El propvinent 26 de novembre, l’actriu i també dramaturga Catalina Florit, juntament amb Toni Gomila com a parella actoral, estrenen Aquell carrer, un text de Toni Gomila dirigit per Ferran Utzet. Les funcions seran a l’Espai el Tub.
Gomila, un Tòtem que no vol dormir entre núvols
Antoni Gomila Nadal (Manacor,1973). Actor, dramaturg i productor teatral que l’any 2011 conquerí l’escena de les illes i de part d’ultramar amb Acorar, tota una declaració de principis que tots o quasi tots els mallorquins dúiem dins però que no només ell va escriure, interpretar i produir. El fenomen del seu arxiconegut monòleg li va permetre un triomf com per anar a viure al palau del reconeixement, però l’home que xerra, tal com es defineix ell mateix, no va voler adormir-se amb la corona de llorer que li va col·locar una illa de Mallorca que es va sentir retratada amb Acorar, i va voler seguir caminant descalç. I això té un mèrit molt gros, ja que va evitar en certa manera el mite de Faust.
Les obres següents d’en Toni Gomila i de Produccions de Ferro foren atrevides, personals, intimistes i allò que és més important: sinceres. La resta tothom ho sap, perquè xerrar d’Antoni Gomila és xerrar d’un Tòtem que no vol dormir entre núvols i que en silenci acapara tots els horitzons.
Manel I. Serrano Servera
(sa Torre, Manacor) «Havíem passat a ser un barri més, contemporani, on les relacions humanes passaven a ser com pertot, com millor és ca teva i les teves condicions de vida menys creus que necessites els veïnats. Fins que et falta sal i no tens confiança amb ningú per anar a manllevar-ne…»
-Toni, explica’ns una mica el treball de camp que has duit a terme per a la dramatúrgia d’Aquell carrer.
-Tenia referència d’algunes històries i personatges que havien habitat al meu carrer a principis i mitjan segle XX, i vaig entrevistar persones majors amb la intenció de completar la història, però aquestes anècdotes s’anaren convertint en tota una història de convivència entre veïnats, en la història de cent anys al meu carrer, i va aparèixer un material que jo consider que és molt útil per il·lustrar com és possible una convivència social sense prejudicis i amb relacions entranyables entre els veïnats.
-Els de sa Torre deien o, millor dit, deis allò de «vaig a Manacor», quan havíeu d’anar a sa Bassa, com si fos innat dins vosaltres que alguna cosa vos feia diferents de la resta de manacorins. Ens podries fer una mica de radiografia del barri manacorí de sa Torre dels anys 50 i 60.
-Potser això vengui de la situació d’haver de botar el torrent per arribar al centre de Manacor, o de la situació apartada del barri si consideram l’alameda del tren (la de les faroles) com a la primera circumval·lació de Manacor i que nosaltres ja quedàssim fora. Els anys 50 i 60 sa Torre viu la gran explosió demogràfica, tot reunint gran quantitat de joves famílies arribades del camp o de la península; possiblement es sentissin diferents dels manacorins del centre, més urbans, possiblement, que els nouvinguts.
-Els veïnats veïnejaven, ara no. La supermegaera de la comunicació virtual ens ha duit distanciament, individualisme i desconfiança. Què t’agradaria reivindicar amb aquest nou text?
-Sobretot que no calgui haver de recórrer a una situació de pobresa per forjar bones relacions humanes.
-Com a autor has tornat a sa Torre, has tornat al teu carrer, a l’espai més a prop que hi ha de ca teva. Com a dramaturg sempre mires de cara i els teus textos mai no caminen sols. Amb Acorar en xerrares de «la tribu»; amb Rostoll Cremat de «l’ànima de la terra»; i ara, amb aquest darrer, ens dus a la memòria viva del teu carrer. Què ens vol dir la teva obra i com fas girar l’univers de les teves lletres?
-Sona pretensiós analitzar ‘la meva obra’. No ho sé, bé m’esforç a trobar nous temes i noves idees, i no sé com sempre arrib de nou al principi, a analitzar el meu entorn més immediat. Aquell carrer va començar com una anàlisi urbana, per fugir del món rural o rondaller alcoverià d’Acorar, Peccatum o Rostoll Cremat, i ens trobam tornant a treure suc del meu món quotidià i proper, i de les relacions ara-abans com a Infinir i els altres textos. Tot i això, crec que l’únic punt en comú és la meva dèria de trobar vida en minúsculs detalls quotidians, m’apareix contínuament. En aquest cas, amb un element afegit, que vaig a cercar la vida no en la tribu o en la identitat de la comunitat homogènia, sinó precisament en la convivència entre diferents, nouvinguts, exclosos, que per mi potser només és una il·lusió i trob que a sa Torre era l’element central de la història del carrer.
-La prostituta dels anys 50 i 60 que habitava a sa Torre era una veïnada més, sempre tenint en compte la moral obscura d’aquella època. Però així i tot, vivia en comunitat amb la resta de famílies. Cuidaven els nins dels veïnats, els feien regals per Reis i anaven a casa del veïnat que tenien telèfon quan ho havien de mester. Avui dia aquesta forma de conviure ens pot resultar estranya. Més moderns però amb una nova moral, o no? Com a nin que vares viure a sa Torre i després del teu treball d’investigació per escriure Aquell carrer, què ens pots dir de tot plegat?
-Per mi hi ha un fet molt significatiu, l’asfalt. Quan tanquen la línia del tren l’any 1977 a sa Torre hi construeixen les cotxeres dels autocars i a principis dels vuitanta asfalten els carrers, i l’asfalt tapa tot rastre d’humanitat. Així, la meva infància a sa Torre ja va ser en un entorn més tancat i poc segur. Tot i que l’associació de veïnats creada a finals dels 80 va significar un gran impuls, però en un sentit més organitzat de relacions socials, institucionalitzat com si diguéssim, no tant una relació de gent individual que conviu el dia a dia. Havíem passat a ser un barri més, contemporani, on les relacions humanes passaven a ser com pertot, com millor és ca teva i les teves condicions de vida menys creus que necessites els veïnats. Fins que et falta sal i no tens confiança amb ningú per anar a manllevar-ne…
-Xerra’ns una mica de l’equip artístic, de l’actriu Catalina Florit i la direcció de Ferran Utzet.
-Extraordinaris. Sense ells no hauria estat possible, per la constant ajuda i complicitat de na Catalina, i per la intel·ligència i sensibilitat d’en Ferran per ordenar la història i presentar-la d’una forma totalment poètica. Agraïment infinit.
-Vols afegir res més?
Convidar el públic a venir a veure l’obra amb el cor obert i a sentir que parlam del seu carrer, perquè la vida segurament no és tan diferent i les conclusions possiblement siguin les mateixes.
+ INFORMACIÓ:
https://www.deferro.org/aquell-carrer-del-26-de-novembre-al-20-de-desembre-a-lespai-el-tub/
Deixa un comentari