“Un corr per trobar-se!”

 

Gràcies a la col·laboració del Club Atletisme Son Servera amb aquesta revista, sempre mitjançant en Juanma Ojeda, em vaig poder reunir al Restaurant S’Entrada amb en Jaume Rigo Servera (Son Servera, 1980) per fer-li aquesta entrevista que esper no sigui sa darrera, ja que en Rigo, a més de runner de muntanya, és un tio molt interessant i amb diferents vessants com ara la de bateria d’un grup punk anomenat Malashuntas que hi va haver a Son Servera durant la meravellosa època dels 90. Quan em dirigia a peu per fer-li l’entrevista vaig recordar que quan érem nins en Jaume, jo i molt altres nins de Son Servera ens agradava ajuntar-nos per anar a jugar a pistoleros al puig de sa Bassa. I mira per on, durant l’entrevista en Jaume m’ho recordà, concretament quan li vaig demanar per què li agrada córrer per la muntanya.
En Rigo, tothom el coneix. Un jove simpàtic, rialler i de bon cor. Un bon tipo que es fa amb tothom i que ara està ben engrescat amb la millor feina del món, ser pare. Però resulta que en Jaume està fet tot un runner de muntanya impressionant; de fet aquí teniu algunes de les curses a les quals ha participat: Penyagolosa Trails 109 km, Tramuntanatravessa 129 km, Canfranc-Canfranc 107 km i Scenic Trail 113 km, entre moltes altres.
En Jaume m’explicà que s’aixeca a l’alba cada dia per anar a entrenar i així poder conciliar la vida laboral i familiar amb aquesta curolla d’altura que és ser runner de muntanya. També, que aquest estiu participarà a la cursa Volta a la Vall d’Aran de 162 km. I totes aquestes gestes me les conta amb una rialla.
Vaig gaudir de fer aquesta entrevista i aprendre d’en Rigo que la vida pot ser no com una cursa sinó com aquella sensació del corredor que no atura de créixer mentre corr. Perquè no és allò que et queda per fer sinó allò que dus fet. Una gran lliçó des de la humiliat que el caracteritza. Gràcies Jaume. Esper que els lectors del CM7 gaudeixin de la lectura d’aquesta entrevista.

Manel I. Serrano Servera

 

-Quin aprenentage t’ha ensenyat córrer aquestes distàncies tan llargues?
He après a conèixer-me. Perquè amb aquestes aventures que són les curses de llarga distància i de muntanya un arriba a descobrir coses d’un mateix que mai no hagués pensat que formaven part d’un. He après que no tot és esforç físic i constància amb els entraments, sinó que també és important la fortalesa psíquica. Primer de tot ho has fe fer per ganes, no ho has de fer per publicar-ho a una xarxa social o per fardar… Si ho fas per això potser en faràs una, de carrera, però acabaràs tan oiat que no en voldràs saber res més perquè no has estat capaç de donar valor al sofriment que un és capaç de pair i controlar mentrestant vius en present la cursa. He après a gestionar els mals moments… al final és un exemple de vida. Durant la cursa hi ha alts i baixos, hi ha moments que potser et planteges què faig aquí i d’altres que passes gust del paisatge, del moment… pegant crits i flipant! Un aprenentatge bo del runner és pensar sempre en positiu, no penses amb els quilòmetres que queden sinó amb els que dus. Aprens alimentació, psicologia, autocontrol i sobretot a posar en pràctica una paraula: resiliència!

-Conta’m com vares poder desenvolupar el significat d’aquesta paraula resiliència…
En una de les darreres curses de llarga distància en què vaig participar (“Canfranc-Canfranc los 100 kilometres más largos del mundo”), l’única cursa de muntanya del món que durant els 100 km de distància has de pujar i baixar l’altura de l’Everest, quan estava al km 15 vaig caure i em vaig fer un tall amb una pedra. Vaig arribar al primer avituallament, em vaig posar esparadrap i vaig continuar… Quan vaig arribar al km 25 es va espenyar una basto nòrdic que duia… i penses tot el que em queda per acabar i ja he perdut un bastó i duc un tall… però segueixes endavant! De fet és una lliçó constant perquè en aquesta vida pots encarar els problemes de dues maneres: o enviar-ho tot a porgar fum o tenir paciència i donar pas a la part positiva!

-Com és aquesta cursa de muntanya que ens comentes?
La ‘Canfranc’ és una cursa molt poc corredora; amb això vull dir que no pots fer molta de via perquè el terreny és molt tècnic. És una cursa alpina que forma part d’un circuit que es diu Alpin-Ultra i l’esperit de la ‘Canfranc’ és que es fa entre els 1500 metres i els 3000 metres d’altura. És una distància de 100 km i acumules un desnivell positiu de 8.852 metres que és l’altura de l’Everest. Al final són 16.000 m de desnivell total ja que representa la pujada i la baixada de l’Everest. És una cursa que compta amb 5 edicions i a cada edició hi ha hagut una mitjana de 180 corredors. Aquesta cursa que vaig córrer jo el 2019, en varen acabar 70 i jo la vaig acabar. De fet vaig fer 31 hores de cursa de 36 hores que és el marge permès. Vaig partir un divendres a les 12 del vespre i vaig arribar diumenge a les 7 del dematí!

 

 

– I més curses?
El mes d’abril de 2019 vaig córrer la Penyagolosa Trail (Castellò) de 112 km i un desnivell de 5.600 metres positius i en aquesta cursa vaig estar 18 hores. Ho dic perquè els lectors es pugin fer una idea del que arriba a ser el terreny i el desnivell!

 

– Jaume, tu ets corredor però de muntanya, jo record que a tu això de la muntanya ja et ve de ben nin… Per què?
Idò sí, a mi em ve de ben petit això de gaudir de la muntanya. De nin vaig formar part del GOB de Son Servera amb qui anava a fer excursions i acampades. També m’agradava molt anar a jugar al puig de sa Bassa on coincidíem molts de nins de Son Servera (eren altres temps) i de fet vaig estudiar geologia. Mon pare ja era excursionista i de ben nin m’ha agradat molt aquesta sensació de sentir-te primitiu. I ja per aquí vaig començar a córrer per muntanya; la meva primera cursa fou sa Travessa, de Valldemossa a Pollença, i va ser tota una experiència. Aquí se’m va despertar el runner de muntanya que duia a dins i encara no coneixia.
Te’n recordes de quan érem nins i amb tu i molts altres nins de Son Servera anàvem a jugar a pistoleros pel puig de sa Bassa? idò a mi el que més m’agrada de la muntanya és que et fa tornar a ser nin, perquè vulguis o no és una passada anar a córrer per la muntanya perquè és en si una aventura, un joc de nins. Hi ha vegades quan som a la muntanya i estic tot sol fent una cursa que som capaç en certa manera de tornar a aquells records d’infantesa quan jugàvem fins a arribar la fosca i no estàvem pendents del temps. Al cap i a la fi jo puig un cim per retrobar-me amb aquestes sensacions i pensar que estic vivint un moment únic. I aquests moments són els que te’n dus i et fan créixer. De fet hi pens i se’m posa la pell de gallina! Això són fites impactants perquè poses el teu cos al límit i després de passar dos vespres tot sol enmig d’una muntanya ets capaç de recobrar una sensació que per mi no està pagada ni amb tots els doblers del món, i aquí és quan un se sent créixer com a persona.