“un esbart de pares primerencs de més de trenta-i-alguns, que sembla que des de que són pares el món roda diferent -està clar que les estava esperant ells- i en un afany de semblar “moderns” i “progres” se desfan per adaptar l’entorn a les seves criatures en comptes d’ensenyar a la seva descendència a comportar-se com cal a qualsevol entorn i situació”
És ben sabut que la primavera la sang altera a totes les criatures del planeta i a les de sang calenta molt més.
Procreen quasi totes les espècies animals i vegetals. Tot s’omple de perfums i colors. El dia és llarg i això ens agrada. I als mediterranis ens fa tornar com a bojos.
Es respira als carrers i a les cases un cert aire d’eufòria càlida i de “bon rollo”, es comença a viure en ralentí. Les vacances d’estiu són cada cop més a prop, els gelats, els soparets amb els amics, les revetlles, les festes populars passades per aigua, els dies de platja i família… i volent ser protagonistes del somni d’una nit d’estiu ens convertim en actors de segona en el més terrible dels malsons.
Amb l’estiu arriben les calors xafogoses, els mosquits, els renous, el no poder dormir, el fer hores i hores de cua per poder anar a fer un capfico a una paradisíaca platja on només hi cap la teva tovallola doblegada per la meitat i tu pots solejar-te de dret -com aquestes cabines de solàrium modernes- i on has d’aguantar la col·lecció d’infants fora corda que corren per damunt el teu bocinet de tovallola, on com si fosses un iman t’hi arriben totes les pilotes de la platja: la de vòlei, la de les paletes, la de futbol, la de propaganda inflable…, mentre els seus progenitors cotorregen d’un caramull de temes intranscendents enmig de la qual es deixa sentir desiara: anau a jugar més cap allà que ens ompliu d’arena!
Collons, monades, millor serà que us omplin d’arena a voltros que són els vostres cadells i no a mi que no en tenc cap culpa dels fruits de la vostra primavera! Qui la fet que l’engronsi!
I és que, per obra de Déu i dels tubs d’assaig (sí, i també de la primavera), tenim un esbart de pares primerencs de més de trenta-i-alguns, que sembla que des de que són pares el món roda diferent -està clar que les estava esperant ells- i en un afany de semblar “moderns” i “progres” se desfan per adaptar l’entorn a les seves criatures en comptes d’ensenyar a la seva descendència a comportar-se com cal a qualsevol entorn i situació, emparant-se amb la insígnia que serveix per a tota justificació “Ai què vols? Són nins!” on tu penses que a la major part de les vegades el terme correcte és mal educats, en el sentit més literal.
I has d’optar per barallar-te amb mitja platja, aguantar-te o plegar la teva mitja tovallola i tornar-te’n a casa, on, segurament, la cosa no millorarà.
Sense haver-te refrescat, arribes acalorat al cotxe, que has aparcat a més quilòmetres que els que fas quan vas d’excursió, proposant-te un pla mental per arreglar el desastrós capvespre de platja: dutxeta fresca, gelatet a vorera de mar i vetllada tranquil·la per demà anar relaxa’t a fer feina.
I un me negre! Arribes a casa més suat que un pollastre rostit perquè el cotxe havia quedat al sol; quan arribes a ca teva l’aigua no té pressió per excés d’ocupació a la colònia vacacional i només tens un filet d’aigua encalentida al sol dins del dipòsit d’uralita que hi ha al terrat; a la gelateria de vorera de mar no resta taula lliure i per paga el gelat de llimona s’ha acabat -està més que vist que avui no hi ha res per refrescar-se- idò a casa i tramponet a la terrassa.
I… comença el malson: el veí de l’esquerra té el volum de la seva televisió a més decibels que Tito’s fins a les quatre o les cinc de la matinada -no fa feina i s’ha adormit davant l’aparell- amb totes quantes finestres té obertes i el veus assegut tot estiradot al balcó amb el comandament damunt el pit i el cap penjant per la dreta de la gandula i un roncos que a instants intermitents superen a la presentadora del Teletienda; els veïns d’abaix, que ja te fan un rabier perquè es quedaren amb l’apartament de més terrassa, tenen arreplegats a ca seva tots els nins del carrer -els de tres o quatre carrers- concentrats en unes convivències a la seva gran terrassa on intenten bussejar en una piscina de plàstic de poc més de dos metres amb més curolla que aigua i on el pla estrella de la nit és fer un bivac a la maleïda terrassa; la parella d’estrangers de dalt, joves, curros i de lluna de mel… no cal entrar en detalls; un exèrcit d’adolescents amb ciclomotor que fan competicions de banda a banda de carrer creient-se ser pilots de moto GP… i, per si tot això fos poca cosa, hi ha un moscard, només un, que sembla que es passeja provocatiu i amb mirada lasciva de part a part de les teves orelles, de per dedins!
Està vist, que l’estiu és pels moscards que hi fan el seu agost.
Tot i així, a l’estiu tota cuca viu i nosaltres, mediterranis de rel, som feliços quan ens enlluerna el sol.
Deixa un comentari