El lectors del CM7 estan d’enhorabona ja que el gran mitjà de principis socials i diari independent EL SALTO DIARIO, antic Diagonal, ha cedit en exclusiva al CALA MILLOR 7 l’entrevista al doctor en Geografia per la UIB, Ivan Murray Mas; una entrevista realitzada pels periodistes Pedro Ramiro i Erika González. A més, el CM7 incorpora un contingut propi a més de l’entrevista; es tracta d’una columna sobre la figura del doctor Murray, signada pel col·laborador Antoni Pallicer Mateu, company de redacció de l’Ivan de la publicació TOT INCLÒS, així com del mateix documental vetat per IB3 però visionat arreu del món.

Des d’aquestes línies vull donar les gràcies a la redacció del diari EL SALTO de Madrid i als periodistes Pedro Ramiro i Erika González per col·laborar amb el CALA MILLOR 7 cedint-nos la publicació de l’entrevista d’Ivan Murray.
Manel I. Serrano Servera

Recull biogràfic d’Ivan Murray
Ivan Murray Mas és doctor en Geografia per la UIB i MsC en Environmental Sustainability per la University of Edinburgh. Des del curs 2002-2003 és professor del Departament de Geografia i ha impartit nombroses assignatures tant en els estudis de grau o llicenciatura com de màster. Entre les seves publicacions podem destacar: Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística (2012); Capitalismo y turismo en España. Del ‘milagro económico’ a la ‘gran crisis’ (2015); Turistificación global. Perspectivas críticas en turismo (2019).

 

L’entrevista

«El turisme global és el Lehman Brothers de la crisi de la covid-19».

El turisme s’ha frenat en sec amb la pandèmia i l’enfonsament del sector tendrà un impacte brutal en l’economia espanyola. Ivan Murray, professor de la UIB i investigador en economia ecològica del turisme, analitza un fenomen que tendrà Balears i les Canàries com la zona zero del desastre.
«Avui dia no és possible explicar el nostre món sense el turisme i sense la turistificació de cada vegada més territoris». Com han escrit Ivan Murray i Ernest Cañada en el llibre Turistificación global (Icaria, 2019), «El turisme modela les nostres societats i s’ha convertit en un dels principals agents de la globalització». Amb una recessió econòmica mundial sense precedents des de fa un segle, vàrem parlar amb Murray -professor de Geografia de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i investigador en economia ecològica del turisme- sobre les perspectives de la indústria turística en els temps que venen.

En quina situació queda el turisme després de la pandèmia?
El turisme va funcionar com a solució de la crisi del 2008. El 2012 es varen superar els 1.000 milions de turistes internacionals; l’any passat n’hi va haver 1.400 milions. Els processos de turistificació es varen estendre per tot el planeta, encara que de manera desigual, i es varen estendre les dinàmiques de mercantilització turística cap a nous àmbits com ara l’habitatge. Això va atreure els capitals financers, que han anat cobrant protagonisme amb l’acumulació de base turística. La pandèmia ha dit prou i el turisme global és el Lehman Brothers de la crisi de la covid-19. Els escenaris d’incertesa fan que sigui pràcticament impossible reactivar el cicle turístic, ja que aquest requereix d’hipermobilitat i d’aglomeració. Hem de pensar no només com ens enfrontam al turisme, entès com una particular via d’acumulació de capital, sinó com podem transformar les societats turistitzades i el sistema de producció turística.

L’spanish model s’ha centrat en el monocultiu del turisme i el totxo; com afecta a l’economia espanyola la caiguda del sector turístic?
L’enfonsament del sector té i tendrà un impacte brutal en l’economia espanyola. Cal tenir en compte que molts llocs de treball estan directament o indirectament vinculats al turisme. A més, la crisi de producció derivada del confinament mutarà en crisi de demanda després de l’onada d’acomiadaments que es pot produir quan ens enfrontem a la cruesa de la impossibilitat de tornar a la ‘normalitat’. Els efectes de l’enfonsament turístic seran geogràficament desiguals i les principals zones turístiques, com els dos arxipèlags, poden qualificar-se com la zona zero del desastre.

Quines poden ser les perspectives per a les dinàmiques de turistificació global en els propers anys?
Davant la complexitat de la situació, el més honest és dir que no tenim ni idea del que pot passar. El desbordament social provocat per la pandèmia ens obliga a prestar molta atenció a tots els moviments que les elits polítiques i econòmiques duguin a terme. Ja estam observant com algunes de les grans companyies turístiques estan sent rescatades pels estats. Les ànsies per recuperar la circulació de turistes i del capital segurament activaran protocols, finançats per l’Estat, per delimitar la covid-19 free destinations, donant una nova volta de rosca al capitalisme de vigilància. S’intentaran activar polítiques per potenciar el turisme domèstic, però a Espanya la demanda interna no podrà cobrir el profund buit del turisme internacional.

En quina mesura es veuran afectades les ciutats i el litoral de la península Ibèrica i de les illes?
Les economies del litoral peninsular i de les illes quedaran totalment trastocades. Amb una incidència diferent, ja que els arxipèlags depenen molt més del turisme internacional que les zones turístiques peninsulars. La interrupció dels vols internacionals suposa la desfeta de les economies insulars, mentre que el turisme domèstic podrà tenir encara un cert pes en les peninsulars. La dimensió immobiliària vinculada al turisme es veurà molt tocada en totes les províncies turístiques litorals. Ara els actius turístics són actius tòxics, fins i tot en la meca del turisme europeu que és Espanya. La crisi que s’obri ara, l’origen de la qual és la ruptura metabòlica planetària, es pot interpretar com l’avantsala de la fallida del capitalisme global.

Es pot reconvertir la indústria turística?
Des de fa temps diverses persones i col·lectius veníem assenyalant el risc d’apuntalar l’economia espanyola sobre els fonaments del turisme. Aquesta pandèmia no ha fet més que precipitar una situació que s’esdevenia en un moment o altre, i s’hauria d’interpretar com un senyal d’alarma i com un assaig dels temps que han de venir. El turisme, tal com el coneixem, potser quedi com una peça de museu de les extravagàncies del segle XX. Davant això, hauríem de plantejar la reconversió de la indústria turística en múltiples fronts, tenint en ment els límits biofísics del planeta, amb mesures orientades a transitar cap a economies més diversificades, democràtiques i ecològicament sostenibles.

És possible una major interrelació entre la recerca acadèmica i les organitzacions socials que aposten per la transformació del model turístic?
En els últims anys, arran de la turistificació i la precarietat de les condicions laborals, hem presenciat un auge dels conflictes al voltant del turisme. Això s’ha traduït en un augment de les reflexions crítiques sobre el turisme. La dimensió del procés ha fet efecte en la imatge d’un sector que fins ara era intocable. La qualificació pejorativa de tota crítica al turisme, com ara la turismofòbia, és una mostra d’això. Superada aquesta etapa d’efervescència dels moviments crítics amb el turisme i de la incorporació a l’agenda de combat polític, hem de pensar no només com ens enfrontam al turisme, entès com una particular via d’acumulació de capital, sinó com podem transformar les societats turistitzades i el sistema de producció turística.

Davant un horitzó marcat per l’emergència climàtica i l’aprofundiment de la bretxa social, quin paper poden jugar els moviments i les xarxes contra hegemòniques?
La crisi que s’obri ara té l’origen en la ruptura metabòlica planetària; es pot interpretar com l’avantsala de la fallida del capitalisme global, recordant a Ramón Fernández Durán. L’experiència recent de la crisi del 2008 i les seves solucions estan massa fresques en la memòria col·lectiva. En els últims anys ha guanyat terreny la lluita contra el capitalisme fòssil i el canvi climàtic, des de postures cada vegada més radicals. Les dues han de servir de marc de referència a partir de la qual construir les vies de reorganització social i política, articulant una posició frontal a les polítiques business as usual i construint narratives i projectes que permetin albirar un horitzó més enllà del capital i les seves pandèmies.
Pedro Ramiro @pramiro_
Erika González @OMAL_info
El SALTO diario ( www.elsaltodiario.com)

Quan tothom ho veia cel marí n’hi havia que ja veien l’horitzó negre

L’activitat turística, amb només unes dècades d’existència, si començam a comptar des dels seus desbocats inicis a finals dels anys 50, quan gran part de la classe treballadora del nord d’Europa gaudeix de vacances pagades i té accés a l’incipient sector aeri comercial, s’havia convertit en el principal motor del capitalisme del segle XXI. I, en països com Espanya, en la seva punta de llança econòmica, amb zones com Mallorca i Eivissa especialment, totalment abocades a aquesta indústria de l’oci i el descans. Una activitat que sempre s’havia venut com innòcua i en positiu, que no contaminava ni tenia efectes negatius sobre la societat, sinó tot el contrari, era com posseir la gallina dels ous d’or.

Quan pràcticament ningú posava en qüestió el turisme ni hi veia cap entrebanc en seguir apostant per aquest sector, investigadors com Ivan Murray començaren a posar damunt la taula les falsedats de la propaganda turística i tot el paner d’ous podrits que durant molt de temps s’havia amagat. Gràcies a les seva ingent tasca investigadora i a la seva posterior divulgació, els col·lectius ecologistes i anticapitalistes han tengut arguments sòlids per seguir en la seva lluita per a una societat més justa i realment sostenible. Una lluita en la qual n’Ivan sempre hi ha estat involucrat.

Ara, quan la crisi del Covid-19 ha infectat de manera greu al turisme mundial, a zones com la nostra terra, on l’activitat turística havia agafat la forma de monocultiu econòmic, la situació provocada pot desembocar en una autèntica catàstrofe social si no hi ha un sorprenent revulsiu. Aleshores, veus autoritzades com la d’Ivan Murray haurien de ser referents per tal d’afrontar la dura Transició cap a un altre model que intenti ser molt més just, democràtic i ecològic que l’actual.
Però com la famosa rondalla, l’avarícia la matà.

Antoni Pallicer Mateu