaig compondre la meva primera peça, que li vaig posar per títol Per què? Li vaig dur i li vaig enflocar que jo sí que era sincer, l’acabava d’escriure i per què m’havia enganat. A partir d’aquest moment ja no vaig deixar de compondre.”

 

En Josep fa una pausa per fer un tast del seu tallat i fent ballar amb el seus dits un xupito de rom Barceló em diu:
“Bé, però tu has vengut perquè te parli de Dotze pinzellades. Veuràs, Miquel. És una llarga història, no de la creació de les pinzellades, sinó de les conseqüències que m’han duit a compondre-les. M’he de remuntar a l’any 1985, per un concert de na Conxa Vadell, professora de piano, a Son Servera, acompanyada per en Serafí Nebot, on n’Andreu Riera, alumne de na Conxa, li anava girant es fulls de la partitura. Allà vaig conèixer n’Andreu i férem molt bona amistat, tant és així que fa una mica més d’un any em va dir: ‘Josep, hauries de fer una peça perquè ve n’Antoni Pizà, que és un crític que està als Estats Units; has de fer una composició que sigui una mica com de pel·lícula’. I encara que jo només escrivia per a orquestra i cors, em vaig animar i ho vaig fer, i li vaig donar l’aire com d’una guajira. N’Andreu es va sorprendre agradablement i em va dir que no m’aturàs, i jo vaig seguir component peces. Quan en vaig tenir un bon ramell, n’Andreu em va dir que ho podíem gravar i jo li vaig contestar que endavant. I ens ficarem dins l’estudi de gravació, n’Andreu al piano, n’Eugenia Gallego a la producció i jo aportant les meves idees. La tasca va ser dura però joiosa.”

 

Arribats aquí en Josep alena fort, apura una mica el tallat i s’empassola un glopet de Barceló. Em mira i em diu:

“Bé Miquel, anem per feina. Vaig voler incloure en el disc dotze cançons que recollissin el que representaven per a mi dotze personatges que havien marcat ma vida. Pensava en la persona i construïa la música. En el cas d’en Jaume Santandreu va ser especial, perquè jo anava a tocar quan oficiava bodes, bateigs i misses, i de cop i volta surt de capellà. Em vaig enfadar molt amb ell i li vaig fer ‘Camí de coix’. A en Tomeu Matamalas, que ha estat un al·lot que ha duit una tasca constant, perseverant, li vaig fer ‘Camina caminaràs’. Si vols que te digui quina m’ha costat més de fer et diré, sens dubte, que ‘Roselles enceses’, dedicada a ma filla gran.”

 

En Josep endevina que em sorprèn com una persona tan propera a ell li resulta dificultós retratar-la musicalment. M’ho aclara. “És una al·lota que té tant de temperament que quan fa feina en fa molta i si no en té s’enfada, s’enfada amb ella mateixa. Per altra part també és coqueta a més no poder. Molt bona mare. Té tant de caires que me la imagin com un camp de roselles enceses quan hi ha sol i quan no n’hi ha tornen fosques. És a dir, uns alts i baixos que marquen la seva personalitat. Li vaig donar tanta força que n’Andreu la va haver de gravar tres vegades.”

 

Josep, li dic, la primera peça, ‘Maria Eugenia’, es una guajira i em sorprèn; tant t’atreu aquest tipus de música? Em mira, somriu i em diu: “Aquesta peça va per a la meva dona i quan la ve a sentir m’enfloca que ‘no m’has retratat! jo som més, diguem dins un ordre, violenta!’ És cert, li vaig contestar, però quan et vaig conèixer eres guajira!”

 

La conversa és fluida i en Josep s’ha obert i les seves paraules volen amb ales de sinceritat i aprofit per demanar-li el que odien tots els compositors, que em digui quina és la peça que més estima. I no dubta. “N’hi ha una que estim per sobre de les altres: ‘Margalides blanques’. És un tema dedicat a la meva filla Margalida, que li cantava i sempre li agradaven cançons d’aquest tipus, melodioses, tipus angloamericà, molt expressives, i així la vaig compondre, pensant en ella. I aquesta és la més estimada del ramell que componen el disc.”

 

En Josep es pren un descans, demana a la cambrera que li dugui aigua, beu un glop i continua. “’Plorinyades’ està dedicada a la meva néta Barela. ‘Flaires de minyonia’, a la meva néta Paula. ‘Cel blau rentat de fresc’ a l’altra néta Cristina. ‘Comunió’ al meu amic compositor Xavier Gelabert. I al meu gran amic Antoni Parera Fons li he dedicat ‘Pasqua florida – deixem lo dol’. Un homenatge amb ‘Sa cançó de ses panades’. I pensant en Riera Ferrari, ‘Pas vivent – divendres sant, nit’”.

 

Però no hem acabat, perquè ve la dedicatòria que sembla ser la que ve a burxar dins la ferida, encara que llunyana, mai no cicatritzada. Aquest ‘vou-veri-vou’ dedicat a en Bernadet, el seu fill desaparegut en tràgiques circumstàncies. Un tràngol mal d’encarar. Però n’hem de parlar. Li deman si escriure el tema dedicat al seu fill va ser per a ell un via crucis. Em mira, està uns segons interminables a contestar-me i amb tota tranquil·litat, encara que veig espurnejar els seus ulls, em diu: “Sí, però t’he de dir que amb el meu fill i les circumstàncies de la seva desaparició, em va envair una gran tristor, però que ja l’he superada i només pens com de bé que m’ho passava amb ell i no li vaig voler fer una cançó trista, més bé una cançó de nin petit, una nana, i em vaig inspirar amb el seu fill, que s’assembla molt a ell, que canta amb un veueta de Lluc. El tema és alegra i es va esvaint fins a acabar.”

 

En Josep respira a fons com si es ves alliberat d’un pes. Però la meva curiositat va més enllà. Se sent dolor quan un pare fa una composició amb aquestes circumstàncies? “No en el meu cas. No sentia dolor, més aviat plaer de pensar en ell, de retre-li aquest homenatge. Sempre el tenc present, sense tristor.”

 

Per acabar feim referència al disseny exterior del disc per obra i gràcia del pintor Riera Ferrari, tot un luxe. Un embolcall que és l’acabat perfecte per a una obra que mereix el reconeixement de tothom a qui li agrada la música.

 

Miquel Vives